Com ja vaig avançar a la primera part de la crònica, la 47a edició del Festival de Cinema de Sitges ha consolidat la seva versatilitat i amplitud de mires, a banda de presentar un nivell mig de qualitat força elevat. Era impossible que ens agradés tot, i en aquesta segona entrega de la crònica del festival n’hi ha un parell d’exemples, però en general el balanç ha estat molt bo. Un cop més, el Breixo hi col·labora amb les seves impressions sobre les pel·lícules que un servidor no va poder veure. Terror, thriller, acció, comèdia negra, ciènica-ficció…n’hi ha per a tots els gustos.
The Voices
La recerca de l’enfoc còmic dins del cinema de terror és una tendència que sembla haver guanyat cert protagonisme en els últims anys, però crec que dins d’aquesta voluntat de desdramatització mai havia vist una falsa innocència com la que desprèn The Voices. La directoria iraniana Marjane Satrapi ja havia demostrat la seva capacitat de recórrer a l’humor en les seves narracions dramàtiques –Persépolis (2000), Pollo con Ciruelas (2004)–, però aquí va més enllà submergint-se a la ment d’un psicòpata de la forma més ingènua, benèvola i a la vegada aterradora. La pel·lícula funciona gràcies al profund contrast entre els fets terrorífics que mostra i la total indolència amb què els tracta, provocant així una estranya sensació en què l’espectador no pot evitar el somriure quasi permanent tot i ser conscient de la gravetat i el rerefons obscur del que està veient.
Satrapi s’ajuda d’un estilisme pràcticament kitsch per a crear la seva atmosfera, sobretot durant el tram inicial, i compta amb la contribució d’un Ryan Reynolds que no deixa de sorprendre’ns en la seva heterogènia carrera com a actor. Aquí, gràcies a la seva cara de pa i mirada bondadosa, aconsegueix que quasi ens apiadem d’un veritable pertorbat que actua de fora ingènua, però implacable. Els seus diàlegs amb el gos i el gat amb què conviu, com a símbol dels dos pols oposats de la seva consciència, són brillants i surrealistes. Seguint aquesta premissa, el conjunt avança de amb prou èxit, però el problema de The Voices arriba quan ha de rematar la feina, ja que l’esperada volta de rosca final no arriba i la pel·lícula s’acomoda per evitar majors riscos. Una llàstima, ja que la culminació de la seva transgressió ens hauria deixat una comèdia negra molt més memorable. (Martí)
The Midnight After
Un grupo de pasajeros con personalidades y pasados variopintos se monta a medianoche en un bus con destino Tai Po. Al llegar, descubren que no hay rastro de otros seres humanos en las calles, ni al otro lado de sus teléfonos móviles, ni en los medios de comunicación. Parece que sean los últimos habitantes de la Tierra.
Suena bien, parece una premisa interesante para una película de misterio, con toques apocalípticos y algo de drama humano… Pues no. The Midnight After es un despropósito de principio a fin. La película plantea mil y una nuevas incógnitas, además de la inicial, que nunca obtienen respuesta. Los personajes se pasan horas hablando y elucubrando, sobre virus, radiación, astronautas, conspiraciones japonesas, saltos en el tiempo, antiguos compañeros de escuela con máscaras antigás, sin que nada tenga el más mínimo sentido. Algunos arden espontáneamente, otros se desintegran, otros se montan un número musical con una canción de David Bowie, otros lloran amargamente durante largos minutos por su novia desaparecida. Podría sonar a una de esas rarezas que se olvidan de la coherencia a cambio de ofrecer locura y diversión, pero esta acumulación de sinsentidos nunca, nunca es entretenida, nunca engancha. Las escenas se alargan de una manera que logra que pensemos que estamos frente a una película de tres horas, en lugar de dos, y cuando por fin llega el final, tan arbitrario como todo lo demás, sólo queremos recuperar nuestro tiempo y nuestro dinero. (Breixo)
Aberdeen
Es probable que el espectador occidental actual que se enfrente a Aberdeen haya consumido a lo largo de su vida mucho más arte procedente de oriente (en forma de cine, manga, anime o literatura) que el público de hace unos años… Y aún así quede desconcertado por el choque cultural.
Aberdeen nos propone acompañar a cada uno de los miembros de una extensa familia hongkonesa a lo largo de unos cuantos días, al mismo tiempo anodinos y llenos de situaciones extraordinarias. La narración, en ocasiones tan fragmentada que cuesta dejarse llevar por la historia, está puntuada por toques oníricos o de realismo mágico que le dan a la película un tono agradable pero un tanto naïf, casi de cuento moral… Por eso resulta tan desconcertante lo alejada que puede estar en ocasiones nuestra sensibilidad de la moraleja propuesta. En concreto, una de las historias gira alrededor de la obsesión de un padre por la falta de belleza de su hija y la solución final que se plantea a su dilema es, cuanto menos, chocante. A pesar de esa distancia cultural, es fácil disfrutar de la película, de sus pequeños toques de humor, su fotografía recargada propia de un anime, y sus personajes entrañables. (Breixo)
Cold in July
Quan t’assabentes que darrere la càmera de Cold in July hi un director de només 35 anys, és fàcil assenyalar Jim Mickle com un dels exponents més prometedors del thriller independent nord-americà. Amb una gran capacitat per a controlar en tot moment el seu pols narratiu, el director construeix una història fosca i sòbria, però totalment imprevisible en la seva evolució i desenllaç, gràcies sobretot a la seva encertada mescla de gèneres. A Cold in July, el thriller de venjança més pur es combina amb tocs de cinema negre i un clar regust a western, tot adobat amb una banda sonora que subratlla l’ànima “vuitantera” del conjunt; un mestissatge atrevit i atractiu, però que a la vegada dificulta les coses quan s’intenta atorgar una personalitat concreta a la pel·lícula.
L’acció compta amb una tripleta protagonista de luxe, però que a la vegada exemplifica molt bé la condició relativament anàrquica de Cold in July. I és que en cap cas es pot parlar de sentiment de camaraderia entre Michael C. Hall, Sam Shepard i Don Johnson, sinó de tres individus que, per circumstàncies i motius diversos, es troben junts lluitant per un objectiu comú; i és aquí on aflora el citat regust a western. Òbviament, el carisma i la contundència dels tres (tot i el desafortunat pentinat de Hall) són una garantia de qualitat per a la pel·lícula. Se li pot atribuir una certa demora en la seva arrancada, però en realitat la millor virtut de Cold in July és precisament que el tipus de pel·lícula que creus estar veient durant la seva primera mitja hora no té res a veure amb la que realment acaba esdevenint. (Martí)
Montana
Sorprèn la presència d’una pel·lícula com Montana al Festival de Sitges, i no només perquè sigui aquest el primer escenari on s’estrena, i amb molta antelació (al Regne Unit no hi arriba fins desembre), sinó perquè la seva aportació al certamen queda força en entredit. El segon projecte del jove director britànico-somalià Mo Ali ens endinsa en el món de les bandes mafioses dels suburbis londinencs i la seva capacitat d’arrossegar els adolescents que busquen alternatives a la seva precària situació, però el que podria haver estat un retrat interessant des del punt de vista del seu jove protagonista acaba caient en la superficialitat i la inversemblança. Tot i que Mo Ali no mostra males intencions darrere la càmera a l’hora de dinamitzar l’acció, Montana vol jugar una lliga que li queda molt gran.
La presència d’un imponent Lars Mikkelsen ajuda la pel·lícula a gaudir de certa presència, però al capdavall resulta ser l’únic personatge mínimament treballat, ja que la resta està més al servei de l’efectisme de la cinta. Sense anar més lluny, el propi protagonista -que dóna nom al film- resulta pla i sense cap mena de gràcia o empatia. El guió justeja per totes bandes, i la pel·lícula fins i tot conté una de les errades de “raccord” més garrafals que recordo haver vist mai. Reconec que va aconseguir entretenir-me moderadament i que té rampells de talent en dues o tres escenes, però Montana està destinada a ser un títol mé aviat irrellevant dins d’una indústria britànica que ens pot oferir molt més i millor. (Martí)
Housebound
En la misma línea de Creep, Housebound se presenta como una película modesta, tanto en medios como en ambición, pero que tiene su mayor baza para ganarse al público en una mezcla muy inteligente de humor con los rasgos más distintivos del género de terror. Housebound tiene un guión muy meritorio que se enfrenta de una manera fresca y bastante irreverente a los clichés de las películas de casas malditas y se reserva unos cuantos puntos de giro muy inteligentes, que dan la vuelta varias veces a la historia que estamos viendo, y que a mí me ganaron por completo.
Lo único que la mantiene un escalón por debajo de la excelencia que podría haber alcanzado es su personaje protagonista. Se nos presenta como un torbellino, una adolescente contestona y delincuente que no está dispuesta a tragar con nada de lo que le imponen los adultos y mucho menos el arresto domiciliario en casa de su madre. Por desgracia, esa fuerza inicial desaparece para no volver ya en el principio del segundo acto (una parte en la que, además, a la película le habría convenido ir más al grano y detenerse menos en el descubrimiento, más visto y ramplón, de las presencias en la casa). Poco a poco, los personajes secundarios acaban acaparando todo el peso humorístico y casi narrativo del film, dejando a la protagonista más como un avatar neutro del espectador que como un motor de la acción con carisma y personalidad propia. Por suerte, el clímax se vuelve frenético, da rienda suelta a la locura y contiene gags de auténtica carcajada, con lo que la sensación final que deja Housebound en la boca es muy buena. (Breixo)
Thermae Romae II
Reconec que la decisió de veure aquesta pel·lícula respon a un espai buit als horaris que em deixava poques opcions a escollir, i que aquesta, si més no, m’assegurava més d’una riallada. Thermae Romae II es podria considerar un exponent de l’herència japonesa de l’humor de Jim Abrahams (Aterriza como Puedas, Top Secret, etc.), i realment l’exportació té punts molt bons, però mostra una consistència global força més dèbil. En la mateixa línia que la seva primera part, la història es centra en un arquitecte de termes que treballa per a l’Imperi Romà i que, gràcies als seus viatges temporals al Japó actual, troba la inspiració necessària per a aplicar-la després al temps que li pertoca.
Aquesta mescla de sàtira històrica i ciència-ficció té clares les seves cartes: jugar amb la desubicació del seu protagonista quan viatja a un temps que no és el seu i explotar de forma humorística l’adaptació de la nostra tecnologia actual en el temps dels romans. El problema és que aquest és l’únic recurs de la pel·lícula, i que les seves dues hores de durada són massa llargues per un guió tan fluix i limitat. Thermae Romae II inclou bons gags seguint el seu estil, i la permanent cara de desconcert del seu protagonista Hiroshi Abe hi ajuda força, però no té la substància suficient per a aguantar de forma digna fins el final. Mitja hora menys i alguna variant humorística diferent, i segurament aquesta ximpleria seria més recomanable. (Martí)
Martí
M.A.Confidential 