M.A.Confidential

Sons of Anarchy

Creador: Kurt Sutter

Intèrprets: Charlie Hunnam, Ron Perlman, Katey Sagal, Mark Boone Junior, Kim Coates, Tommy Flanagan, Maggie Stiff, Theo Rossi, Ryan Hurst, Dayton Callie, Jimmy Smits, Drea de Matteo.

Gènere: Drama, policíac, thriller. USA, 2008-2014. 92 capítols de 50-80 min.

La creixent voràgine serièfila que portem experimentant des de fa sis o set anys no només s’ha traduït en un augment vertiginós i inabastable de les produccions estrenades cada any, sinó també en un clar increment de l’exigència per part de l’espectador. Entre la ferotge competència i l’alt nivell demandat, avui dia és realment difícil fer sobreviure una sèrie de principi a fi. No hi ha fórmules màgiques que garanteixin res, però un dels camins que hi porten és el de trobar una personalitat pròpia potent i mantenir-s’hi fidel; i és precisament aquest el secret de l’èxit de Sons of Anarchy. Sota la constant, valenta i en ocasions controvertida batuta de Kurt Sutter, la sèrie de la cadena FX ha aconseguit crear un univers propi i l’ha sabut rendibilitzar durant set temporades sense excessives rebaixes en l’eficàcia.

L’aparador de Sons of Anarchy mostra una sèrie de motoristes recolzada en la violència generada per la rivalitat entre els diferents grups i en l’entrellat de la trama policíaca darrere les diferents pràctiques il·legals que es duen a terme. No obstant, a mesura que la sèrie va destapant tota la seva dimensió, ens trobem amb tot un drama familiar que amaga les veritables claus mestres de l’argument troncal. De la mateixa manera, anem coneixent uns personatges d’enorme carisma que s’acaben convertint en els grans responsables que ens acabem enganxant a la sèrie. Ens contagien la seva complicitat, són els nostres amics gamberros, rebels i passats de voltes, però amb un sentit de la lleialtat a prova de bombes. Kurt Sutter també demostra que se’ls estima, i es nota en el tractament, però a la vegada els fa patir com ningú, cosa que ens provoca més d’un disgust força traumàtic.

“What’s best for the Club“

Pot resultar contradictori que una organització anomenada Sons of Anarchy tingui instaurat un rigorós sistema democràtic de votació cada cop que ha de prendre una decisió important. No obstant, l’enfoc no és estrictament aquest, ja que en realitat és una forma de situar el club per sobre de tota la resta, incloent òbviament un sistema legal que els diferents personatges s’encarreguen de desobeir una i altra vegada. A Sons of Anarchy, l’interès del col·lectiu i de l‘entitat és sagrat, i comporta tots els sacrificis que facin falta a nivell personal.

Tot i que aquest funcionament sigui discutible des de més d’un punt de vista, ajuda a dignificar i també a identificar cada personatge. El que no fa mai Sutter, però, és justificar tot allò moralment incorrecte que es duu a terme allà. En realitat, tampoc pretén en cap moment buscar un enfoc realista, ni tampoc donar-nos lliçons de res. La sèrie crea el seu univers propi, la seva lògica interna i ens convida a ser-ne espectadors, des del punt de vista més purament lúdic. I aquesta moderació de pretensions li ha estat molt profitosa en tot moment.

“He’s got zero vulnerabilities. No family”

Com una extensió més d’aquest sentit de col·lectiu que impera en l’univers de Sons of Anarchy, òbviament el concepte de família hi té un pes molt important; especialment en la seva vessant on pràcticament queda equiparada al club en si. I és que la història de cada família va lligada indiscutiblement al club, i aquesta és una de les grans fonts de conflicte de la sèrie, tot i que al mateix temps tregui el costat més humà dels protagonistes. La presència de la família resulta un punt vulnerable a l’hora d’enfrontar-se a altres bandes, però també pot aportar una fortalesa que cap altre element pot igualar.

En aquest sentit, sempre he pensat que, tot i la testosterona que destil·la Sons of Anarchy, en realitat és una sèrie dominada per les dones, i més concretament per les mares. Amb Gemma com a pal de paller, tots els personatges femenins, com el de Tara, Wendy, Donna o fins i tot la fiscal Patterson, tenen un pes crític en el desenvolupament dels fets. De la mateixa manera, tal com passa amb el club, una altra de les figures que determinen les decisions i actuacions de cadascú són els fills, sobretot els qui es veuen abocats a seguir el camí dels seus pares. Potser per això no és cap casualitat que el títol inclogui la paraula “Sons”.

“Gemma knows every truth behind every lie inside every secret. She’s the gatekeeper“

Els paral·lelismes entre Sons of Anarchy i El Padrino són evidents en més d’una ocasió, però si haguéssim de destacar una figura que exerceixi una gran influència per sobre de tota la resta, en aquest cas ens hauríem de referir a un matriarcat. Gemma Teller és molt més que la mare de Jax, és la mare de tots; i tots la tracten com a tal. És la que vetlla per tothom, però quan es tracta d’aconseguir el que vol es pot convertir en el pitjor enemic de qui sigui. Sens dubte, és el personatge més complex de tota la sèrie –la pots estimar i odiar amb deu minuts de diferència–, i a la vegada és la figura clau, la que determina quan passen les coses; no tant per allò que diu, sinó per allò que amaga.

I és que Sons of Anarchy és una sèrie amb un clar motor narratiu: els secrets i les mentides. Mentre es conserven, tot segueix el rumb desitjat, però a la vegada es converteixen en una càrrega cada cop més pesada; quan la veritat surt a la llum, arriba el descontrol i, per descomptat, les greus conseqüències. En aquest camp, Gemma és l’ésser superior, la qui mira de gestionar-ho de la forma menys perjudicial, però a la vegada fent servir tota la contundència que calgui. Qui sap si el seu cognom (“teller” = narrador, algú que explica coses) ja ens en donava una pista des del principi que el que ella sap i explica -o no- resulta clau per a tota la resta.

“This is who we are“

Quan parlava de la controvertida batuta de Kurt Sutter, em referia bàsicament a un dels aspectes que ha aixecat més polseguera al voltant de la sèrie: la seva violència explícita. Si bé Sons of Anarchy ja deixa força clar des del principi que no s’està per romanços i que no es caracteritza precisament per suavitzar les coses, és cert que Sutter intensifica la duresa de les imatges a mida que avancen les temporades; i també cal dir que no sempre sembla que sigui un imperatiu de guió. En tot cas, la violència no deixa de ser una forma de parlar dels personatges, de com evolucionen i de com expressen el que porten dins, i s’ha de dir que aquesta interpretació també té un pes important. Al final, i tot i que pugui tirar enrere -que no és el cas- és un element més que queda associat a la “marca” de la sèrie.

Tampoc podem oblidar que aquesta violència va lligada al tipus de conflictes s’exposen, molts d’ells criminals, racials o venjatius, on no tindria massa sentit ser indulgent amb el que es mostra en pantalla. Això sí, és potser en les trames més enfocades cap aquestes qüestions on Sons of Anarchy nota més alts i baixos en el decurs de les diferents temporades. No obstant, els contrincants de la banda estan força ben trobats en general, sobretot per com Sutter els sap utilitzar per a definir els propis Sons of Anarchy, posant en contrast els motius que mouen cada bàndol. Figures com June Stahl, Lincoln Potter o August Marks també quedaran a la memòria de tots.

“Love is in the air for SAMCRO members, but death wins the day“

Sons of Anarchy no és potser una producció que a priori indueixi a grans lluïments interpretatius, però la veritat és que pocs personatges es poden criticar per la mala feina de l’actor o l’actriu corresponent. En realitat, la sèrie ha sabut trobar sempre el nom idoni per a personificar cada integrant de la història. Per començar, hem assistit a un veritable procés de maduració com a actor per part de Charlie Hunnam, que ha entès a la perfecció l’evolució interior de Jax Teller i ha respòs en els moments clau. L’altre gran nom és el de Katey Sagal, que ha donat a Gemma una fortalesa i a la vegada unes debilitats que eren molt difícils de combinar, i que ha estat capaç de dir un munt de coses amb una sola mirada. També l’experiència i la sempre genuïna aparença de Ron Perlman, així com el patiment de Maggie Stiff com a Tara, ha sumat una gran qualitat al conjunt.

Pel que fa als secundaris habituals dins del club de motoristes, tots han aconseguit transmetre cap enfora la camaraderia entre ells, mantenint sempre un punt d’encant a pesar de les barbaritats que un o altre feia. També s’ha de destacar presències com la de Jimmy Smits, que encara que fos en el tram final, s’ha afiançat com una de les peces importants de la sèrie. Tampoc han faltat cares conegudes d’altres sèries com Michael Perrineau, Titus Welliver, Walton Goggins, Rockmond Dunbar, Ally Walker o Michael Chiklis, així com la presència de figures famoses com Marylin Manson o Courtney Love. Fins i tot el propi Kurt Sutter es reserva un paper, amb el qual, per cert, aprofita per fer aflorar el seu costat més extremista. Globalment, el nivell ha estat molt alt.

Created by Kurt Sutter

Tal com he esmentat més d’una vegada, Sons of Anarchy fuig voluntàriament de tota presumpció de sèrie de culte. No li escau gens; i despreocupar-se’n li convé. Emulant la personalitat dels seus personatges, els guions comandats per Kurt Sutter avancen de forma ruda, fins i tot atropellada en més d’una ocasió, amb llicències de tota mena que no sempre funcionen en la mateixa mesura. Fins i tot algun secundari ha vagat més del compte. Però s’ho pot permetre, i ens agrada. No obstant, sí que es poden detectar recursos estructurals recurrents al llarg de tota la sèrie, com el d’iniciar els capítols amb un muntatge paral·lel del despertar dels diferents personatges, i sovint equiparar-ho a la mateixa situació quan se’n van a dormir, al final de l’episodi.

El que no se li pot discutir ni un pèl a Sutter és la seva habilitat per cuidar especialment els textos i també la posada en escena quan arriben els moments de la veritat. Gracies a això, Sons of Anarchy ens regala -de menys a més- grans diàlegs entre els personatges i també una direcció que demostra estar a l’altura quan la situació ho demana. Sutter mostra una especial sensibilitat en aquest sentit durant l’última temporada. Finalment, la que mereix una menció a part és sens dubte la banda sonora, escollida magistralment per a carregar de significat i omplir de força alguns dels moments més cabdals de la sèrie, sobretot a l’hora de tancar els capítols, i més encara si és final de temporada. En aquest sentit, poques produccions poden igualar el nivell de Sons of Anarchy. En realitat, hi haurà moltes sèries de més qualitat, però poques poden igualar la connexió especial que SOA ha establert amb el seu públic.