M.A.Confidential

Chronicle

Director: Josh Trank

Intèrprets: Dane DeHaan, Alex Russell, Michael B. Jordan, Michael Kelly, Ashley Hinshaw.

Gènere: Ciència-ficció, drama, acció. USA, 2012. 80 min.

Ha estat una de les grans sensacions de l’any, i no ho acabo d’entendre. Si bé és cert que ens trobem davant la pretensió d’aportar un un nou punt de vista dins del subgènere relacionat amb els super poders, molt més proper i terrenal, i de buscar que l’espectador es pugui identificar més fàcilment amb la història i posar-se a la pell dels personatges, aquests factors no resulten suficients per construir una pel·lícula digna de destacar. Fa falta un guió a l’alçada, una evolució mínimament creïble i una estructuració suficientment clara per saber quin és exactament el camí que vol agafar la pel·lícula. I crec que Chronicle es perd completament en aquest sentit. Ens regala imatges espectaculars gràcies al talent de la direcció i al sorprenent treball d’efectes especials, però a Josh Trank sembla passar-li el mateix que als protagonistes: acaba perdent el control i la pel·lícula se li escapa de les mans.

El plantejament inicial de Chronicle és prometedor, però tampoc del tot original si es coneix la sèrie Misfits de la cadena E4 britànica, no ens enganyem. El film té un dels seus pilars fonamentals en donar el màxim realisme a l’acció, tot i la seva evident temàtica de ciència ficció, i en acostar l’espectador als protagonistes. A tots ens hauria agradat viure les situacions per les que passen i resulta impossible no fantasejar amb què hauríem fet nosaltres si de cop ens haguéssim trobat amb aquests poders amb 16 o 17 anys. En aquest sentit, i durant aquest primer tram, és fàcil connectar la pel·lícula, però el tema es complica quan Josh Trank vol començar a anar més enllà. El desenvolupament dels personatges es torna brusc i poc definit, el rerefons personal de cadascun és pobre i la pel·lícula perd coherència i també el rumb. Trank busca un crescendo que el dirigeixi cap a un desenllaç espectacular i acaba tirant per terra tota la feina anterior.

A més de la citada sèrie Misfits, és evident la influència de J.J. Abrams sobre el director, concretament de la pel·lícula Monstruoso, que el creador de Lost va produir ara fa quatre anys. La direcció és enormement dinàmica i espectacular, i ens permet experimentar gairebé en primera persona les extraordinàries sensacions dels protagonistes, amb l’encert d’evitar marejar-nos massa. En tot cas, també s’ha de dir que aquesta tècnica del “found footage” (a base de gravacions domèstiques i sempre en càmera subjectiva) ja ha perdut gran part del seu impacte i que ara mateix sembla més un recurs forçat que no pas un element diferenciador. D’altra banda, aquesta condició requereix una coherència que a Chronicle no sempre és present, ja que en algunes escenes no se sap molt bé qui està gravant o on és la càmera, entre altres detalls dubtosos. Tot plegat deixa certa sensació d’idea desaprofitada.

La poca popularitat dels actors, la majoria d’ells provinents de la televisió nord-americana, ajuda a donar aquest aire alternatiu a la pel·lícula. Tots ells compleixen força bé i fan molt creïble la reacció que tot adolescent tindria en descobrir que té super poders, llàstima que Dane DeHaan acabi caient en la sobreactuació com a conseqüència del descontrol respecte el seu personatge. La veritat és que l’excés de transcendència i de dramatisme al final acaba perjudicant tothom. Sembla com si Josh Trank, que no oblidem que té només 27 anys, necessités aquesta grandiloqüència i efectisme en el desenllaç, quan era precisament el que menys li convenia a una pel·lícula com aquesta. En tot cas, no hi ha dubte que serà un director a tenir molt en compte a partir d’ara.

Així doncs, Chronicle no acaba sent aquesta presumpta revolució del cinema de superherois que se’ns havia venut. D’una banda, perquè els superherois no els veig per enlloc, i de l’altra, perquè personalment necessito molt més per considerar una pel·lícula com a revolucionària. Millor rebaixar les expectatives i pretensions, i no jugar a ser Spielberg quan no ets més que un novell en la matèria. No dic que sigui una mala pel·lícula, però sí que ha de ser percebuda com un experiment, del tot valent i meritori, que al final no acaba de sortir com era esperat. No li falta interès, ni atreviment, ni tampoc un gran atractiu visual, però a nivell narratiu és força millorable. En tot cas, la pel·lícula és recomanable bàsicament per la seva primera meitat i perquè els escassos 80 minuts passen volant. Mai millor dit.