“The legend ends”, el missatge no pot ser més clar i concís per anunciar que s’acaba una era de Batman cinematogràfic. Probablement la millor era que ha vist mai el gènere del còmic a la gran pantalla. Christopher Nolan i Christian Bale s’acomiaden d’aquesta fantàstica trilogia amb El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace (rigurosa i dilatada traducció de The Dark Knight Rises), que es convertirà, com ja van ser les seves predecessores, en una de les grans estrenes de l’any que ve. Després del fosc final de El Caballero Oscuro, Nolan reprèn la història vuit anys després, amb un Batman incomprès i rebutjat socialment que haurà de reaparèixer per frenar el malvat Bane, que planeja destruir Gotham City.
acció
All posts tagged acció
Attack the Block
Director: Joe Cornish
Intèrprets: John Boyega, Jodie Whittaker, Alex Esmail, Franz Drameh, Leeon Jones, Simon Howard, Nick Frost.
Gènere: Ciència-ficció, acció, comèdia. Gran Bretanya, 2011. 80 min.
En un barri de la perifèria de Londres, un grup de joves atraca una jove infermera que tornava a casa, però es veuen sorpresos per un estrany objecte que cau del cel just al seu costat. Després d’enfrontar-s’hi i matar-lo, descobreixen que és un extraterrestre i se l’emporten com si d’un trofeu es tractés. El problema arriba quan en comencen a caure desenes més, i aquests són més grans i sanguinaris, però ells no pensen fugir ni amagar-se, al contrari.Una colla d’amics surt al carrer amb les seves bicicletes a la recerca d’extraterrestres. Les aparences apunten cap a una descarada còpia de Super 8, però res més lluny de la realitat. Aquests són adolescents, porten caputxes, gorres i mocadors a la cara, van armats amb bats de beisbol, katanes i ganivets, i entre les bicis hi ha també un parell de motos. Ho tenen molt clar: si els alienígenes havien d’aterrar a algun lloc, no han pogut escollir pitjor. Attack the Block pren un plantejament tan típic com el de la invasió extraterrestre i el reformula en forma de comèdia d’acció juvenil perifèrica, gamberra, irreverent i autèntica, fregant la sèrie B, però amb les idees molt clares. La gran sensació del Festival de Sitges 2011, on es va emportar quatre premis, entre els quals els de la crítica i el públic, es confirma com una de les grans revelacions de l’any i situa Joe Cornish com un dels nous directors britànics a tenir molt en compte.
La factoria Disney encara el 2012 carregada d’ambició i preparada per sacsejar les sales d’arreu del món amb una de les seves majors superproduccions fins el moment. John Carter adapta a la gran pantalla la història del personatge homònim creat per Edgar Rice Burroughs (creador de Tarzan) en una sèrie de novel·les de gènere fantàstic i mitològic de principis del segle XX. La pel·lícula explica com el personatge de John Carter, un veterà de la Guerra Civil Nord-americana, és transportat a Mart, habitat per unes estranyes criatures que de seguida el veuen com l’únic salvador possible de la total destrucció del planeta.
Rise of the Planet of the Apes
Director: Rupert Wyatt
Intèrprets: James Franco, Freida Pinto, John Lithgow, Brian Cox, Tom Felton, David Oyelowo.
Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. USA, 2011. 95 min.
Will Rodman treballa per una multinacional farmacèutica que sembla haver trobat la cura per l’Alzhèimer a través d’experiments amb ximpanzés. Després d’un accidentat experiment, Will es queda amb una cria, a qui anomena Cesar, i comença a cuidar-la en secret a casa seva, on, poc a poc, va descobrint que presenta una intel·ligència fora del normal. A partir d’aquí, Will intenta trobar una evolució del medicament per aplicar-ho als humans.Feia certa mandra plantar-se davant d’una preqüela com aquesta, a priori innecessària i sense venir massa al cas (com la immensa majoria de les seqüeles i preqüeles, vaja), però s’ha de dir que el resultat final deixa un bon sabor de boca. El Origen del Planeta de los Simios planteja en un temps present els fets inicials que van conduir a la situació que Charlton Heston i companyia es troben l’any 3978 a la coneguda pel·lícula de Franklin J. Schaffner (El Planeta de los Simios, 1968), i ho fa de forma efectiva, amb un gran sentit del ritme i imatges força espectaculars. Tot i les seves carències, les imposicions pròpies d’un “blockbuster” i la lògica previsibilitat del desenllaç, el film sap mantenir l’atenció en tot moment i es converteix en un producte d’entreteniment que assoleix el seu objectiu i sorpren pel seu atractiu visual.
El Origen del Planeta de los Simios no és d’aquelles pel·lícules que puguin sorprendre a base de girs inesperats de guió o un final trencador, bàsicament perquè el propi títol i la seva condició de preqüela ja determinen el camí que seguirà. No obstant, la pel·lícula supleix aquest fet amb un gran dinamisme i capacitat de crear bones escenes d’acció, així com una evolució constant pel que fa a la humanització dels simis. Vist que diversos passatges de la trama tampoc destaquen per la seva extrema originalitat i que els personatges són pràcticament plans, destacant sobretot la pobresa del paper dels secundaris, de seguida són els simis els qui es converteixen en veritables protagonistes del film. Si més no, són els que més emocions aconsegueixen transmetre a l’espectador i amb els qui més empatia acabem agafant.
El treball de caracterització dels simis en té bona part de culpa. El disseny creat per ordinador amb la tècnica de captura en moviment (es va rodar amb actors reals movent-se com els simis) té com a resultat uns ximpanzés que es mouen i criden com a tals, però amb una expressivitat facial extraordinàriament humana, especialment en la mirada. No oblidem que El Origen del Planeta de los Simios està en el camp de la ciència-ficció, per tant s’ha de tenir en compte que el film no busca la versemblança, sinó aquest mig camí entre simi i humà, que es demostra que no és tan distant i que el film encerta a la perfecció. D’altra banda, la mescla entre els actors reals de la pel·lícula i els simis per ordinador està perfectament resolta, fent quasi imperceptible distingir la imatge real de la generada per ordinador.
Una altra qüestió és la interpretació dels actors, que no es caracteritza precisament per la seva qualitat. James Franco es confirma com un dels actors menys creïbles de l’actualitat degut al seu escàs repertori d’expressions i aquesta constant cara de no “empanar-se” de res, mentre que el paper de Freida Pinto (de qui tots ens vem enamorar a Slumdog Millionaire) és el paradigma de dona florer, sense cap pes a la trama i amb l’únic objectiu d’aportar una cara bonica a la pel·lícula. D’altra banda, pels fans de Dexter els resultarà un pèl estrany veure John Lithgow en el paper d’un home gran amb Alzhèimer quan tots recordem l’assassí Trinity de la quarta temporada de la sèrie, però el cert és que la seva actuació és força destacada. En tot cas, com ja he dit abans, la menció especial en aquest apartat se l’emportarien més aviat els simis que els humans.
La direcció de Rupert Wyatt és meritòria, capaç d’oferir plans espectaculars i amb força profunditat, i també sense caure en un excés de transcendència de tot plegat, típic en aquesta classe de pel·lícules. Tot i tenir un diàleg final decebedor, la última mitja hora del film és trepidant i magnètica, complint de forma molt cuidada i efectiva el seu paper de preqüela a El Planeta de los Simios. Donat que el cercle no es tanca (i bàsicament perquè va obtenir una gran recaptació), tot apunta que arribarà una nova pel·lícula que prendrà l’acció a partir del final de El Origen del Planeta de los Simios. Veurem si la decisió és encertada, però, en tot cas, el camí a seguir ha de ser el mateix, sense grans pretensions, sense ganes d’explicar més coses de les que pertoquen i amb un bon sentit del ritme i l’entreteniment. Sense ser una gran pel·lícula, sí que estem davant d’una agradable sorpresa dins del gènere més comercial.
Per si algú encara tenia algun dubte sobre la suposada retirada de Steven Soderbergh del cinema, que al final va resultar ser un malentès sobredimensionat per la premsa (com sempre), el director de Traffic, la saga d’Ocean’s Eleven o El Buén Alemán arriba disposat a demostrar que està en forma. Així doncs, amb escassos tres mesos de diferència podrem gaudir de dues noves propostes seves, les quals no passen precisament desapercebudes gràcies als seus respectius repartiments i a l’espectacularitat dels seus tràilers. També els respectius pósters m’han agradat especialment.
La primera en arribar serà Contagion, un thriller apocalíptic que explica la propagació d’una estranya malaltia mortal entre la població de tot el món, i un equip de metges que n’haurà de trobar l’origen i també l’antídot. Un argument que no seria el més original del món, però que a mans de Soderbergh pren un atractiu especial. I més encara si comprovem l’espectacular llista de protagonistes: Matt Damon, Gwyneth Paltrow, Lawrence Fishburne, Kate Winslet, Marion Cotillard i Jude Law. No hi ha dubte que, d’actors que vulguin treballar amb ell, a Soderbergh no n’hi falten.
Contagion arribarà el 29 de novembre.
La segona proposta és Haywire, una cinta d’acció sobre una espia d’elit que és contractada per dur a terme una missió secreta, però que acaba sent traïda i donada per morta, per la qual cosa buscarà venjança, al mateix que haurà d’intentar sobreviure als molts enemics que ha anat fent pel camí i voldran acabar amb ella. Acció pura i dura, doncs. I aquí la bateria de noms, que no es queda enrere: Gina Carano, Ewan McGregor, Michael Fassbender, Michael Douglas, Bill Paxton, Antonio Banderas i Matthiew Kassovitz. En efecte, una contra tots, però atenció que Carano prové del món de les arts marcials, així que repartir és el que millor se li dóna.
Haywire arribarà el gener de 2012.
Unknown
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Liam Neeson, Diane Kruger, January Jones, Aidan Quinn, Bruno Ganz, Frank Langella, Sebastian Koch.
Gènere: Thriller, acció, intriga. USA, 2011. 110 min.
El Dr. Martin Harris arriba amb la seva dona a Berlín per participar en un important congrés sobre biomedicina. Quan arriba a l’hotel, s’adona que s’ha deixat el seu maletí a l’aeroport i agafa un taxi per tornar-hi i recuperar-lo. No obstant, el taxi té un greu accident i Martin acaba a l’hospital, on està quatre dies en coma. En despertar-se, aconsegueix tornar a l’hotel per trobar-se amb la seva dona, però allà es troba amb un altre home que ha adoptat la seva identitat i també la seva vida.El desconegut director català Jaume Collet-Serra va sorprendre tothom aconseguint liderar la taquilla d’Estats Units quan Sin Identidad va arribar a les sales nord-americanes, ara fa dos mesos i mig. Vistos els ingredients de la pel·lícula, semblava que realment la fórmula era encertada per atraure el públic més majoritari: thriller de plantejament interessant, ritme trepidant, intriga assegurada i un protagonista, Liam Neeson, que s’ha consolidat com a actor més que solvent en aquest tipus de films. Sense anar més lluny, l’ombra de Taken (Venganza), un dels millors títols dels últims anys dins del gènere i també protagonitzada per Neeson, planeja en tot moment sobre la pel·lícula. Un cop vista, es pot corroborar l’efectivitat de la recepta, sobretot gràcies a una notable direcció de Collet-Serra, però també les evidents mancances d’un guió que funciona fins el moment en què vol anar més enllà quan no calia fer-ho.
El plantejament de Sin Identidad resulta tan atractiu com també reiteradament utilitzat per anteriors pel·lícules d’aquest tipus, i el film va alimentant-se de diverses referències (la saga Bourne n’és la més evident) per construir un argument que, malgrat tot, aconsegueix enganxar l’espectador. L’evolució de la trama i els personatges durant bona part de la pel·lícula és més que acceptable, i dins el que es pot esperar d’un thriller d’aquestes característiques, el resultat és efectiu, però el problema arriba a la resolució, quan el film s’embolica ell solet i cau pels seus propis excessos. Com en tota obra d’aquest gènere, el guió es basa en anar sempre un pas per davant de l’espectador, però el nostre criteri i permissivitat té certs límits que Sin Identidad acaba traspassant. Al guió se li permeten certes llicències al servei de l’emoció i el ritme narratiu, però els darrers girs de la trama són massa absurds i, per tant, difícils de sostenir.
Tot i aquesta rigorositat de l’argument durant la última part de la pel·lícula, que et fa sortir del cinema amb la sensació que el film t’hagués deixat millor sabor de boca si hagués sabut quan tancar l’aixeta, Sin Identidad té aspectes a destacar com la notable direcció de Jaume Collet-Serra. Les escenes d’acció estan rodades de forma trepidant i molt neta, sense necessitat de tremolors de càmera ni efectes exagerats. També el ritme narratiu està molt ben aconseguit, tot i que es veu perjudicat quan comencen a aparèixer més secundaris i sub-trames del que potser feia falta. En tot cas, la pel·lícula frega les dues hores, però passa amb molta celeritat, ja que sap jugar amb els nivells de tensió en cada moment. Globalment, i evitant una anàlisi més acurada de la validesa dels diferents detalls, la pel·lícula està ben treballada de cara a assolir els seus objectius.
El repartiment té un paper destacat a Sin Identidad, començant per la carismàtica figura de Liam Neeson. Com ja he dit, l’actor nord-irlandès ja s’ha convertit en una icona en aquest tipus de films i, tot i que aquí el personatge no arriba a tenir la força ni implicació emocional del de Taken, torna a demostrar una gran solvència. A més a més, crea una espècie de contrapunt més veterà i força interessant al perfil més jove tipus Matt Damon, Mark Wahlberg, etc. Pel que fa als secundaris, i tot i la brevetat del seu paper, sobresurt la figura de Bruno Ganz (el tan parodiat Hitler de El Hundimiento), a qui no li calen masses minuts per mostrar el seu gran talent. D’altra banda, Diane Kruger no ho fa malament com a acompanyant de Neeson, tot i que la credibilitat del seu personatge és discutible, mentre que January Jones (coneguda per Mad Men) resulta un pèl inexpressiva.
Tot i posar-hi voluntat i aconseguir un producte bastant efectiu, Sin Identidad no marcarà un abans i un després en els thrillers d’acció, com va fer per exemple la saga Bourne. És una bona pel·lícula, fidel als seus objectius i conscient que el públic no acudeix a la sala per estudiar i buscar un sentit a tot al que passa, sinó que s’ha de deixar portar. Llàstima que aquesta confiança porti al film a donar un parell de girs extra que no calia donar, però que li permeten un final més espectacular. En tot cas, la pel·lícula assegura un bon entreteniment, és directa i frenètica, i té bons moments d’intriga i grans escenes d’acció. Dins d’aquest gènere i en la vessant més comercial, hem vist coses molt pitjors.
Megamind
Director: Tom McGrath
Veus originals: Will Ferrell, Tina Fey, Brad Pitt, Jonah Hill, David Cross, Ben Stiller, J.K. Simmons.
Gènere: Animació, acció, comèdia. USA, 2010. 95 min.
La ciutat de Metro City viu sota l’eterna lluita entre Metro Man, el gran superheroi venerat i estimat per tothom, i Megamind, el dolent que intenta una vegada darrere l’altra batre’l i fer-se amb el control de la ciutat. Un dia, Megamind aconsegueix escapar de la presó on és reclòs i, després d’una gran lluita, acaba amb Metro Man. Gràcies a això, es converteix en amo i senyor de la ciutat i comença a acumular totes les riqueses possibles. No obstant, un dia s’adona que la seva vida no té sentit sense un super heroi a qui enfrontar-se, per tant decideix crear-ne un.En l’actual gènere d’animació, és inevitable no deixar de repetir que Pixar està un esglaó per sobre la resta gràcies a la seva capacitat i sensibilitat per tocar la fibra a l’espectador amb les seves obres mestres. La resta de propostes solen quedar-se en simples entreteniments que s’aguanten per gags puntuals que no aconsegueixen amaguen un argument fluix i previsible. No obstant, dins d’aquest segon nivell, Megamind ocupa una posició preferent. Aquesta vegada, DreamWorks ha aconseguit lligar una història més digna i seriosa, amb un rerefons més sòlid i un equilibri global força bo en quan a ritme i dosis d’humor. És cert que la pel·lícula no va gaire més enllà de l’entreteniment pur i dur, però amb una fórmula molt més encertada que tants altres intents infructuosos i amb una factura tècnica realment espectacular.
Tot i focalitzar-se en una temàtica que està un pèl cremada com la dels superherois i la llarga ombra del precedent de Los Increíbles amenaçant des de dalt, Megamind sorprèn amb un plantejament menys superficial del que es podria esperar i uns personatges amb força profunditat i preocupats per la seva existència. El film no és un simple duel heroi contra malvat, ja que aquesta dualitat queda força indefinida i els papers es tergiversen durant el film, bàsicament degut a aquest malvat no tan malvat anomenat Megamind. Recordo que, esperant per entrar al cinema, una mare que en sortia li preguntava al seu fill qui era el bo, i el fill responia que el blau. Aquest petit “spoiler” involuntari evidencia que s’aconsegueix construir un personatge amb tots els requisits per ser dolent i donar-li un carisma especial perquè acabi sent entranyable.
El guió, tot i ser un prodigi, està ben treballat i incorpora bons girs argumentals, i té l’habilitat de fer evolucionar els personatges i, en ocasions, fins i tot deixar en segon terme el fet que siguin superherois i fent sorgir el seu costat més humà. També destaca el fet que tots els personatges tenen un pes important, incloent els més inesperats. Com a punt negatiu, diria que els diàlegs són més aviat fluixets, massa plans en més d’un moment, així com una mica mancats d’humor més directe. De la mateixa forma, no té tampoc grans moments hilarants. No obstant, tot plegat resulta força més elaborat que la gran majoria de films d’animació que s’estrenen cada any. Megamind no és d’aquelles pel·lícules construïdes a partir de quatre gags, sinó d’una bona base i sense tirar pel camí més fàcil.
L’apartat tècnic mereix una menció especial. Tot i que ja hem arribat a uns nivells d’animació en 3D en què la qualitat ja és igual d’alta en tots els films, s’ha de subratllar el gran treball de les textures que hi ha darrere de Megamind (hi ha una escena sota la pluja especialment admirable), així com l’espectacular disseny de la ciutat i els diferents entorns. La qualitat de l’animació en les escenes d’acció és també impressionant, i queda realçada per la valenta direcció de Tom McGrath (director de Madagascar), que imprimeix un ritme frenètic, ajudat per una banda sonora que no passa desapercebuda. “Highway to Hell” de AC/DC, “Welcome to the Jungle” de Guns’n’Roses o “Bad” de Michael Jackson són eleccions relativament fàcils, però el cert és que funcionen molt bé. Les composicions originals de Hans Zimmer també aporten molta èpica.
Megamind conforma un d’aquells productes d’animació susceptibles d’agradar tant a nens com adults, però que resulta força més satisfactori per aquest segon grup del que normalment estem acostumats. Gràcies a l’originalitat amb què es desenvolupa la història i la bona caracterització i construcció dels personatges, el resultat és més rodó i es té la sensació que realment aporta coses noves al gènere i transmet missatges més transcendents del que sembla. D’altra banda, tot i que segueixo dient que el 3D em molesta al principi i després trobo que no aporta tant, no hi ha dubte que és una tecnologia que només funciona amb l’animació. Això sí, pagar l’entrada segueix fent mal; sort que la divertida hora i mitja de Megamind et fa sortir amb la sensació que ha valgut la pena.
The Town
Director: Ben Affleck
Intèrprets: Ben Affleck, Rebecca Hall, Jeremy Renner, Jon Hamm, Blake Lively, Pete Posteltwhite, Chris Cooper.
Gènere: Policíac, acció, drama. USA, 2010. 120 min.
Una banda del perillós barri de Charlestown, a Boston, comença a perpetrar una sèrie d’atracaments als principals bancs de la ciutat. Els seus escrupulosos mètodes fan que ni la policia ni l’FBI siguin capaços d’identificar-los, però un imprevist en un dels seus cops, on es veuen forçats a emportar-se la directora del banc, fa trontollar els seus plans. És llavors quan Doug MacRay, el cap de la banda, decideix començar a vigilar-la perquè no els delati a l’FBI.Després de sorprendre tothom amb Adiós Pequeña, Adiós, la seva òpera prima com a director i una de les millors pel·lícules de 2007, Ben Affleck tornava a posar-se darrere la càmera per demostrar que la qualitat mostrada ara fa tres anys no era flor d’un dia. I el cert és que The Town corrobora aquesta qualitat, però també que la seva faceta d’actor continua sent més que discreta. Tot i que el film és globalment força convencional, l’habilitat d’Affleck com a director torna a evidenciar-se, especialment en les trepidants escenes d’acció. Ara bé, situar-se a si mateix com a protagonista és una decisió que no li fa cap bé a la pel·lícula, no només perquè els actors secundaris li passen la mà per la cara, sinó perquè hi ha certs moments de lluïment propi de l’actor que resulten totalment innecessaris.
The Town és un film de manual dins del gènere policíac, amb tots els pros i contres que això pot representar. D’una banda, el joc de persecució continua entre lladres i policies aporta un bon ritme a la pel·lícula i genera bons moments de suspens i espectaculars seqüències d’acció pels carrers de Boston. D’altra banda, no obstant, el film no aconsegueix incloure cap element que el faci destacar, res que el faci ser recordat per sobre de la resta de pel·lícules equiparables a ell, i això el fa romandre dins una categoria de “correcte” que de ben segur no respon als desitjos d’Affleck i companyia. La peli està ben rodada, els personatges tenen fons i les seqüències dels atracaments són elèctriques, però la sensació és que The Town dedica massa temps a aspectes que no en requereixen tant.
La pel·lícula presenta diàlegs excessivament dilatats i que, a més a més, no fan cap aportació important a la trama, la majoria d’ells relacionats amb la vida personal dels protagonistes. Està bé que se’ns vulgui acostar el màxim possible a l’interior dels personatges, però també s’ha de saber fer de forma mesurada i sense que perjudiqui el ritme de la pel·lícula. En el cas de The Town, el ritme es veu perjudicat. Sembla que Affleck s’entesti en donar rellevància a una part del film que per l’espectador no té tant d’interès i, “casualment”, és aquella part que li permet més lluïment personal davant la càmera. Per culpa d’aquest fet, la pel·lícula queda una mica descompensada i el costat més purament policíac, que en el fons és el més atractiu, queda desaprofitat.
Com ja he dit, el repartiment de la pel·lícula es veu condicionat per aquesta decisió endogàmica de Ben Affleck de reservar-se per ell el paper principal, cosa que a Adiós Pequeña, Adiós no va fer de forma totalment encertada. Està clar que ell no ho considerarà així, però estem parlant d’un actor força discret i que tendeix a posar massa transcendència a cada pla en què apareix. I això és el que li torna a passar a The Town, propiciant que Rebecca Hall resulti molt més efectiva que ell en l’apartat més dramàtic i que Jeremy Renner, a qui considero un actor idoni per fer papers de tios sonats, desprengui molta més autenticitat. Fins i tot Chris Cooper, en els pocs minuts que apareix, té més presència que ell. D’altra banda, Jon Hamm (flamant protagonista de Mad Men) tampoc brilla especialment en el paper d’agent especial de l’FBI.
Es podria dir que The Town ofereix el que es podia esperar d’ella, però, personalment, em va deixar amb un lleuger regust a decepció. La sorprenent poca força del clímax final, sorprenent tenint en compte que la resta de moments d’acció al llarg del film són trepidants, contribueix a aquesta sensació en abandonar el cinema. Acaba sent una pel·lícula correcta, seriosa i amb fragments impactants, però sense tenir res d’especial que la diferenciï de la resta. En la seva segona producció, Ben Affleck demostra que pot tenir una notable carrera com a realitzador si sap mantenir el nivell, però també evidencia que, si és limita només a dirigir, és probable que les coses surtin millor.
Pixar torna a la càrrega, i ho fa arriscant-se amb una nova sequel·la. Aquesta vegada, reprenent una de les pel·lícules menys vistoses de la seva filmografia, Cars, qui sap si amb l’objectiu de redreçar-la. Després de meravellar-nos a tots amb la increïble Toy Story 3, ja tenim força clar que les seqüel·les no ens han de fer desconfiar quan és Pixar qui hi ha darrere, per tant Cars 2 parteix amb tot el crèdit del món, tot i que no hi ha dubte que no parteix amb el carisma i el component entranyable de les joguines de Toy Story.
La història traslladarà Lightning McQueen i Mater per diverses localitzacions arreu del món en un campionat internacional d’automobilisme. Pel que sembla, la pel·lícula incorporarà un nou personatge d’accent britànic que afegirà un toc de cinema d’espies a la trama. El guió corre a càrrec de John Lasseter, creador de Pixar i responsable dels primers films de la productora, qui també exercirà de director (Cars va ser precisament la última peli que va dirigir ell). El tràiler no està malament, veurem què més va arribant d’aquí a l’estiu que ve.
Machete
Directors: Robert Rodríguez, Ethan Maniquis
Intèrprets: Danny Trejo, Michelle Rodríguez, Robert de Niro, Jessica Alba, Steven Seagal, Lindsay Lohan, Jeff Fahey, Don Johnson, Cheech Marin.
Gènere: Acció, comèdia. USA, 2010. 100 min.
Després de veure com els federals li mataven la dona i la filla per no cedir a les seves pressions per aturar una operació corrupta, Machete, ja retirat com a federal, torna disposat a recuperar la seva vida com a jornaler o jardiner. Un dia, un home el recull per contractar-lo per matar al senador John McLaughlin, un republicà radical que recolza l’expulsió de tots els immigrants de Texas. Tot i que Machete no vol tornar-se a involucrar en aquests assumptes, al final és obligat a acceptar.El món dels tràilers sembla seguir, a excepció de casos comptats, uns cànons força definits que condueixen a un objectiu molt clar: que l’espectador es vegi atret i acudeixi al cinema a veure la pel·lícula quan aquesta s’estreni. Alguns tràilers aconsegueixen precisament el contrari, però d’altres generen l’expectació suficient per arrossegar la gent a les sales. El que ja no és tan habitual és que un tràiler d’una pel·lícula inexistent i ideat en clau d’humor tingui tal repercussió que acabi provocant el rodatge i estrena del film, sense que el director ho tingués del tot previst. Aquest és el cas de Machete, que ha vist la llum dos anys després de precedir la projecció de Planet Terror. El resultat era una incògnita, ja que l’èxit de dos minuts de tràiler no garanteix un bon producte de més d’hora i mitja, però haig de dir que no m’ha decepcionat gens i que, en el fons, ofereix exactament el que es pot esperar, ni més ni menys.
Machete és d’aquells films que exigeix una predisposició molt concreta de l’espectador que s’asseu a la butaca del cinema. És una pel·lícula que busca l’excés de forma deliberada, però controlada, i amb una gran capacitat d’autoparodiar-se que li permet prendre’s llicències que estarien absolutament fora de lloc en qualsevol altra producció. Una mentalitat molt semblant a la que el mateix Robert Rodríguez va aplicar a Planet Terror, però sense ser una pel·lícula tan “bruta” com aquella que formava part de Grindhouse (2008). En tot cas, Rodríguez és d’aquells realitzadors que, dintre de les seves limitacions, té la virtut de rodar cinema per plaer i com a ell li dóna la gana, sovint sense prendre’s gaire seriosament a si mateix. A Machete, les ferides provoquen el triple de sang del normal, la taxa d’armes per habitant és desorbitada i els cotxes tenen suspensions que els permeten elevar-se a dos metres del terra. I si no fos així, segurament ens hauria decebut.
Deixant de banda les delirants i deliberades exageracions del film, s’ha de dir que Machete sorprèn amb una història més elaborada i complexa del que es podria esperar. És veritat que, per resoldre-la, tira de recursos més o menys rigorosos quan li convé i que cobreix intel·ligentment les seves mancances amb tocs d’humor genials i passats de rosca, però és que tampoc pretén amagar res. El film és conscient de les seves aspiracions i no vol anar més enllà de les seves possibilitats, quedant-se en un gran entreteniment de ritme vertiginós i contingut fet a mida i satisfacció d’un públic força concret. És per això que Machete és una pel·lícula amb una autenticitat molt superior a una gran nombre de pel·lícules comercials. Una altra cosa és que agradi més o menys, però el propi Robert Rodríguez és conscient que l’objectiu no és precisament agradar a tothom, i és això el que li dóna la llibertat per anar al seu aire.
No obstant, també s’ha d’apuntar que Rodríguez va aprofitar la decisió de rodar el film per afegir reclams a la producció, i aquests no són altres que el repartiment de luxe que presenta Machete. Als ja coneguts Danny Trejo, Jeff Fahey i Cheech Marin, que ja apareixien al fals tràiler, s’hi han afegit Jessica Alba i Michelle Rodríguez en tot el seu esplendor, Robert de Niro, Steven Seagal, Don Johnson i Lindsay Lohan. Tots ells se sumen a la mentalitat del film, amb actuacions que tendeixen a l’exageració i estereotipatge dels seus personatges. El posat imponent de Seagal t’enganxa des de la seva primera aparició, igual que l’obscuritat de Don Johnson. Per la seva banda, Lindsay Lohan fa una paròdia de si mateixa, en un paper que no es diferencia en excés de la seva vida real. I tot i que Danny Trejo no seria l’actor amb més carisma del món, aconsegueix dibuixar un Machete entranyable, en el que acabarà sent el personatge més destacat de la seva carrera.
Machete no és d’aquelles pel·lícules per recomanar obertament, però també et permet definir bastant clarament a qui li pot agradar i a qui no. Els amants del cinema de Tarantino i Rodríguez, aquells qui van gaudir com criatures amb Grindhouse, tenen una cita obligada amb Machete. El somriure quan comencen a sonar les guitarres de Chingón (el grup del propi Robert Rodríguez), que condueixen una banda sonora formidable, ja t’indica que t’has de posar còmode i deixar-te portar, disposat a encaixar tots els deliris que facin falta i sense miraments pel que fa a formalitats cinematogràfiques. Al cap i a la fi, la pel·lícula de Machete havia de ser tal com ha resultat ser finalment i intentar canviar-la és un error. Per fer les coses diferents, ja hi ha altres pel·lícules.

























