M.A.Confidential

Un pèl tard, però arriben les últimes valoracions d’algunes de les pel·lícules que han conformat l’Atlàntida Film Fest 2020 de Filmin. En aquest cas, acabo amb la pel·lícula de cloenda, una de les més esperades, així com tres títols ben diferents entre sí: un drama romàntic britànic, un dolorós testimoni sobre la vida familiar sota el control de l’extremisme religiós, i un viatge a la Sudàfrica de l’apartheid des dels ulls d’un adolescent obligat a entrar a l’exèrcit. Com sempre, el festival es torna a caracteritzar per una enorme varietat de gèneres i enfocaments, i globalment per un nivell força notable.

Surge (Aneil Karia, 2020)

Entre tot el soroll generat pel propi entorn del festival i l’envoltori d’exclusivitat que li atorgava el fet de tenir una única sessió l’últim dia en una hora concreta, es podia esperar que Surge seria poc menys que un tancament apoteòsic per a l’Atlàntida Film Fest 2020. Però la sensació és que, precisament, tot s’acaba quedant més en l’envoltori de la pel·lícula que no pas en el seu fons. La història se centra en un tímid treballador de seguretat d’un aeroport de Londres que va perdent els nervis degut a una successió de fets perjudicials, i es podria definir com un encreuament entre Un Día de Furia i -molt tangencialment- Joker. Ara bé, en aquest cas equivaldria a una mirada molt més superficial d’aquesta escalada de bogeria i anarquia, la metxa de la qual va encenent i atiant tot l’entorn del personatge. I és que, si bé Surge és tot nervi i dinamisme a l’hora de retratar la transformació del seu protagonista, també va perdent pel camí la preocupació d’articular un discurs una mica més profund sobre tot el que hi passa.

La feina d’Aneil Karia darrere la càmera mereix l’aplaudiment, i més considerant que és un director novell. No hi ha dubte que, a nivell sensorial, Surge és tota una experiència, en gran part gràcies a una càmera hiperactiva i erràtica que acompanya en tot moment la pèrdua de papers del personatge. A més, Ben Wishaw s’entrega per complet al paper, amb el qual se’ns pregunta com és que no ens acabem tornant tots bojos veient tot el que ens envolta. No obstant, arriba un moment on tots aquests actes trastornats comencen a percebre’s com a massa gratuïts, i que el film busca només intensificar l’efecte que produeix enlloc de començar a aportar una visió extra de tot plegat. Hi ha un rerefons familiar influent, però insuficient per a ser acceptat com a motiu de tot plegat. És així com Surge atrapa per complet durant el seu frenètic trajecte, però a la vegada deixa un buit més gran del que hauríem desitjat un cop arribem al seu final.

Pink Wall (Tom Cullen, 2019)

Hi ha una tipologia de drama indie, generalment nord-americà, que aconsegueix treure’m de polleguera gairebé sempre. I Pink Wall, tot i ser britànica, compleix amb tots i cadascun dels requisits. Concebuda com un estudi per fases de les relacions de parella, la pel·lícula ens presenta els joves Jenna i Leon i totes les seves anades i vingudes, des que es coneixen fins que es plantegen les decisions més crucials per al seu futur. Un concepte que el director debutant Tom Cullen busca allunyar del “ja vist” a base d’una estructura desordenada cronològicament i construïda a partir d’escenes individuals com a nuclis narratius, però que cau en la impostura degut a la seva necessitat de ser “cool” en tot moment. És a dir, tot el contrari del que pretén Pink Wall: darrere la seva pretesa naturalitat o espontaneïtat hi ha una voluntat constant d’intensificar-ho tot al màxim, i de situar sempre els seus protagonistes a un nivell més elevat que el públic.

Aquesta característica de Pink Wall ja es fa pal·lesa des de les primeres escenes, i s’accentua pel fet que és una pel·lícula formada, bàsicament, per llargs diàlegs. Cullen busca sempre que aquests tinguin gairebé un arc narratiu propi, que incloguin un plantejament, conflicte i desenllaç que faci canviar els seus dos protagonistes, però el principal problema és que costa de valent percebre’ls com a realistes. Rarament sonen com els que tindria una persona comú, semblen més propis de la dramatúrgia que no pas de peu de carrer. També passa amb els dos protagonistes, als quals és difícil acabar comprenent perquè gairebé és impossible identificar-s’hi. En aquest sentit, i també perquè comparteix un dels protagonistes (Jay Duplass), Pink Wall recorda a aquella sèrie Transparent, plena de personatges antipàtics que sempre havien de ser ocurrents i especials, però en canvi es pretenia que fossin quotidians. En resum, un producte molt fet per i per al seu entorn, però que quan en surt és fàcil desemmascarar-lo.

Moffie (Oliver Hermanus, 2019)

Les claus que marcaran l’evolució de Moffie queden ben establertes en el seu pròleg: en una Sudàfrica dels anys 80 marcada per l’apartheid i la intolerància, un adolescent homosexual és obligat a fer el servei militar per després participar a la guerra que té lloc a la frontera amb Angola. Només cal afegir-hi que la paraula que dóna títol al film és el terme pejoratiu amb què s’assenyalava i es perseguia els gais en aquella època. Res pinta massa bé per al jove Nicholas, doncs. És així com el director sud-africà Oliver Hermanus arrenca el seu dur retrat d’aquesta fosca etapa del seu país, però sorprenentment la història no acaba seguint els camins als quals apuntava clarament. Però no en el bon sentit. I és que Moffie es focalitza amb molta més insistència en la crueltat de l’entrenament militar (a l’estil La Chaqueta Metálica), que no pas en la vessant que semblava que l’havia de distingir, com és la discriminació de l’homosexualitat. De fet, es podria dir que aquesta mai arriba a ser la principal font de problemes del seu protagonista.

És així com Moffie desaprofita el que hauria pogut ser el seu tret principal de personalitat, i com s’acaba convertint en una pel·lícula molt més convencional i sense acabar de deixar massa clara la direcció que volia prendre. La tensió que provoca el “secret” de Nicholas i el perill de ser descobert hi són en tot moment, però aquella escena clau en què tot director acaba condensant el veritable missatge de la seva obra no acaba arribant. Fins i tot alguns flashbacks puntuals i fugaços ho mostren amb més rellevància que no pas l’acció en present. Més enllà d’això, cal dir que el desplegament dramàtic de Moffie és virtuós i que el film no escatima en cruesa en les escenes d’entrenament i també les bèl·liques. També recull amb veracitat i carisma el clima que es genera entre el grup d’adolescents protagonistes, així com el creixement de Nicholas en particular. Una pel·lícula, doncs, que seria correcta, apuntant a notable, si no fos per aquesta sensació que deixa com a secundari el que ens havia presentat com a conflicte principal.

The Dazzled (Sarah Suco, 2019)

La línia que separa una comunitat religiosa d’una secta pot ser molt fina i, a vegades, esborrar-se per complet. Aquest és un dels principals missatges que ens llança The Dazzled, primera pel·lícula de la francesa Sarah Suco, que centra la seva història en les conseqüències que aquest fanatisme religiós pot tenir per a l’estabilitat i el futur d’una família, i en especialment per als seus membres més joves. Des del punt de vista de Camille, la filla gran de 12 anys, el film va mostrant la progressiva restricció de llibertats en tots els sentits associada a aquesta nova vida, i utilitza com a contrapunt la seva passió pel món del circ i tota la càrrega expressiva i creativa que l’acompanya. Aquest contrast, i també la cura visual i narrativa amb què la directora va tractant aquest arrossegament per part dels pares a una vida conformen una arrancada notable de The Dazzled, la qual manté un bon nivell fins a que al tram final es deixa emportar per un cert efectisme que esguerra una mica el conjunt.

La pel·lícula aconsegueix transmetre molt bé el parany enverinat que aquest tipus de comunitats religioses suposen per a famílies com la protagonista, a base d’anar limitant cada cop més i més els seus moviments per a tenir-ne un control absolut. Tal com expressa el seu títol, The Dazzled (els enlluernats) retrata aquest procés en què la creença es converteix en ceguera o incapacitat de veure realment el que està passant, i ho fa en la figura d’uns pares als quals és fàcil agafar certa animadversió, però sobretot en aquells “líders espirituals” que ho propugnen i se n’aprofiten. El punt de vista juvenil que és manté, però, i aprofitant el comportament rebel de Camille, permet a la pròpia pel·lícula no tancar-se en aquest entorn i respirar de tant en tant. Una representació, en el fons, d’allò que ens vol explicar The Dazzled, que suposa un debut interessant. És una llàstima, això sí, que a última hora decideixi jugar una carta que, com a final impactant, podia funcionar, però que vista en clau global, desentona i no ve massa al cas.