M.A.Confidential

L’Effondrement

Creadors: Jérémy Bernard, Guillaume Desjardins, Bastien Ughetto

Intèrprets: Bellamine Abdelmalek, Lubna Azabal, Lola Burbail, Thibault de Montalembert, Audrey Fleurot, Samir Guesmi, Claire Guillon, Caroline Piette, Philippe Rebbot, Pierre Rousselet.

Gènere: Thriller, drama.

País: França, 2019. 8 capítols de 17-25 min.

El món tal com el coneixem ha començat a esfondrar-se. Les estructures socials estan desapareixent i cada cop hi ha menys subministraments de tot tipus, de mode que la gent ha de començar a prendre mesures dràstiques per a poder sobreviure el màxim possible. Ja sigui en un supermercat, una gasolinera, una residència d’avis o fins i tot en alta mar, les conseqüències d’aquest col·lapse provoquen situacions que ningú hauria pogut imaginar. 

Que una plataforma com Filmin, de tarannà gens estrident i no habituada a destinar grans recursos a la publicitat, engegués una campanya promocional tan intensa per a anunciar “la sèrie de l’any”, ja deixava ben clar que El Colapso havia de tenir alguna cosa especial. La seva carta de presentació ja era un reclam significatiu: vuit capítols, vuit localitzacions i un sol pla seqüència per a cadascun, en un context de preapocalipsi per a la societat moderna. Però el que no ha pogut ser més convenient i encara li ha afegit més atractiu ha estat, sens dubte, el “quan” ha arribat: enmig d’un any 2020 que apunta a marcar un abans i un després a nivell planetari. La conjunció gairebé es podria titllar d’oportunista, si no fos perquè El Colapso és una producció de 2019 que va ser emesa a França a finals de l’any passat. En tot cas, no ha pogut arribar en un moment més convenient per a posar-nos (encara més) en alerta sobre la direcció que està prenent el nostre planeta.

La seva concepció a mode de càpsules independents -que no intercanviables, degut al seu ordre cronològic- determina de ple l’essència d’El Colapso: cadascuna d’aquestes vuit escenes concretes, sempre agafades al vol i sense un inici ni un final definits, convida l’espectador a estendre i completar tota la realitat que les envolta, tant a nivell d’espai com de temps. I és aquest exercici, el de fer càbales sobre tot el que no veiem i tot el que no se’ns explica, el que acaba aportant el principal valor de la sèrie. Els detalls puntuals que connecten alguns dels capítols, com la continuïtat d’algun personatge, encara reforcen més aquesta idea. A més a més, El Colapso també procura anar exposant un mínim context, incloent informació externa d’alguna banda o altra a moltes de les escenes (una trucada, una ràdio engegada, un breu diàleg amb algú que arriba d’un altre lloc…). En aquest sentit, la capacitat narrativa de la majoria d’episodis, tenint en compte que tots ronden els 20 minuts, és admirable.

L’altre aspecte que defineix la personalitat d’El Colapso és, òbviament, el pla seqüència. És un recurs sovint discutit per si el seu ús és merament capritxós i estètic enlloc de tenir realment una raó de ser, però aquí juga un paper important en dos sentits. El primer és la continuïtat que busca en cada una de les seves situacions, transmetent així com una situació concreta pot canviar i escalar a nivell dramàtic en tan sols uns minuts. El segon és el control del punt de vista, que d’una banda ens fa viure l’acció de molt més a prop, i de l’altra crea tot un fora de camp que incideix, i molt, en el resultat final de cada seqüència. Capítols com el de la gasolinera o el de l’aldea destaquen en aquest sentit, mentre que el de l’illa o l’aeròdrom realcen sobretot la perícia tècnica que requereix un rodatge com aquest. En aquest sentit, el desplegament quant a planificació, precisió i dinamisme que duu a terme El Colapso és impressionant.

On sí que es noten més alts i baixos és en el pòsit narratiu i emocional dels capítols. El propi format i el ritme dels esdeveniments fa que en general sigui difícil connectar amb els personatges, però sí que es percep molt més treballat un capítol com el de la residència geriàtrica o el de la gasolinera que no pas, per exemple, el de la central energètica o el del supermercat. I gran part de culpa la té la tendència d’El Colapso de voler mostrar sempre la part més negativa i descoratjadora de l’actitud humana. De fet, és una conseqüència del seu format: no té temps per a entrar en matisos o contrapunts, i sap que la vessant més dura i dramàtica és la que li aportarà sempre un major impacte. Aquest punt ideològic tan tancat, que culmina en un capítol final on, aprofitant tot el que hem vist fins llavors, s’atorga la raó a uns i es ridiculitza els altres en una mena de “nosaltres ja us ho dèiem”, és el que no deixa que El Colapso sigui tan inapel·lable com voldria.

Tot això no treu, però, que la sèrie ofereixi una proposta realment insòlita, fet que dins d’aquest sector cada vegada costa més de trobar. I que ens faci reflexionar més d’una vegada sobre com de propers estem realment de la situació que ens planteja. Òbviament, la seva aparició en plena situació de pandèmia de Covid-19 arreu del planeta fa que El Colapso generi encara més paral·lelismes amb el món actual, o si més no que costi menys concebre-la com pura ciència-ficció apocalíptica, però en realitat moltes de les seves reflexions ja eren perfectament aplicables abans. En qualsevol cas, esperem que El Colapso quedi en el record com una de les grans sèries de 2020, i no pas com una profecia.