Semblava que no arribaria mai. Ara sí, després d’anys de rumors de tota mena i dates d’estrena posposades una i altra vegada, l’esperada seqüela Sin City: A Dame to Kill For ja és una realitat. Caldrà esperar uns quants mesos, però almenys sabem que arribarà, que ja és molt més del que teníem. Agradés més o menys (personalment, em va encantar), no hi ha dubte que Sin City va causar impacte quan es va estrenar -ja fa nou anys!-, sobretot per la seva elegant estètica, que mimetitza per complet el còmic que adapta. Com era evident, la seqüela manté aquest estil visual i torna a estar codirigida per Robert Rodriguez i Frank Miller, autor del còmic en qüestió. La pel·lícula recupera força personatges de la primera part, i centra el seu argument en una història de venjança protagonitzada per Dwight (que canvia d’actor) i una misteriosa dama.
tràiler
All posts tagged tràiler
El gènere d’acció amb ciència-ficció i monstres monumentals pel mig pot haver tingut un abans i un després amb l’estrena de Pacific Rim. O potser no, qui sap, però és el primer que em ve al cap després de veure el tràiler definitiu de Godzilla. Sí, és un “remake” d’un “remake”, no pot ser pitjor en aquest sentit, però la sensació és que, igual que Guillermo del Toro ara fa un any, sembla que han entès un cop més la fórmula per fer aquest tipus de pel·lícules. El director és Gareth Edwards, en el que tot just és el seu segon film després de Monsters (2010), i l’argument protagonitzat pel monstre més famós del món ja el coneixem pràcticament tots, tot i que aquest cop s’haurà d’enfrontar a altres criatures, a més dels humans.
Una de les tendències que s’han anat imposant en el món del cinema és l’extensa incapacitat de fer tràilers sense haver d’explicar dues terceres parts de l’argument de la pel·lícula en qüestió. Potser per aquesta raó, celebro de forma especial cada cop que n’apareix un que realment compleix la seva funció: presentar un petit tast del film de forma sorprenent i atractiva, deixar-nos la mel als llavis amb poc més d’un minut, i fins i tot tenir una narrativa pròpia. És per això que cal parlar de Locke, un thriller britànic escrit i dirigit per Steven Knight (guionista de Promesas del Este) sobre el gir radical que experimenta la vida d’un home després d’una simple trucada telefònica mentre torna a casa de treballar.
Oslo, 31 August
Director: Joachim Trier
Intèrprets: Anders Danielsen Lie, Hans Olav Brenner, Ingrid Olava, Øystein Røger, Tone Beate Mostraum.
Gènere: Drama. Noruega, 2011. 90 min.
Anders, un jove noruec que es troba a la recta final del seu tractament de desintoxicació, rep un permís per passar un dia a la ciutat d’Oslo i de pas fer una entrevista de feina com a part del seu programa per ajudar-lo a reprendre la seva vida. Durant aquestes hores, Anders aprofita per trobar-se amb algunes de les persones més properes que havia deixat de veure per culpa de la seva addicció, i és quan comprovarà els efectes del pas del temps i dels seus errors del passat.No serà el primer cop que subratllo l’especial sensibilitat -i a la vegada cruesa- que mostren els nòrdics a l’hora d’endinsar-se a la vessant moral més obscura o autodestructiva de les persones. Serà el fred polar, les poques hores de llum o la seva personalitat inherent, però molts dels drames cinematogràfics que arriben del nord d’Europa aconsegueixen deixar-te unes males vibracions molt particulars. Recordo la sueca La Caza (Thomas Vinterberg) o la noruega Headhunters (Morten Tyldum) com alguns dels exemples més recents. Ara, no marxem de terres noruegues per afegir-hi Oslo, 31 de Agosto, una pel·lícula molt més personal i introspectiva que les dues citades, en què el jove director danès Joachim Trier fa un impactant retrat de l’efecte de les drogues en un jove que encara té tota la vida per davant, i al mateix temps examina un bocí de la societat benestant actual. Un film que, sense fer soroll, va castigant poc a poc.
Seth MacFarlane ha decidit fer el salt cinematogràfic definitiu. El creador de Padre de Familia i American Dad ja va debutar com a director fa un parell d’anys amb Ted, una comèdia gamberra que va funcionar prou bé, però si llavors la seva presència va ser “virtual” a través de la veu de l’ós de peluix protagonista, ara és llença per complet a la piscina i no només dirigeix, sinó que també encapçala el repartiment de Mil Maneras de Morder el Polvo (traducció coberta de glòria de A Million Ways to Die in the West, se n’han deixat 999.000 pel camí). Es tracta d’un western en forma de comèdia ambientat a finals del segle XIX, en un poble d’Arizona on l’índex de mortalitat és especialment elevat, i explica la història d’un granger que ha de posar a prova el seu coratge per guanyar-se el cor d’una misteriosa dona que acaba d’arribar.
Aquesta és una selecció de les pel·lícules més destacades que s’estrenaran en el transcurs de l’any que tot just acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi variacions i els típics balls de dates. Si és així, no m’ho tingueu en compte. Clicant al títol accediu al tràiler o a més informació sobre cada film.
GENER
- El Lobo de Wall Street (Martin Scorsese). Drama policíac sobre corrupció a la borsa, amb Leonardo DiCaprio al capdavant.
- A Propósito de Llewyn Davis (Joel i Ethan Coen). Un viatge per l’escena de la música folk dels 60 a Estats Units de la mà dels Coen.
- Agosto (John Wells). Adaptació de l’obra teatral en què una reunió familiar fa que surtin tots els seus draps bruts, amb un gran repartiment.
- The Grandmaster (Wong Kar-Wai). Biopic sobre el mestre d’arts marcials Ip Man, que va entrenar al mateix Bruce Lee.
- Mandela, del Mito al Hombre (Justin Chadwick). Biopic del líder sud-africà Nelson Mandela, amb Idris Elba ficat a la seva pell
- Nymphomaniac. Parte 2 (Lars von Trier). Segona entrega del provocador assaig sobre el sexe de Lars von Trier.
- La Venus de las Pieles (Roman Polanski). El director polonès torna a adaptar una comèdia teatral, ara ambientada en una audició per una obra.
- La Gran Estafa Americana (David O. Russell). Thriller polític en què un agent de l’FBI investiga el possible delicte d’alguns membres del Congrés.
- Al Encuentro de Mr. Banks (John Lee Hancock). Història de la lluita de Walt Disney perquè P.L. Travers li cedís els drets de Mary Poppins.
Hi ha actors relativament encasillats que un dia decideixen treure’s totes les etiquetes de sobre i fer quelcom diferent, ja sigui per expressar lliurement el que potser fins ara havien reprimit o per posar en pràctica tots els seus anys d’experiència. Si més no, aquest sembla el cas de Ben Stiller, un actor a qui, per sobre de tot, hem vist fer l’imbècil a la pantalla, i que ara ens deixa força sobtats amb un nou projecte com a director i protagonista de caire totalment nou. La Vida Secreta de Walter Mitty ens explica la història d’un home sense massa èxit que constantment imagina fantasies espectaculars i èpiques on ell és com un heroi de pel·lícula, capaç de qualsevol cosa i adorat per tothom. El veritable repte arriba quan tot això ho ha de posar a la pràctica de veritat per salvar la seva feina i la de la seva companya, de qui està enamorat.
Wes Anderson ja s’ha convertit en un d’aquells directors que, probablement sense buscar-ho ell, fa parar màquines a tothom quan treu alguna novetat. Després de la tendra i més que recomanable Moonrise Kingdom, el director texà segueix fidel al seu incomparable estil amb The Grand Budapest Hotel, una nova comèdia ambientada als inicis dels anys 20 del segle passat i centrada en les desventures del seu director, que es veu implicat en un cas d’assassinat. Aquest nou títol no només promet tots els elements que defineixen l’incomparable estil de Wes Anderson, sinó que reafirma de forma sorprenent la seva capacitat d’ajuntar un munt d’estrelles en una mateixa pel·lícula.
Ha arribat el dia marcat amb vermell al calendari de tots els cinèfils del país. La 46a edició del Festival de Cinema de Sitges arrenca, tot i les dificultats que afecten actualment el sector cultural, amb el mateix esperit de sempre: aquesta fidelitat mútua entre el festival i els seus fans que rarament es troba en qualsevol altre. Tampoc perd ni un bri de prestigi, ja que torna a presentar algunes de les propostes més importants del moment del cinema fantàstic, de terror i, en realitat, de tota mena. Deu dies (un menys del que és habitual, això sí que ho perd) per gaudir de valent del cinema i també, per què no dir-ho, de tot el frikisme que l’envolta. Aquesta és una petita –repeteixo, petita– selecció del que s’hi podrà trobar de l’11 al 20 d’octubre.
El Festival de Toronto (TIFF 2013) acaba de finalitzar i ja ens ha donat, com cada any, un primer avanç fiable del rumb que pot seguir la cursa als Oscars de l’any que ve. Una de les pel·lícules més aplaudides ha estat la nova proposta de Denis Villeneuve, que després de deixar-nos a tots bastant fets pols amb la brutal Incendies, se submergeix de ple ja a Hollywood per presentar Prisioneros, un thriller que promet emocions fortes i carregat de grans actors. La història gira al voltant de la desaparició de dues nenes, un detectiu de policia que no pot acabar d’imputar el màxim sospitós per falta de proves i el pare d’una de les nenes que, portat per la desesperació, decideix prendre’s la justícia per la seva mà.

















