M.A.Confidential

Alien: Covenant

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Michael Fassbender, Katherine Waterston, Billy Crudup, Demián Bichir, Danny McBride, Carmen Ejogo, Jussie Smollett, Guy Pearce, James Franco.

Gènere: Ciència ficció, terror. USA, 2017. 120 min.

L’any 2104, la nau colonial Covenant es dirigeix al planeta Origae-6 amb l’objectiu de començar una nova civilització. Per a fer-ho, transporta 2.000 colons i 1.400 embrions a bord. A mig camí, una ona de radiació per neutrons danya la nau i mata part de la tripulació. Durant la reparació dels danys, el transmissor de la nau rep una senyal humana procedent d’un planeta proper que també sembla tenir condicions aptes per a la vida humana. Vist això, el capità Oram decideix desviar-se del seu rumb i anar a explorar.

La incursió de Prometheus dins de l’univers Alien, l’any 2012, no només va ser motiu de desconcert i decepció general en el seu moment, sinó que pot haver afectat de forma irreparable la reactivació de la mítica saga de terror dels 80. Alien: Covenant n’és la demostració més clara. El film es presentava, ara sí, amb un títol que expressa directament la seva pertinença, però a la vegada havia de dur a terme la seva funció de seqüela d’una pel·lícula que el seu director, Ridley Scott, segueix defensant amb el ganivet entre les dents. I és aquesta delicada balança entre ambdues condicions la que condemna el film, ja que el pes narratiu passa d’un plat a l’altre de forma maldestre i mancada de cohesió, deixant pel camí un grapat de bones idees i situacions que no troben una història global que acabi de funcionar. És per això que Alien: Covenant es converteix en un còctel de pros i contres difícil de valorar de forma conjunta.

L’evolució de la història sembla una mescla de dues cançons sonant a la vegada, amb un dj que va pujant el volum d’una o altra segons l’ocasió. I la sensació és que Ridley Scott té ganes que soni més la cançó de Prometheus, mentre que el públic prefereix escoltar la d’Alien. Al final, enlloc de produir una mescla que aprofiti les qualitats de cadascuna, les dues melodies s’acaben fent nosa mútuament, i degut a això, l’interès de la història fluctua una i altra vegada. Quan Alien: Covenant recorda la primera paraula del seu títol i activa la vessant sanguinària, desperta quelcom que el públic feia temps que tenia ganes de veure, per molt que no hi aporti cap mena d’originalitat. D’altra banda, quan el film adopta el caire existencialista iniciat a la seva predecessora, pateix més per a connectar de forma emocional amb nosaltres i justificar que tot forma part d’un mateix argument. I no perquè a aquesta vessant de la història li manqui interès, sinó perquè segurament hauria funcionat millor com a nucli d’una pel·lícula a part.

D’entre tots els clars i obscurs que presenta Alien: Covenant, el que cal lamentar en major mesura és la deixadesa amb què estan construïts els personatges. Prou significatiu és el fet que les dues figures més interessants resultin ser els dos robots, i que els diàlegs amb més contingut siguin els que mantenen entre ells; cosa que, a la vegada, converteix Michael Fassbender en l’únic que sobresurt mínimament entre tot el repartiment. La resta de personatges d’Alien: Covenant, amb la lleugera excepció del capità Oram (Billy Crudup), no tenen cap mena de gràcia ni reben cap tracte especial que ens permeti establir algun tipus de relació amb ells. Ni que sigui per a odiar-los. En realitat, i com ja passava a Prometheus, es caracteritzen per prendre un grapat de males decisions, impròpies de la posició que teòricament ocupen a la missió. Tot això queda accentuat per uns diàlegs que, en algun cas, són de vergonya aliena.

Què queda, doncs? D’entrada, s’ha de reconèixer que la pel·lícula té un bon ritme i no cau en excessius alts i baixos, tot i la poca traça a l’hora de combinar trames. D’altra banda, cal agrair que Ridley Scott no escatimi sang ni vísceres quan l’acció ho demana, ja que si alguna cosa no han tingut mai l’Alien són mitges tintes a l’hora d’atacar i matar. En aquests moments en què s’acosta al veritable terror de la pel·lícula originària de la saga, i encara que algunes escenes freguin la còpia exacta, és quan Alien: Covenant funciona amb més eficàcia. Potser si la pel·lícula no s’hagués desviat tant d’aquest rumb, estaríem parlant d’un resultat més honest i amb un objectiu més clar.

Tot plegat porta a pensar que Alien: Covenant ha estat concebuda pensant més en les idees i elements que havia d’incloure, que no en quin sentit havia de tenir la pel·lícula en si, o què havia d’aportar a la saga a la qual pertany. L’experiència durant el visionat és bona, ja que sap ser contundent en l’acció i atractiva en la seva proposta visual, a part de jugar amb el factor nostàlgic (veure l’Alien en pantalla sempre desperta un ‘no sé què’ especial). Ara bé, les sensacions posteriors en cap cas són entusiastes o conscients d’haver vist un títol realment rellevant o memorable. I sincerament, crec que les circumstàncies que envoltaven l’arribada d’Alien: Covenant li requerien deixar aquesta mínima empremta. La pel·lícula es redimeix en part del despropòsit de Prometheus, però el panorama que ens deixa no acaba de satisfer, ni tampoc ens convida a demanar més. Massa fredor per al que, en teoria, era un dels títols més esperats d’aquest 2017.