M.A.Confidential

A falta d’una setmana per a la conclusió de l’Atlàntida Film Fest 2020, començo a repassar algunes de les pel·lícules que he pogut anar veient des de la seva estrena, el passat 27 de juliol. Un cop més, aquest festival online organitzat per Filmin permet accedir a desenes de títols que rarament arribaran a les nostres cartelleres, i que ofereixen una mirada sempre singular i arriscada sobre la societat europea actual. En aquest cas, quatre propostes ben diferents, però molt interessants de descobrir.

Bait (Mark Jenkin, 2019)

Enfrontar-se a Bait sense cap avís previ és una decisió arriscada. Més que res, perquè als cinc minuts de pel·lícula la sensació és que algú ha agafat una pel·lícula domèstica dels anys 40 i l’ha anat retallant i reenganxant aquí i allà per a veure què en sortia. Aquest desconcert inicial, però, va agafant forma i sentit quan comencem a entendre les intencions del director Mark Jenkin, que contrasta aquest caire artesanal en la part tècnica amb un contingut rabiosament actual. I és que Bait se centra en la lluita d’un veterà pescador per a mantenir l’essència del seu inhòspit poble pesquer, el qual ha cedit irremeiablement a la tirania del turisme; ara, els pescadors es dediquen a fer “tours” per la costa, el bar és una discoteca pels joves i alguns objectes marins d’alt valor sentimental s’han convertit en una simple decoració per als apartaments d’estiu. Un dard enverinat que Jenkin llança contra la gentrificació i, en concret, els londinencs que arriben a aquest poble i se’l fan seu, menyspreant tot el que hi havia abans.

L’evolució de Bait està profundament marcada per un llenguatge narratiu molt particular, on el domini el té un muntatge que va relacionant i establint connexions entre imatges; sovint de forma brusca, però sempre amb una raó de ser. Això, sumat a un so amplificat i no sempre sincronitzat (ja que està gravat a part i incorporat després a la pel·lícula) i a un format de 16 mm en blanc i negre, dóna al film un clar efecte expressionista i gairebé de fals documental que resulta molt potent. És evident que tot plegat pot tirar enrere alguns espectadors, però a banda d’això, a la pel·lícula no deixa d’haver-hi conflictes, misteris i tensió; amb alguna escena que fins i tot sembla mig hitchcockiana. Així doncs, Bait acaba premiant tot aquell qui té un punt de paciència per a confiar en ella amb una proposta d’allò més interessant, i molt més propera a nosaltres del que podria semblar.

Supernova (Bartosz Kruhlik, 2019)

Una dona i els seus dos fills marxen caminant per la carretera, després de desempallegar-se d’un home visiblement begut que volia que s’ho repensessin. Més endavant, els tres són embestits per un cotxe que queda encastat al voral. A partir d’aquesta escena inicial, i allunyant-se en només una única ocasió d’aquest escenari, Supernova desplegarà el que serà tot el seu univers argumental. I és que, a les conseqüènies dramàtiques del propi accident, s’hi va sumant una crítica social on s’hi inclouen el comportament dels habitants del poble –i en especial dels més joves–, l’acció de la policia, els privilegis de la classe política o el poder de les xarxes socials. En resum: una mostra de la capacitat dels humans per a escalar i escalar una situació que s’hauria pogut resoldre molt millor, pero que en canvi va desencadenant reaccions que la van acostant al caos i la tragèdia. Una clara referència, doncs, al tipus d’estrella que posa nom al film, i que Supernova concentra en uns escassos 75 minuts.

Aquest exercici de síntesi narrativa a càrrec del polonès Bartosz Kruhlik, que dirigeix i també guionitza la pel·lícula, és prou meritori, però també irregular. Cal destacar, per exemple, la capacitat per a moure’s per aquest únic espai on passa tot, i com aprofita els diferents punts de vista per a completar-nos i dimensionar-nos tota l’escena. A més, Supernova va dosificant els diversos elements que incideixen a la història perquè aquesta no arribi a estancar-se. Per contra, la pel·lícula no evita certa sensació de voler buscar l’impacte de forma una mica forçada en més d’una ocasió. De la mateixa manera, es veu afectada per uns actors que, quan el dramatisme s’accentua, responen amb evidents limitacions i sobreactuacions. Tot plegat fa que Supernova s’acosti una mica massa a la hipèrbole i, per tant, s’allunyi del realisme, però globalment es tracta d’una proposta més que correcta per a un director que debuta en el llargmetratge amb aquest títol.

A Son (Mehdi M. Barsaoui, 2020)

Una de les grans virtuts de l’Atlàntida Film Fest és la de recuperar alguns debuts de directors que, després de passar pel circuit de festivals –a vegades inclús els grans, com en aquest cas–, estan destinats a quedar fora de les nostres cartelleres. A Son n’és un exemple perfecte, ja que suposa una imponent carta de presentació del director tunisià Mehdi M. Barsaoui. La pel·lícula, centrada en el drama d’un matrimoni benestant que veu com la vida del seu fill de 10 anys penja d’un fil després de ser tirotejats durant una sortida vacacional, sorprèn pel seu desplegament de girs i per la introducció de diverses capes de caire polític, social i fins i tot humanitari. Un contingut, doncs, que va creixent en complexitat, i que fa que A Son deixi entreveure una prometedora capacitat narrativa per part de Barsaoui, que també n’és el responsable del guió.

Com a drama familiar al qual s’hi van afegint elements inesperats que reorienten i també compliquen cada vegada més les coses, la pel·lícula recorda clarament el cinema de l’iranià Ashgar Farhadi, i en concret a la brillant Nader i Simin. En aquest cas, A Son exposa la desesperació dels pares davant la situació de vida o mort del seu fill, però durant bona part de la història són ells dos qui miren de recomposar les seves vides. Mehdi M. Barsaoui a vegades ratlla l’excés tràgic, però també s’atreveix a incloure al film polèmiques com el pes encara de la religió en aspectes familiars i sanitaris de Tunísia, el paper de mafies i traficants, o fins i tot les conseqüències que té per al país la situació bèl·lica a la veïna Líbia. D’aquesta manera, A Son transita per una tensió constant respecte la seva resolució, però en realitat acaba dient que aquesta no serà, ni molt menys, la que posi solució a tot allò que hem anat coneixent. Un debut més que meritori d’un director que caldrà seguir.

Banksy: Most Wanted (Seamus Haley, Laurent Richard i Aurélia Rouvier, 2020)

A aquestes alçades, la figura de Banksy ja està més que presentada i popularitzada arreu del món, però això no resulta un impediment perquè documentals com Banksy: Most Wanted arribin en ple 2020 per a explicar-nos més detalls sobre la vida i obra de l’artista. Partint de la seva última acció de més repercussió a nivell mundial –l’autdestrucció d’una obra seva que acabava de ser subastada, el mes d’octubre de 2018–, aquesta producció britànica fa una mirada enrere per a recordar l’impacte social del grafiter durant el que portem de segle XXI. I ho fa a base de diferents punts de vista que expliquen la seva relació amb Banksy o la forma amb què aquest ha influit en les seves vides. Així, Banksy: Most Wanted fa un retrat aliè sobre l’artista que d’una banda és inevitable, ja que ell es manté en l’anonimat, i de l’altra totalment coherent, ja que la imatge i repercussió de Banksy s’han basat sempre en la relació de les seves obres amb la gent del carrer, no pas en la seva pròpia persona.

Els directors Seamus Haley, Laurent Richard i Aurélia Rouvier aposten per un documental de caire més eminentment de reportatge periodístic, i no mostren tant d’interès en el llenguatge més cinematogràfic. No obstant, Banksy: Most Wanted es manté prou sòlida per a anar filant una narració molt clara i treballada que resumeix la influència de Banksy a la societat actual. El seu desemmascarament n’és un dels focus, aportant aquest punt d’intriga al documental amb cada persona que semblava haver seguit les pistes guanyadores, però la seva vessant més destacada és la que es centra en el tracte que les obres de l’artista han rebut allà on han aparegut. Des de la relació emotiva per part de la gent del carrer, fins la visió mercantilista per part de la indústria de l’art; un resum, en definitiva, de com funcionen les coses. És així com Banksy: Most Wanted, tot i no venir a fer grans revel·lacions, completa un producte prou interessant sobre el que és, sens dubte, el gran artista del segle XXI.