Fidel a la seva cita anual, Woody Allen presenta la seva nova comèdia i estrena capital europea. Aquest cop, Roma és la protagonista de la col·lecció de postals que inclouen totes les pel·lícules del director novaiorquès en la seva particular gira europea i, com no podia ser d’altra forma, també el nom de la ciutat forma part del títol: To Rome With Love. Després de la petita joia de Midnight in Paris, Allen recupera el seu típic format de comèdia coral en què presenta quatre històries paral·leles que probablement s’acabaran trobant, molt a l’estil de Conocerás al Hombre de Tus Sueños. Per ara, el tràiler no promet massa, però sí que hi ha una gran novetat a celebrar, i és que el director torna a posar-se davant la càmera, sis anys després.
comèdia
All posts tagged comèdia
[REC] 3: Génesis
Director: Paco Plaza
Intèrprets: Leticia Dolera, Diego Martín, Emilio Mencheta, Javier Botet, Mireia Ros, Àlex Monner.
Gènere: Terror, comèdia. Espanya, 2012. 80 min.
El Koldo i la Clara celebren el seu casament somiat. Després de la cerimònia religiosa, tots els convidats es traslladen a una antiga sala de festes per celebrar el convit, però, quan tot sembla anar com una seda, el tiet del nuvi cau del primer pis i mossega una de les invitades. A partir d’aquí, el caos s’apodera del lloc, el número d’infectats creix cada vegada més i sobreviure es converteix en una missió quasi impossible.La saga de terror per excel·lència del cinema espanyol demostra que té corda per estona. Tot i els dubtes que va generar la fluixa [REC] 2 (2009), que va posar en dubte la necessitat d’allargar l’impacte que havia tingut la sorprenent [REC] (2007), els creadors de la saga Jaume Balagueró i Paco Plaza han sabut reinventar-ne l’enfocament i oferir una tercera entrega (en aquest cas, dirigida només per Plaza) que sap mantenir-se fidel al concepte inicial, però amb una personalitat diferent i uns objectius renovats. [REC] 3: Génesis no abandona el gènere terrorífic, però s’acosta de forma molt més clara a la comèdia que no pas al suspens i tensió constant que buscaven les seves dues antecessores. També l’apartat visual és diferent, ja que l’efecte de la càmera en mà es reserva tan sols pels primers minuts del film i queda definitivament abandonat just després de l’aparició del títol de la pel·lícula. Tota una declaració d’intencions.
Torna un dels grans provocadors del cinema actual. Després de posar-se a la pell d’un reporter de Kazakhstan a Borat i d’un amanerat periodista de moda a Brüno, el camaleònic Sacha Baron Cohen es transforma ara en el General Aladeen, un dictador àrab que és convidat a Estats Units perquè ofereixi un discurs a les Nacions Unides. El Dictador arriba amb el mateix propòsit que les seves antecessores: afrontar amb un humor aparentment fàcil i simple, però de missatge profundament irònic, els aspectes més espinosos de la societat nord-americana. En aquest cas, és força evident per on aniran els trets.
Intouchables
Directors: Olivier Nakache, Eric Toledano
Intèrprets: François Cluzet, Omar Sy, Anne Le Ny, Audrey Fleurot, Clotilde Mollet, Alba Gaïa.
Gènere: Comèdia. França, 2011. 105 min.
Philippe, un ric aristòcrata parisenc que ha quedat postrat en una cadira de rodes després de quedar tetraplègic a causa d’un accident de parapent, decideix contractar com a assistent a Driss, un jove immigrant que acaba de sortir de la presó i viu en un barri marginal de la ciutat. Tot i la seva aparent incompatibilitat, Philippe l’escull per davant d’altres candidats que semblaven molt més apropiats. Després d’uns inicis força difícils, la relació comença a rutllar a mesura que cadascun va descobrint el que li aporta l’altre, fins que arriben a convertir-se en inseparables.Rècord històric d’espectadors a França, on ja s’apropa a la vertiginosa xifra de 20 milions de persones i ha encapçalat la taquilla durant deu setmanes consecutives, entusiasme gairebé unànime per part de la crítica i frec a frec directe amb tota una guanyadora de l’Oscar com The Artist als premis del cinema francès. La carta de presentació d’Intocable impressiona, i un cop vista resulta força comprensible que hagi rebut aquests nivells tan alts d’acceptació. La naturalitat, el respecte i l’espontaneïtat amb què la pel·lícula encara una temàtica tan delicada com la discapacitat, juntament amb l’habilitat per a tocar la fibra de l’espectador sense necessitat de recórrer a la llagrimeta fàcil, són clau en la seva capacitat per a commoure el públic de forma tan generalitzada. Gràcies a això, Philippe i Driss ja s’han convertit en una de les parelles estrella dins del gènere de la comèdia més recent.
Pot ser que estigui en hores baixes, pot ser que s’hagi autoencasellat, però s’ha de reconèixer que Tim Burton ens ha descol·locat una mica a tots amb l’esperat tràiler de la seva nova pel·lícula, Dark Shadows. I és que el títol no pot ser més enganyós veient el color i to humorístic que desprenen les primeres imatges del film, que ens presenta la història d’un vampir que, després de rebre un encanteri d’una bruixa i quedar sepultat viu durant més de 200 anys, es troba de nou a casa seva i es veu obligat a adaptar-se a la vida dels anys 70. Una comèdia de terror que no abandona l’estil gòtic tan particular de Burton, però que té un toc autoparòdic que pot ser interessant.
Young Adult
Director: Jason Reitman
Intèrprets: Charlize Theron, Patrick Wilson, Patton Oswalt, Elizabeth Reaser, Collette Wolfe.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2011. 90 min.
Mavis Gary és una escriptora d’una popular sèrie juvenil que viu de forma bastant deixada en un apartament de Minneapolis. Un dia, rep un e-mail del seu ex-nòvio Buddy, de qui encara està enamorada, anunciant que acaba de tenir el seu fill i convidant-la al seu poble natal, Mercury. Tot i la seva reacció frustrada, Mavis decideix anar-hi, però no per conèixer el bebè, sinó per intentar recuperar a Buddy, ja que està convençuda que en realitat no és feliç.Jason Reitman abandona definitivament la condició de promesa i es consagra com un dels directors referència de la comèdia contemporània. Amb tan sols 34 anys, el cineasta canadenc ha completat ja un pòquer de pel·lícules realment meritori i constant. Tot i que la seva obra més brillant segueix sent la seva òpera prima, la subtil i irònica Gracias por Fumar (2005), seguida de prop per Juno (2007), Reitman ha aconseguit mantenir el llistó a una alçada molt digna amb Up in the Air (2009) i ara amb Young Adult. Ens trobem davant d’una comèdia molt entretinguda, de trama simple, però més profunda del que sembla, i amb una Charlize Theron que brilla amb llum pròpia. El film no evita alguns desajustos de guió i una relativa falta d’enginy i també de mala llet de tant en tant, però construeix un personatge principal amb un atractiu molt particular, i transmet el seu missatge de forma original i efectiva.
Si hi ha alguna qualitat que no caracteritzi a Dexter és precisament la de fer riure, però amb una mica de treball de muntatge, les imatges apropiades, una mica de saxo melòdic com a banda sonora i uns títols de crèdit simpàtics, es pot donar la volta fàcilment a un dels personatges més obscurs de la televisió actual. Fins i tot un diàleg que originalment era tens i incòmode pot prendre un doble sentit totalment diferent, sempre ajudat, com no podria ser d’altra forma, per uns quants riures enllaunats. El resultat d’aquest “MashUp” és realment enginyós i no em negareu que aquest Dexter comediant també té un toc terrorífic, potser més cínic encara que l’original.
The Descendants
Director: Alexander Payne
Intèrprets: George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause, Matthew Lillard, Judy Greer.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2011. 110 min.
La vida de Matt King, un advocat que viu a Hawaii, fa un gir important quan la seva dona queda en coma després d’un accident. Matt s’ha de fer càrrec ell sol de les seves dues filles, de 10 i 17 anys, una tasca per la qual no creu estar preparat. En una conversa amb la filla gran, Matt descobreix que la seva dona l’enganyava amb un altre home i decideix emprendre una recerca per trobar-lo. D’altra banda, Matt és davant d’una important decisió respecte la venda d’uns terrenys de la seva família.És sorprenent que, amb tan sols cinc pel·lícules estrenades en 16 anys, Alexander Payne hagi aconseguit forjar un prestigi tan generalitzat a Hollywood. Han hagut de passar set anys des del seu anterior film, Entre Copas, perquè el director nord-americà tornés a posar-se darrere la càmera, i el cert és que no ens importaria que s’hi posés més sovint. Fidel a l’estil que distingeix la seva escassa, però talentosa filmografia, Payne demostra un cop més a Los Descendientes que és un narrador com pocs i que sap dotar històries aparentment simples i poc arriscades d’una gran càrrega emocional i d’un equilibri de forces gens fàcil d’assolir. Ara bé, tot i que la pel·lícula és notable, l’enaltiment generat per la seva recent victòria als Globus d’Or (millor pel·lícula drama i millor actor) i la condició de gran favorita als Oscars li queda un pèl gran. És més, pot generar expectatives desaforades que després desemboquin en una lleugera decepció.
Estem d’enhorabona, torna Wes Anderson. El director de Life Aquatic, Viaje a Darjeeling i Fantastic Mr. Fox, entre altres, presenta la seva nova pel·lícula: Moonrise Kingdom. Considerat, i amb mèrits sobrats, un dels cineastes més imaginatius i peculiars de l’actualitat, Anderson no abandona el seu territori, aquesta comèdia subtil i al mateix temps surrealista que tant el caracteritza, i presenta una història sobre dos nens que s’escapen del seu poble i provoquen la desesperació i posterior recerca liderada per un extravagant xèrif. Podria ser qualsevol telefilm de mitja tarda, però sabent qui hi ha darrere, podem esperar qualsevol genialitat.
The Artist
Director: Michel Hazanavicius
Intèrprets: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missi Pyle.
Gènere: Drama, comèdia, cine mut. França, 2011. 100 min.
George Valentin és una gran estrella del cinema mut de finals dels anys 20 que, de forma inesperada, coneix la jove Peppy Miller, una gran fan seva i aspirant a convertir-se en actriu algun dia. Després d’aconseguir compartir una escena amb ell, la seva relació sembla intensificar-se, però l’arribada del cinema sonor distanciarà les seves carreres i també les seves vides. Mentre Peppy comença a guanyar fama, George veu com la seva carrera s’acaba de forma inexorable i cau en l’oblit de tothom.Senyors productors de les grans distribuidores de Hollywood, defensors acèrrims del 3D i les pantalles Imax, devoradors d’efectes especials i imatges generades per ordinador: ja podeu parar la cara perquè una pel·lícula en blanc i negre, muda i en format 4:3, allò més antiquat i menys comercial que us podríeu imaginar, arriba per passar-vos-hi la mà. El director francès Michel Hazanavicius ja ha començat a col·leccionar premis de festivals i associacions de crítics, i ja sona com a ferm candidat a emportar-se Oscar i Globus d’Or, i ho ha fet amb aquell film que ningú amb dos dits de front s’atreviria a rodar en plena segona dècada del segle XXI. És aquesta valentia i aquest atreviment, i tot el que representa una pel·lícula d’aquest tipus en els temps que corren, el que converteix The Artist en una de les grans sensacions cinematogràfiques de l’any, tot i que, en el meu cas, moderi lleugerament (només lleugerament) l’eufòria que havia copsat fins ara entre la crítica.


![[REC] 3](https://maconfidential.com/wp-content/uploads/2012/04/rec-31.jpg?w=627)

















