SOURCE CODE – Tràiler

Posted by Martí on 23 de Novembre de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . 2 comentaris

Duncan Jones va sorprendre tothom amb una notable òpera prima com a director. Moon no només va guanyar l’edició 2009 del Festival de Sitges, també va acaparar un munt de premis a molts altres certàmens, especialment a Gran Bretanya. Dos anys després, el fill de David Bowie (per si algú no ho sabia) presenta la seva segona pel·lícula, també pertanyent al gènere de ciència-ficció. Source Code presenta una història que sembla força més comercial que l’arriscada producció d’actor únic que era Moon, i també compta amb un pressupost i repartiment molt més significatius.

Amb Jake Gyllenhaal al capdavant, acompanyat de Michelle Monaghan, Vera Farmiga i Jeffrey Wright, el film presenta una trama en què un ex militar participa en un nou programa per intentar resoldre les causes d’una misteriosa explosió en un tren. Amb aquest nou sistema, Gyllenhaal es posa a la pell d’un dels passatgers del tren durant els seus últims vuit minuts de vida, temps en el qual ha de descobrir qui va posar la bomba. La veritat és que la trama sona força atractiva i el tràiler transmet bones sensacions, afegides a les bones maneres que Duncan Jones ja va mostrar darrere la càmera.

Source Code (que probablement es traduirà com a Código Fuente) s’estrena el 15 d’abril a Estats Units. Aquí és possible que haguem d’esperar una mica més.

SCOTT PILGRIM CONTRA EL MUNDO

Posted by Martí on 21 de Novembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . 3 comentaris

Scott Pilgrim vs. the World

Director: Edgar Wright

Intèrprets: Michael Cera, Mary Elizabeth Winstead, Ellen Wong, Chris Evans, Anna Kendrick, Thomas Jane, Jason Schwartzman.

Gènere: Comèdia, fantàstic, acció. USA, 2010. 110 min.


Scott Pilgrim és un jove de 22 anys que toca en una banda de música i viu en un soterrani amb un amic gai seu. Quan comença a sortir amb Knives, una noia de 17 anys, tots els seus amics el critiquen per estar amb una menor, però un dia coneix a la noia dels seus somnis, Ramona Flowers. Després de fer tots el possible per sortir amb ella, s’adona que no li serà tan fàcil, ja que haurà de batre als set ex novios de Ramona, els quals presenten la dificultat de comptar amb poders sobrenaturals. Scott els haurà de vèncer un a un per poder conservar a Ramona.

Un dels aspectes que defineix l’entorn cinematogràfic actual és que cada cop es parla més i amb més antelació dels films que s’estrenaran en un futur. Això fa que, sovint sense voler-ho, acudim al cinema amb certes expectatives creades sobre el que ens trobarem i, inevitablement, ens condiciona l’opinió final sobre la pel·lícula, però, a vegades, el cinema ens recorda que té la capacitat de sorprendre’ns quan menys ens ho ens esperem. Scott Pilgrim Contra el Mundo n’és l’últim exemple. La pel·lícula va tenir una gran repercussió a Estats Units, però aquí s’ha presentat sense fer soroll, per això em disposava a veure-la sense esperar-ne res. El resultat és un producte que desborda frescor, originalitat i diversió, sense cap mena de complexe i amb un ritme trepidant que et deixa amb ganes de més tot i acostar-se a les dues hores de durada. Sens dubte, una de les sorpreses agradables de l’any.

El film és una adaptació de la saga de còmics Scott Pilgrim, del dibuixant canadenc Bryan Lee O’Malley, una de les més venudes arreu del món durant la passada dècada, i s’alimenta d’un gran nombre de referents de la cultura popular, com la música, els videojocs, els còmics o internet. La major particularitat de Scott Pilgrim Contra el Mundo és que no només se n’alimenta en el contingut, sinó també en l’estil visual. Des d’un bon principi, el film incorpora un munt d’elements gràfics pertanyents a a tots aquests referents, des de cartellets informatius, fins a onomatopeies per subratllar els sons, vinyetes, ones expansives dibuixades, etc. Tot plegat fa que la sensació és que estiguis veient molt més que una simple pel·lícula, al mateix temps que combina a la perfecció amb tot l’apartat més fantàstic i surrealista de la història i contribueix a introduir enginyosos tocs d’humor.

Scott Pilgrim Contra el Mundo basa el seu èxit en la seva gran originalitat i la genialitat d’Edgar Wright a l’hora d’adaptar-la a la gran pantalla. El director, conegut per ser el responsable de Zombies Party o Arma Fatal, torna a fer ús d’una de les seves millors armes, l’humor absurd. La pel·lícula està plena d’escenes passades de rosca que resulten genials, ja que aconsegueix mesurar-ne a la perfecció les dosis i te les serveix quan menys t’ho esperes. Crec no exagerar si dic que és un dels films amb els quals més he rigut en els últims mesos; i el millor és que no tenia previst fer-ho. L’estructura és realment la d’un videojoc, en que es van passant nivells amb l’objectiu d’aconseguir “salvar la princesa”, una brillant metàfora que funciona a la perfecció i que et fa gaudir com un nen.

El repartiment està encapçalat per un Michael Cera que segueix sense desempallegar-se del mateix patró de personatge en totes les pel·lícules on apareix, però que resulta la cara perfecta per encarnar Scott Pilgrim. Prim, poc agraciat, però simpàtic, atrevit i amb un carisma especial, un personatge ideal per protagonitzar el videojoc. D’altra banda, cal apuntar el bon paper del conjunt d’actors secundaris, força joves tots ells, que entren perfectament al joc surrealista que proposa Scott Pilgrim Contra el Mundo i propicien moments realment divertits, en especial Ellen Wong o Chris Evans. Cap al final, destaca l’aparició de Jason Schwartzman, juntament amb Michael Cera, una de les úniques cares relativament conegudes del film. La sensació general és que deurien passar-s’ho de conya rodant aquesta pel·lícula.

Un altre element a subratllar és la banda sonora, tant la de la pròpia pel·lícula, com les cançons interpretades pel grup de Scott Pilgrim, que aporten una energia increïble al film. En realitat, l’edició de so en general està molt ben treballada. Un element més d’una producció que desborda autenticitat, confiança i sinceritat. Tot i respondre perfectament al que seria el cinema més “pop”, Scott Pilgrim Contra el Mundo està dirigida especialment a aquell públic que està familiaritzat amb les referències de les quals s’alimenta, potser per això no permet ser recomanada fervorosament a qualsevol, però això no treu que es pugui gaudir si s’encara amb la ment lliure de prejudicis i disposat a entrar en la història com si nosaltres estiguéssim jugant al videojoc. No tinc cap dubte que marcarà una tendència, però dubto que la puguin superar.

THE TOWN

Posted by Martí on 17 de Novembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

The Town

Director: Ben Affleck

Intèrprets: Ben Affleck, Rebecca Hall, Jeremy Renner, Jon Hamm, Blake Lively, Pete Posteltwhite, Chris Cooper.

Gènere: Policíac, acció, drama. USA, 2010. 120 min.


Una banda del perillós barri de Charlestown, a Boston, comença a perpetrar una sèrie d’atracaments als principals bancs de la ciutat. Els seus escrupulosos mètodes fan que ni la policia ni l’FBI siguin capaços d’identificar-los, però un imprevist en un dels seus cops, on es veuen forçats a emportar-se la directora del banc, fa trontollar els seus plans. És llavors quan Doug MacRay, el cap de la banda, decideix començar a vigilar-la perquè no els delati a l’FBI.

Després de sorprendre tothom amb Adiós Pequeña, Adiós,  la seva òpera prima com a director i una de les millors pel·lícules de 2007, Ben Affleck tornava a posar-se darrere la càmera per demostrar que la qualitat mostrada ara fa tres anys no era flor d’un dia. I el cert és que The Town corrobora aquesta qualitat, però també que la seva faceta d’actor continua sent més que discreta. Tot i que el film és globalment força convencional, l’habilitat d’Affleck com a director torna a evidenciar-se, especialment en les trepidants escenes d’acció. Ara bé, situar-se a si mateix com a protagonista és una decisió que no li fa cap bé a la pel·lícula, no només perquè els actors secundaris li passen la mà per la cara, sinó perquè hi ha certs moments de lluïment propi de l’actor que resulten totalment innecessaris.

The Town és un film de manual dins del gènere policíac, amb tots els pros i contres que això pot representar. D’una banda, el joc de persecució continua entre lladres i policies aporta un bon ritme a la pel·lícula i genera bons moments de suspens i espectaculars seqüències d’acció pels carrers de Boston. D’altra banda, no obstant, el film no aconsegueix incloure cap element que el faci destacar, res que el faci ser recordat per sobre de la resta de pel·lícules equiparables a ell, i això el fa romandre dins una categoria de “correcte” que de ben segur no respon als desitjos d’Affleck i companyia. La peli està ben rodada, els personatges tenen fons i les seqüències dels atracaments són elèctriques, però la sensació és que The Town dedica massa temps a aspectes que no en requereixen tant.

La pel·lícula presenta diàlegs excessivament dilatats i que, a més a més, no fan cap aportació important a la trama, la majoria d’ells relacionats amb la vida personal dels protagonistes. Està bé que se’ns vulgui acostar el màxim possible a l’interior dels personatges, però també s’ha de saber fer de forma mesurada i sense que perjudiqui el ritme de la pel·lícula. En el cas de The Town, el ritme es veu perjudicat. Sembla que Affleck s’entesti en donar rellevància a una part del film que per l’espectador no té tant d’interès i, “casualment”, és aquella part que li permet més lluïment personal davant la càmera. Per culpa d’aquest fet, la pel·lícula queda una mica descompensada i el costat més purament policíac, que en el fons és el més atractiu, queda desaprofitat.

Com ja he dit, el repartiment de la pel·lícula es veu condicionat per aquesta decisió endogàmica de Ben Affleck de reservar-se per ell el paper principal, cosa que a Adiós Pequeña, Adiós no va fer de forma totalment encertada. Està clar que ell no ho considerarà així, però estem parlant d’un actor força discret i que tendeix a posar massa transcendència a cada pla en què apareix. I això és el que li torna a passar a The Town, propiciant que Rebecca Hall resulti molt més efectiva que ell en l’apartat més dramàtic i que Jeremy Renner, a qui considero un actor idoni per fer papers de tios sonats, desprengui molta més autenticitat. Fins i tot Chris Cooper, en els pocs minuts que apareix, té més presència que ell. D’altra banda, Jon Hamm (flamant protagonista de Mad Men) tampoc brilla especialment en el paper d’agent especial de l’FBI.

Es podria dir que The Town ofereix el que es podia esperar d’ella, però, personalment, em va deixar amb un lleuger regust a decepció. La sorprenent poca força del clímax final, sorprenent tenint en compte que la resta de moments d’acció al llarg del film són trepidants, contribueix a aquesta sensació en abandonar el cinema. Acaba sent una pel·lícula correcta, seriosa i amb fragments impactants, però sense tenir res d’especial que la diferenciï de la resta. En la seva segona producció, Ben Affleck demostra que pot tenir una notable carrera com a realitzador si sap mantenir el nivell, però també evidencia que, si és limita només a dirigir, és probable que les coses surtin millor.

CARS 2 – Tràiler

Posted by Martí on 16 de Novembre de 2010
Posted in: Animació, Avanços. Tagged: , , , , . 2 comentaris

Pixar torna a la càrrega, i ho fa arriscant-se amb una nova sequel·la. Aquesta vegada, reprenent una de les pel·lícules menys vistoses de la seva filmografia, Cars, qui sap si amb l’objectiu de redreçar-la. Després de meravellar-nos a tots amb la increïble Toy Story 3, ja tenim força clar que les seqüel·les no ens han de fer desconfiar quan és Pixar qui hi ha darrere, per tant Cars 2 parteix amb tot el crèdit del món, tot i que no hi ha dubte que no parteix amb el carisma i el component entranyable de les joguines de Toy Story.

La història traslladarà Lightning McQueen i Mater per diverses localitzacions arreu del món en un campionat internacional d’automobilisme. Pel que sembla, la pel·lícula incorporarà un nou personatge d’accent britànic que afegirà un toc de cinema d’espies a la trama. El guió corre a càrrec de John Lasseter, creador de Pixar i responsable dels primers films de la productora, qui també exercirà de director (Cars va ser precisament la última peli que va dirigir ell). El tràiler no està malament, veurem què més va arribant d’aquí a l’estiu que ve.

QUIÉREME SI TE ATREVES

Posted by Martí on 12 de Novembre de 2010
Posted in: Cine - 2003. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

Jeux d’Enfants

Director: Yann Samuell

Intèrprets: Guillaume Canet, Marion Cotillard, Thibault Verhaeghe, Joséphine Levas-Joly, Gilles Lellouche.

Gènere: Drama, comèdia, romàntic. França, 2003. 90 min.


Sophie i Julien són dos nens que creenun joc a base de posar-se reptes l’un a l’altre i descobrir si són capaços de realitzar-lo o no. El que comença sent una simple qüestió de malifetes es va convertint en un joc on tot val, sense pensar en les conseqüències, tant per a ells com per la resta de persones. Tot i fer-se grans, Sophie i Julien no abandonen el joc, al contrari, l’intesifiquen i el consideren com la màxima prioritat en la seva vida, per sobre dels seus propis sentiments, arribant a límits insospitats i força perillosos.

Tot i que segueixo creient que és una pel·lícula sobrevalorada, si una cosa no se li pot negar a Amélie (Mathiew Kassovitz, 2001) és que va crear una certa escola a nivell visual i artístic, en què destacaven els colors vius i la introducció d’elements gràfics que interactuaven amb les imatges. Una de les pel·lícules que va beure clarament d’aquestes influències és aquesta original comèdia romàntica de 2003, també francesa, de la qual en desconeixia l’existència fins que va caure a les meves mans després de rebre’m la recomanació per part d’una amiga. A pesar d’un primer tram que no em feia presagiar res de bo, el resultat em va acabar sorprenent per la seva valentia, la convicció del seu guió i també el punt de surrealisme de la història entre els dos protagonistes. Tot i no ser un film excepcional, Quiéreme si te Atreves sap diferenciar-se de la resta i allibera sensacions força particulars en l’espectador, cosa que ja li mereix una menció.

Com he apuntat, la pel·lícula no presenta un inici molt afortunat, ja que la primera mitja hora demana a crits una reducció de sucre. Tot i que el seu pes és important perquè planteja el joc que suposa el fil conductor de tot el film, l’excés de poetisme, d’infantilismes, de tòpics i de frases boniques que envolten l’inici de la relació entre els dos nens porta a pensar que com la cosa segueixi així, és difícil assegurar la permanència davant la pantalla. Afortunadament, l’el·lipsi cap a l’etapa universitària redirigeix el rumb i és a partir d’aquí quan aquest joc de nens (aquest és el títol original en francès) entre Sophie i Julien es posa interessant. És llavors quan ens adonem que les conseqüències d’aquest joc, que abans es limitaven a simples trapelleries, comencen a ser més significatives en les vides dels dos “jugadors”. Poc a poc, Quiéreme si te Atreves va deixant de ser inofensiva.

La pel·lícula juga en tot moment amb el desconcert que ens transmeten els personatges, la incògnita de saber si seran capaços d’afrontar els sacrificis personals que suposen els diferents reptes que es plantegen l’un a l’altre. En realitat, és el mateix desconcert que ells dos tenen interioritzat. En ocasions, els fets arriben a límits irracionals que et fan plantejar la credibilitat que s’ha d’atorgar a la pel·lícula i això fa que et distanciïs una mica dels personatges, que no puguis comprendre el seu comportament, però també es cert que també respon al fet que ni ells mateixos saben el que volen. No obstant, la sensació global és que tot plegat és força delirant i que la fi no justifica els mitjans. Això sí, s’ha de destacar la gran capacitat del film per sorprendre l’espectador i no donar-li res mastegat, i per arribar amb valentia fins el final. Un final realment impactant i controvertit.

Un dels principals punts forts de Quiéreme si te Atreves són les notables actuacions de Marion Cotillard i Guillaume Canet. Tant la reconeguda actriu, que va començar a despuntar a partir d’aquesta pel·lícula, com el desconegut actor francès creen dos personatges molt complexos, capaços de fer-nos riure, patir, emocionar o enfadar, sense arribar a saber en cap moment què passa exactament pel seu cap. Una relació d’amor-odi insòlita i inconscient, en què els sentiments semblen ocupar sempre en un segon pla, per darrere d’aquest joc que acaba sent de tot menys divertit. La bona qualitat de la banda sonora i de la direcció també contribueixen positivament al film, tot i que l’ús dels recursos visuals a l’estil d’Amélie desapareix bruscament i els converteix en un element que acaba sense molta raó de ser.

Amb els seus defectes i virtuts, Quiéreme si te Atreves és una pel·lícula que fa honor a aquest atreviment, ja que és la paraula que millor la defineix. Tot i que es pot considerar una comèdia romàntica, el creixent dramatisme fa que et deixi un regust agredolç. I és això el que la converteix en interessant, que no agafa la via fàcil, sinó que arrisca i arriba fins el final amb la seva premissa, encara que a mig camí es perdi una mica. Per sobre de tot, una pel·lícula diferent i força recomanable pels qui vulguin trobar-se amb una història que els sorprengui i entretingui durant una hora i mitja. Això sí, evitem que els nens descobreixin aquest joc.

MEGAMIND – Tràiler

Posted by Martí on 10 de Novembre de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

S’acosta Nadal i apareixen les grans apostes d’animació per tancar l’any. Dreamworks Animation, productora de les sagues Shrek o Madagascar, presenta una paròdia del gènere de superherois anomenada Megamind, en què dos exemplars força diferents competeixen per convertir-se en les estrelles d’una ciutat. Un d’ells, Metro Man, té l’aparença perfecta i és el més ben considerat per tothom, però és una mica just intel·lectualment; l’altre, Megamind, és el més llest del món, però la naturalesa no l’ha obsequiat amb un físic gaire afavorit. La història pretén tractar en clau d’humor la temàtica típica del cinema de superherois, però de forma més superficial que Los Increíbles, el genial film de Pixar que tothom té al cap després de llegir això.

Megamind compta amb Brad Pitt i Will Ferrell com a veus principals, cosa que s’ha convertit en un gran reclam a Estats Units, on actualment està arrasant a les taquilles, però que aquí quedarà diluïda amb el doblatge. El director, Tom McGrath, és el responsable de la saga de Madagascar. El film promet força espectacularitat a nivell visual, però caldrà veure si la trama té la força suficient o si, un cop més, quedarà com un simple entreteniment d’animació. De moment, el tràiler desvetlla alguns gags força graciosos.

L’estrena, el 3 de desembre.

CLONfidential: SÓLO PARA SUS OJOS vs TRANSPORTER 2

Posted by Martí on 3 de Novembre de 2010
Posted in: CLONfidential. Tagged: , , , . 2 comentaris

24 anys són molts, deurien pensar els responsables de Transporter 2 (2005), però atrevir-se a apropar-se tant a un clàssic de 007 com Sólo Para Sus Ojos (1981) és massa agosarat. L’estil de Jason Statham és força elegant i el cert és que la saga Transporter no està malament del tot, però Roger Moore sempre serà el James Bond per excel·lència, encara que no necessiti llançar-se a l’aire amb una pistola a cada mà. A banda de comprovar la certa evolució de la roba interior femenina, crec que les descarades semblances entre els dos pósters salten a la vista…

LA RED SOCIAL

Posted by Martí on 30 d'Octubre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , . 11 comentaris

The Social Network

Director: David Fincher

Intèrprets: Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake, Joseph Mazello, Rooney Mara, John Hayden, Josh Pence.

Gènere: Drama. USA, 2010. 120 min.


Després de tallar amb la seva nòvia, Mark Zuckerberg arriba a la seva habitació de la universitat de Harvard i decideix crear una web on tothom qui vulgui pugui comparar i triar quines són les millors noies de tota la universitat. En poques hores, la web rep desenes de mil·lers de visites i té una repercussió increïble entre tota la comunitat. És llavors quan els bessons Winklevoss contacten amb Mark perquè els ajudi a desenvolupar un projecte de xarxa social que tenen pensat des de fa temps.

“A M.A.Confidential le gusta esto”. Facebook resumiria així la opinió recollida en aquest post, però La Red Social mereix aprofundir molt més en el seu contingut. Bàsicament, perquè estem davant d’un dels films més ben elaborats d’aquest any, no només per descobrir-nos el que s’amaga darrere la creació de la xarxa social més famosa del món (més de 500 milions d’usuaris), sinó per fer una excel·lent anàlisi social sobre una nova generació de joves que són capaços de canviar el món gràcies a Internet. El binomi format per la direcció de David Fincher (Seven, El Club de la Lucha, Zodiac) i el guió d’Aaron Sorkin (El Ala Oeste de la Casa Blanca) ha convertit una història real, de la qual tots som partícips, en una de les trames més trepidants i intenses d’aquests últims anys. Un brillant retrat de l’ambició, de la falta d’escrúpols i de l’alienació humana amb tal d’aconseguir un sol objectiu: més.

La Red Social evidencia moltes coses només amb la primera seqüència. Que és una pel·lícula complexa, que no podem permetre’ns desconnectar en cap moment i que el seu protagonista és tan intel·ligent com estúpid. No obstant, tot i la seva complexitat, l’efectivitat del muntatge guia l’espectador gràcies a la seva gran capacitat de posar en context cada fase de la polèmica sobre la qual es sustenta el film, que no és altra que la demanda judicial d’Eduardo Saverin a Mark Zuckerberg. Poc a poc, la pel·lícula va desgranant tota l’evolució de Facebook, des de ser una simple idea al cap de Zuckerberg (i d’altres persones), fins a convertir-se el que tothom coneix ara. L’evolució paral·lela del personatge ens va introduint en una ment privilegiada, astuta, retorçada i, al mateix temps, immadura i inconscient. Probablement, la única capaç d’haver creat un gegant com Facebook. Un autèntic Ciudadano Kane del s.XXI.

El desenvolupament de la història i dels personatges és de llibre, una clara mostra del gran talent d’Aaron Sorkin, qui també deixa la seva inconfusible firma en uns diàlegs afilats, carregats d’enginy i ironia, i a una velocitat de vertigen en segons quins moments. Sorkin sap donar als personatges aquest punt de pedanteria que tant bé els defineix. El retrat de la universitat de Harvard, tot i no ser el primer cop que el veiem, il·lustra a la perfecció els valors pels quals es regeixen Zuckerberg i companyia, els que només persegueixen l’èxit, sense contemplar la segona posició com a acceptable. El simbolisme de la competició universitària de rem, tot i ser fàcil, està perfectament encaixat i regala una de les millors i més potents seqüències de la pel·lícula. No obstant, La Red Social et fa plantejar seriosament qui és el veritable guanyador en tota aquesta història i si realment la finalitat justifica els mitjans.

Les actuacions de tot el repartiment són sorprenentment bones. I dic sorprenentment perquè Jesse Eisenberg era un actor que s’havia donat a conèixer en papers secundaris o gràcies a comèdies com Zombieland, però es treu de la màniga una caracterització impecable de Zuckerberg. Eisenberg li dóna al personatge aquest aspecte juvenil, però presumptuós i conscient de ser més llest que la resta que tanta ràbia ens fa. Al seu costat, destaca Justin Timberlake com a Sean Parker, creador de Napster, qui fa un treball molt convincent tot i no haver mostrat gaires dots pel cinema fins ara. La resta del repartiment, escollit amb molt d’encert per no tractar-se d’actors massa coneguts, també contribueixen amb un bon paper i dibuixant personatges molt significatius per il·lustrar aquesta nova generació de joves tan prematurs en el món de l’èxit empresarial.

La Red Social no és només un prodigi narratiu, també amaga missatges, contradiccions i reflexions. La més clara és la que resumeix el lema del film, “No fas 500 milions d’amics sense guanyar-te alguns enemics”, i que es concentra en el personatge de Mark Zuckerberg, un home que ha permès a milions de persones fer nous amics, mentre que ell, en el seu camí per aconseguir-ho, se n’ha quedat sense. D’altra banda, el film impacta per la seva proximitat, per parlar d’un fenomen del qual participem tots cada dia i que oculta un procés realment obscur i unes intencions no precisament altruistes. Però el més rellevant de La Red Social és la deshumanització que planteja a través dels seus personatges. Tot i el que han aconseguit, no voldries ser com ells ni tampoc voldries ser amic de cap d’ells, els trobes menyspreables. Tota una paradoxa.

La Red Social és una de les pel·lícules de l’any. Imprescindible. No només per conèixer els secrets de Facebook, sinó per conèixer com funciona el món actual pels qui estan decidits a canviar-lo, sigui pel preu que sigui.

TRON LEGACY – Avanç de la BSO de Daft Punk

Posted by Martí on 28 d'Octubre de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

Ha començat la campanya viral d’una de les estrenes més destacades d’aquest Nadal, Tron Legacy. La seqüel·la de la llegendària Tron, que va revolucionar el món dels efectes especials a principis dels anys 80, és una de les apostes més importants dels últims anys per part de la factoria Disney, que està decidida a fer-nos arribar per totes les vies possibles els motius i imatges tan característics que defineixen l’entorn de Tron Legacy. Fins a la sopa, vaja…

Entre els principals reclams del film, que s’estrenarà en 3D, òbviament, hi ha aquest estil visual tan singular i espectacular, que actualitza l’aparença del film original. També el repartiment és força destacat, amb Jeff Bridges, Michael Sheen i Olivia Wilde al capdavant. No obstant, un dels punts forts d’aquesta seqüel·la promet ser la banda sonora, ja que els encarregats de produir-la han estat ni més ni menys que Daft Punk, possiblement la parella més talentosa i carismàtica de la música electrònica actual. Com a primer avanç, ens arriba aquest breu videoclip anomenat “Derezzed”. Breu, però espectacular.

Tron Legacy s’estrena el 17 de desembre.

BURIED

Posted by Martí on 24 d'Octubre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , . 2 comentaris

Buried

Director: Rodrigo Cortés

Intèrprets: Ryan Reynolds.

Gènere: Intriga, thriller. Espanya, 2010. 90 min.


Paul Conroy es desperta i s’adona que l’han enterrat viu dins d’un taüt. Està emmordassat i lligat de mans, i només compta amb un encenedor que li permet il·luminar mínimament el seu voltant. Després de comprovar que no hi ha forma de sortir, comença a patir un atac d’angoixa, fins que sent la vibració d’una Blackberry als seus peus. No queda molta bateria, però és la seva única eina de salvació, tot i que no sap on està enterrat ni els veritables motius pels quals li han fet això.

Només cal llegir la sinopsi per comprendre que estem davant d’una pel·lícula insòlita, una d’aquelles experiències que vivim per primera vegada en una sala de cinema, i només per això ja cal atribuir un mèrit increïble al director gallec Rodrigo Cortés, principal artífex de Buried. El film és una lliçó de narrativa cinematogràfica, capaç d’accentuar els sentits de l’espectador i traslladar-lo a l’interior del fatídic taüt on es troba tancat l’únic protagonista de la història. Des de la primera respiració fins a l’últim segon del film, l’expectació et deixa atrapat a la butaca, amb moments realment angoixants i un nivell de tensió que augmenta incessantment fins el desenllaç. 90 minuts de gran intensitat, amb una varietat de recursos força ben trobada, però irregular, i un resultat que acaba sent molt efectiu i directe, sense arribar a ser excepcional.

Buried deixa força clar, des d’un bon inici, que no farà cap concessió a l’espectador. Els primers segons amb la pantalla en negre ja comencen a impacientar-nos, però això no és res més que l’arrencada d’un film que, per sobre de tot, demostra que es pot construir una hora i mitja de gran intriga en un espai mínim, un sol actor i amb ben pocs elements al seu voltant. El mateix Alfred Hitchcock hauria donat el seu beneplàcit a un plantejament com el de Buried, per la capacitat de mantenir l’espectador atent de forma constant i fins l’últim segon, situant de forma progressiva més i més entrebancs a un protagonista que no s’explica la seva situació, però que ha de pensar ràpid per poder sobreviure (Con La Muerte en Los Talones, però en un taüt). Cortés aconsegueix que la trama flueixi prou bé tot i les dificultats que s’autoimposa i aconsegueix, a més a més, deixar anar uns quants missatges de rerefons.

Tot i no sortir del taüt en cap moment, el que passa a l’exterior té la mateixa o més influència que el que passa a l’interior. I aquesta percepció s’aconsegueix sense que nosaltres ho veiem, cosa que és digna d’admirar. Gràcies a les seves trucades, anem coneixent més i més coses del personatge, tant a nivell personal com professional, al mateix temps que descobrim la gran contradicció que vol comunicar Buried. I és que la teòrica “llibertat” o capacitat per facilitar les coses que ens pot aportar un telèfon mòbil d’última generació, pot acabar girant-se en contra i no generar més que complicacions i malentesos degut al funcionament del món on vivim i la desconfiança que l’ésser humà té per naturalesa. Tot i no moure la càmera d’allà dins en cap moment, Rodrigo Cortés ens trasllada a l’exterior i ens fa visualitzar un munt de coses, de tal forma que l’espectador pot imaginar l’altra part del film a la seva ment.

En aquest sentit, cal destacar la magnífica direcció i la immensa varietat de plans que Cortés ens ofereix en un espai tan reduït, de forma que en cap moment la pel·lícula es fa reiterativa o monòtona. L’immens treball de Ryan Reynolds també hi ajuda enormement, ja que aconsegueix transmetre l’angoixa i el patiment sense exagerar, al mateix temps que inclou, fins i tot, certs tocs d’humor negre. La simbiosi amb l’espectador acaba sent tal que gairebé acabes respirant al mateix ritme que ell. La resta de personatges, tots telefònics, generen el suspens de saber si realment diuen o no la veritat, però s’ha de dir que no tots estan igualment aconseguits. També desconec si la resistència de la bateria de la Blackberry és fidel a la realitat, però crec que això ja seria buscar-li tres peus al gat. No obstant, això no treu que Buried tingui aspectes discutibles i que els recursos de guió siguin més i menys afortunats.

Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer és la banda sonora, que cau en l’excés més d’una vegada per tal d’accentuar un dramatisme al qual no li fa falta ser accentuat. També he trobat que sobrava en alguna escena, més que res perquè crec que treu l’atmosfera original, propiciada per la magistral edició de so del film. Cada petit soroll, cada cruixit de la fusta, cada vibració ens posa en alerta. També la il·luminació és excel·lent. En general, la factura tècnica suposa un exercici d’estil molt i molt arriscat que acaba funcionant prou bé i assolint el seu objectiu. Buried no passarà a la història com una pel·lícula excepcional, però sí com un producte genuí dins del gènere d’intriga i terror psicològic, i que situa Rodrigo Cortés com un dels nous directors a tenir en compte durant els propers anys.