M.A.Confidential

ATLÀNTIDA FILM FEST 2017 – Prèvia

Posted by Martí on 23 de Juny de 2017

Posted in: General. Tagged: Atlantida Film Fest, cinema independent, filmin, VOD. Deixa un comentari

Ja es pot afirmar sense cap mena de dubte que l’arribada de l’estiu ja equival a cinema online per un tub. O el que és el mateix: una nova edició de l’Atlàntida Film Fest. De nou, la gent de Filmin ha recollit i classificat una mostra del millor cinema independent que ens ajuda a entendre una mica més la complexitat i problemàtica del continent europeu. El festival inclou pel·lícules de tots els formats i procedències, pràcticament totes inèdites al nostre país, i amb la vocació d’atreure qualsevol tipus de públic; i torna a recordar que les plataformes VOD són capaces d’omplir buits que la distribució a les sales no pot abraçar. L’Atlàntida Film Fest 2017 comença el 27 de juny i acabarà just un més després, el 27 de juliol. 30 dies per a gaudir de bon cinema, i amb la comoditat de no haver de sortir de casa.

TESTIGO

Posted by Martí on 20 de Juny de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Alba Rohrwacher, espionatge, François Cluzet, La Mécanique de l'Ombre, Sami Bouajila, Simon Abkarian, Thomas Kruithof, thriller. Deixa un comentari

La Mécanique de l’Ombre

Director: Thomas Kruithof

Intèrprets: François Cluzet, Alba Rohrwacher, Simon Abkarian, Sami Bouajila, Denis Podalydès, Alexia Depicker.

Gènere: Thriller. França, 2016. 90 min.

La situació de Duval no és gens encoratjadora: està escurat, fa mesos que és a l’atur i està acudint a reunions d’alcohòlics anònims. Un dia, rep una trucada per a realitzar una entrevista de feina de forma immediata i sense massa explicacions, un misteri que tampoc s’esclareix massa un cop accepta la feina. Les seves instruccions són clares: cada dia es trobarà una sèrie de cintes de cassette preparades i numerades, i s’haurà de limitar a transcriure-les seguint el mateix ordre.

No deixa de ser curiós que quan encara cueja l’enrenou de la sèrie Por Trece Razones, ens trobem de nou amb la imatge d’unes cintes de cassette numerades i llestes per a ser escoltades. Evidentment, aquí no estem rodejats d’adolescents ni hi ha cap suïcidi pel mig, ja que Testigo apunta més cap al thriller d’espies amb un punt hitchcockià i un rerefons polític clarament identificable amb l’actualitat. Amb una sobrietat i una pulcritud remarcables, el director debutant Thomas Kruithof construeix una atmosfera carregada d’una intriga molt especial, amb la clara vocació de mantenir l’expectació d’un espectador que rarament sap quina direcció agafarà la història. I, majoritàriament, ho aconsegueix. Sobretot, perquè Testigo no es complica la vida més del que toca i es cenyeix en uns fets força acotats que ja resulten suficientment potents per a traslladar el seu missatge sobre les influències de la política.

THE YOUNG POPE

Posted by Martí on 13 de Juny de 2017

Posted in: Sèries TV. Tagged: Cécile de France, comèdia, Diane Keaton, drama, Javier Cámara, jude law, Paolo Sorrentino, religió, sàtira, sèrie, Scott Sheperd, Silvio Orlando, The Young Pope. 2 comentaris

The Young Pope

Creador: Paolo Sorrentino

Intèrprets: Jude Law, Diane Keaton, Silvio Orlando, Scott Sheperd, Cécile De France, Javier Cámara, Ludivine Sagnier, Toni Bertorelli, James Cromwell.

Gènere: Drama, comèdia. Itàlia, 2016. 10 capítols de 50-60 min.

Davant la sorpresa de bona part dels cardenals, el jove nord-americà Lenny Belardo és escollit com a nou Papa, sota el nom de Pius XIII. Des del seu primer dia al capdavant del Vaticà, el nou pontífex trenca totes les convencions i comportaments que se solen a atribuir a un Papa, i estableix les seves pròpies preferències. Una de les seves primeres decisions és fer venir la germana Maria, la monja que el va criar de petit. Tot plegat fa que bona part del seu entorn se li posi en contra, especialment el cardenal Voiello, secretari d’estat del Vaticà.

Sempre he admirat la capacitat que tenen els jueus per a riure’s de si mateixos i de la seva religió. Figures com Larry David, Woody Allen, Jerry Seinfeld o els germans Coen mai han dubtat en transgredir amb els elements representatius de la seva creença i convertir-les en un motiu còmic més dins de les seves produccions. Ara bé, si ens traslladem a el catolicisme, sembla que les línies vermelles resulten molt més infranquejables, o si més no, necessiten ser abordades amb molta més cura. I és per això que resulta inevitable imaginar què deu pensar una persona creient i catòlica si s’enfronta a The Young Pope. La sèrie de Paolo Sorrentino suposa una sacsejada considerable a la màxima institució de l’Església, i en especial a la seva figura capdavantera, i ho fa sense tallar-se ni un pèl: posant potes enlaire totes aquelles convencions sagrades (mai millor dit) que en teoria garanteixen l’estabilitat del Vaticà.

LA MOMIA

Posted by Martí on 11 de Juny de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: acció, Alex Kurtzman, Annabelle Wallis, Dark Universe, fantàstic, Jake Johnson, russell crowe, Sofia Boutella, The Mummy, Tom Cruise. Deixa un comentari

The Mummy

Director: Alex Kurtzman

Intèrprets: Tom Cruise, Russell Crowe, Annabelle Wallis, Sofia Boutella, Jake Johnson, Courtney B. Vance, Marwan Kenzari, Javier Botet.

Gènere: Fantàstic, acció. USA, 2017. 110 min.

A l’antic Egipte, la princea Ahmanet veu com el seu camí per a convertir-se en reina queda barrat quan el seu pare té un fill de sexe masculí. Després de vendre la seva ànima a Set, déu del mal, Ahmanet mata la seva família i pretén que aquest déu prengui forma humana, però és aturada i enterrada en forma de mòmia per a l’eternitat. A l’actualitat, una missió clandestina del soldat Nick Morton i el seu ajudant a Iraq els porta a descobrir una immensa tomba sota terra, i al mateix temps apareixen a Londres les runes d’un antic mausoleu egipci.

En una era en què sembla que no ets ningú si no tens el teu propi “univers cinematogràfic”, Universal ha apostat per recuperar algunes de les seves icones històriques de terror i ciència ficció i ha creat l’anomenat “Dark Universe”. El que podem dir després de veure La Momia, la seva carta de presentació, és que molt hauran de millorar les coses perquè aquesta nova franquícia desperti un veritable interès. Dirigida per un director gairebé desconegut com Alex Kurtzman, la pel·lícula demostra tenir un bon sentit de l’espectacle i manté l’acció a bon ritme en tot moment, però quan intenta anar més enllà deixa al descobert una narrativa molt pobra i descuidada. Si es tractés d’un blockbuster individual qualsevol, destinat a oferir-nos diversió momentània i ser oblidat al cap de poc, es podria acceptar amb més facilitat la seva proposta. Ara bé, si La Momia ha de determinar un estil a seguir dins d’aquest nou univers que inaugura, les mancances són alarmants.

CLASH

Posted by Martí on 7 de Juny de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Clash, drama, Egipte, El Sebaii Mohamed, Eshtebak, Hany Adel, Mohamed Diab, Nelly Karim, política. Deixa un comentari

Eshtebak

Director: Mohamed Diab

Intèrprets: Nelly Karim, Hany Adel, El Sebaii Mohamed, Ahmed Abdelhamid Hefny, Mahmoud Fares, Waleed Abdel Ghany, Ahmed Dash.

Gènere: Drama. Egipte, 2016. 95 min.

Durant una jornada de violents disturbis per un intent de cop d’estat militar a El Caire, en ple estiu de 2013, la policia atrapa i tanca dins d’un dels seus furgons a diverses persones que es trobaven al carrer. El caos que regna a l’exterior fa que qualsevol persona que sembla sospitosa acabi dins del vehicle: des de periodistes fins a famílies senceres, amb persones de qualsevol edat i creença. Aquestes diferències creen diversos enfrontaments, però en el fons l’objectiu és comú per a tothom: sortir del furgó.

És complicat que la mirada occidental cap als conflictes d’Orient Mitjà sigui suficientment neta -o disposi de tota la informació necessària- per a poder ser conscients de què hi passa exactament i extreure’n alguna conclusió. Sense ànim de donar cap resposta definitiva a aquesta circumstància, pel·lícules com Clash serveixen per a fer-se una idea una mica més palpable de la realitat en aquella zona. Producció egípcia, director egipci i els fets més importants de la història recent d’Egipte: ningú pot qüestionar que el film parla amb coneixement de causa. I en aquest cas ho transmet més a flor de pell que mai, ja que Mohamed Diab decideix que la seva càmera no baixi del furgó policial en cap moment Això no només ens posa a la pell d’un detingut més i ens fa viure la història des d’un punt de vista molt concret, sinó que converteix Clash en un meritori desplegament de recursos fílmics.

NO SÉ DECIR ADIÓS

Posted by Martí on 2 de Juny de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: drama, Juan Diego, Lino Escalera, Lola Dueñas, Miki Esparbé, Nathalie Poza, No sé decir adiós, Pau Durà. 1 comentari

No Sé Decir Adiós

Director: Lino Escalera

Intèrprets: Nathalie Poza, Juan Diego, Lola Dueñas, Pau Durà, Miki Esparbé, César Bandera, Noa Fontanals, Marc Martínez.

Gènere: Drama. Espanya, 2017. 95 min.

Enmig d’una classe, José Luis, un veterà professor d’autoescola, pateix un violent atac de tos que acaba amb sang al seu mocador. La seva filla Blanca decideix ingressar-lo a un hospital a Almería perquè li facin proves, i avisa la seva germana Carla, que des de fa uns anys viu i treballa a Barcelona. Quan es troben amb el doctor, reben les pitjors notícies possibles: al seu pare li queda poc temps de vida. Temporalment, la Carla es queda a viure a casa de la seva germana, però ella no està massa d’acord amb la situació.

Sovint es diu que la veritable personalitat de cadascú aflora davant les notícies desgraciades; sobretot aquelles que s’escapen del nostre control i eviten qualsevol possibilitat de ser revertides. Acceptar-ho, enfrontar-s’hi, resignar-se, negar l’evidència… més enllà de la reacció, el que no hi ha dubte és que ningú sap ben bé quina serà la seva fins que no ho viu de forma directa. Sota aquesta premissa, i amb un clar avanç de les seves intencions en el propi títol, No Sé Decir Adiós ofereix una mirada propera i honesta a una temàtica delicada a més no poder, i en surt airosa gràcies al profund respecte amb què el director Lino Escalera aborda cada una de les situacions. La veracitat que desprèn de principi a fi i l’espectacular nivell que presenta el trio protagonista hi posen la resta d’ingredients per a poder parlar de No Sé Decir Adiós com un dels títols espanyols a subratllar aquest any.

EL CASO SLOANE

Posted by Martí on 30 de Mai de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Alison Pill, drama, Gugu Mbatha-Raw, Jessica Chastain, John Lithgow, John Madden, mark strong, michael stuhlbarg, Miss Sloane, política. 1 comentari

Miss Sloane

Director: John Madden

Intèrprets: Jessica Chastain, Mark Strong, Gugu Mbatha-Raw, Michael Stuhlbarg, Alison Pill, John Lithgow, Jake Lacy, Douglas Smith, Sam Waterston.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2016. 130 min.

Elizabeth Sloane és una reputada executiva especialitzada en defensar els interessos de lobbies empresarials. Després que la seva companyia rebi l’encàrrec d’un empresari de la indústria de les armes per a fer pressió contra una llei que es votarà al Congrés dels Estats Units, Elizabeth decideix marxar a la competència per a defensar precisament el bàndol oposat. Allà, el seu nou cap anirà descobrint que els mètodes que utilitza són tan efectius com, a vegades, moralment discutibles.

Els primers minuts d’El Caso Sloane són dels que fan empetitir perillosament l’espectador i poden provocar alguna fugida. La celeritat dels diàlegs -propera a l’estil d’Aaron Sorkin- i el seu contingut ple de termes polítics i econòmics pot donar la sensació de desconcert. No obstant, i tot i que la pel·lícula navega en tot moment per aquestes complexes aigües, val la pena quedar-se i deixar-se portar per una història que guarda més sorpreses del que ens pensem, i que a més construeix un lúcid retrat de com es cuinen i es gesten certes decisions legislatives que poden acabar afectant milions de ciutadans. El director John Madden evita que El Caso Sloane sigui simplement un film de manual o un més de la seva espècie, i ho fa incorporant uns mecanismes de thriller d’espies que no es perceben forçats i que creen un grapat d’escenes en què és difícil no mantenir una màxima expectació.

ALIEN: COVENANT

Posted by Martí on 26 de Mai de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Alien, Alien Covenant, Billy Crudup, ciència ficció, Danny McBride, Demian Bichir, Katherine Waterston, michael fassbender, ridley scott, terror. Deixa un comentari

Alien: Covenant

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Michael Fassbender, Katherine Waterston, Billy Crudup, Demián Bichir, Danny McBride, Carmen Ejogo, Jussie Smollett, Guy Pearce, James Franco.

Gènere: Ciència ficció, terror. USA, 2017. 120 min.

L’any 2104, la nau colonial Covenant es dirigeix al planeta Origae-6 amb l’objectiu de començar una nova civilització. Per a fer-ho, transporta 2.000 colons i 1.400 embrions a bord. A mig camí, una ona de radiació per neutrons danya la nau i mata part de la tripulació. Durant la reparació dels danys, el transmissor de la nau rep una senyal humana procedent d’un planeta proper que també sembla tenir condicions aptes per a la vida humana. Vist això, el capità Oram decideix desviar-se del seu rumb i anar a explorar.

La incursió de Prometheus dins de l’univers Alien, l’any 2012, no només va ser motiu de desconcert i decepció general en el seu moment, sinó que pot haver afectat de forma irreparable la reactivació de la mítica saga de terror dels 80. Alien: Covenant n’és la demostració més clara. El film es presentava, ara sí, amb un títol que expressa directament la seva pertinença, però a la vegada havia de dur a terme la seva funció de seqüela d’una pel·lícula que el seu director, Ridley Scott, segueix defensant amb el ganivet entre les dents. I és aquesta delicada balança entre ambdues condicions la que condemna el film, ja que el pes narratiu passa d’un plat a l’altre de forma maldestre i mancada de cohesió, deixant pel camí un grapat de bones idees i situacions que no troben una història global que acabi de funcionar. És per això que Alien: Covenant es converteix en un còctel de pros i contres difícil de valorar de forma conjunta.

DÉJAME SALIR

Posted by Martí on 23 de Mai de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Allison Williams, Betty Gabriel, Bradley Whitford, Catherine Keener, Daniel Kaluuya, Get Out, intriga, Jordan Peele, racisme, thriller. 3 comentaris

Get Out

Director: Jordan Peele

Intèrprets: Daniel Kaluuya, Allison Williams, Catherine Keener, Bradley Whitford, Betty Gabriel, Caleb Landry Jones, Lyle Brocato.

Gènere: Thriller, intriga. USA, 2017. 100 min.

Després de quatre mesos de relació, Chris i Rose es disposen a fer un pas important: passar un cap de setmana a casa dels pares d’ella perquè aquests puguin conèixer el seu nòvio. Chris no les té totes, ja que la família de Rose, blanca i de classe alta, no sap que ell és de raça negra, i no sap com reaccionaran en assabentar-se’n. Després d’un viatge un pèl accidentat, la parella arriba a la casa i Chris és rebut amb absoluta amabilitat, però poc a poc el noi comença a detectar detalls una mica estranys.

Vivim en una època en què l’exagerat pes que adquireix la promoció d’una pel·lícula pot acabar fent-li més mal que bé. Déjame Salir arribava amb tota l’expectació que comporta l’etiqueta de pel·lícula revelació d’aquest any dins del gènere de terror independent, sumada a diversos adjectius superlatius, però al cap i a la fi ha resultat no ser res de tot això. I ho dic sense que això tingui necessàriament cap connotació negativa, sinó al contrari. En realitat, estem davant d’un thriller que, sense arribar a trepitjar el terreny propi del terror, aconsegueix construir una atmosfera cada cop més enverinada i malaltissa, on el perill s’ensuma constantment però es va manifestant poc a poc. Aquestes propietats, recolzades en un guió elaborat amb enorme astúcia, fan de Déjame Salir una pel·lícula efectiva i magnètica, i que a més a més amaga una clara lectura sobre els conflictes racials existents a bona part de la societat nord-americana.

Z. LA CIUDAD PERDIDA

Posted by Martí on 19 de Mai de 2017

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Angus Macfadyen, aventures, Charlie Hunnam, drama, James Gray, Robert Pattinson, Sienna Miller, The Lost City of Z, Tom Holland. 3 comentaris

The Lost City of Z

Director: James Gray

Intèrprets: Charlie Hunnam, Sienna Miller, Tom Holland, Robert Pattinson, Angus Macfadyen, Bobby Smalldridge, Edward Ashley.

Gènere: Aventures, drama. USA, 2016. 140 min.

A inicis del segle XX, el comandant Percy Fawcett comença a guanyar fama dins de l’exèrcit britànic. No obstant, la missió que li assignen no és exactament la que esperava: haurà de viatjar a Bolívia per a traçar un mapa en plena selva amazònica, i així resoldre un problema territorial que afecta els interessos comercials de l’imperi britànic. El viatge és dur i ple de dificultats, però despertarà en Fawcett una fascinació i una ambició que fins llavors no tenia.

Tot i que a vegades la fredor s’apodera una mica de les seves obres, James Gray és possiblement un dels cineastes actuals que té una trajectòria més sòlida. I si hi ha un concepte que s’ha utilitzat una i altra vegada per a definir les seves pel·lícules, aquest és sens dubte el de classicisme. Doncs si algú creia que la primera incursió del director al cinema d’aventures faria variar aquesta condició, anava del tot equivocat. Z. La Ciudad Perdida és la pel·lícula que segurament mai imaginaríem quan ens parlen d’una nova estrena pertanyent a aquest gènere en ple 2017: on aquesta aventura vol ser viscuda i sentida abans que vista, i on la fascinació arriba a través de l’ambició sana i pràcticament espiritual per part del seu protagonista. Així doncs, qui esperi enormes decorats i emocions fortes al servei de l’entreteniment, pot sortir força decebut de Z. La Ciudad Perdida, ja que aquí estem davant d’una mirada molt més personal i humana sobre el significat d’obrir horitzons inexplorats.