Pocs dies després de clausurar l’Atlàntida Film Fest 2020, continuo repassant els títols vistos d’aquesta desena edició del festival online de Filmin. Aquest cop, amb el fantàstic i merescut documental guanyador del premi del públic, juntament amb propostes ben diferents, títol d’animació inclòs. En breu, una nova entrega amb més pel·lícules que han conformat una edició força notable del festival.
A falta d’una setmana per a la conclusió de l’Atlàntida Film Fest 2020, començo a repassar algunes de les pel·lícules que he pogut anar veient des de la seva estrena, el passat 27 de juliol. Un cop més, aquest festival online organitzat per Filmin permet accedir a desenes de títols que rarament arribaran a les nostres cartelleres, i que ofereixen una mirada sempre singular i arriscada sobre la societat europea actual. En aquest cas, quatre propostes ben diferents, però molt interessants de descobrir.
Director: Abe Forsythe
Intèrprets: Lupita Nyong’o, Alexander England, Josh Gad, Nadia Townsend, Diesel La Torraca, Stephen Peacocke, Rahel Romahn, Kat Stewart, Henry Nixon.
Gènere: Comèdia, terror.
País: Austràlia, 2019. 95 min.
Dave és un jove músic que, després de tallar amb la seva parella, es veu obligat a quedar-se a viure amb la seva germana i el seu nebot de cinc anys. Un dia que acompanya el petit Felix a l’escola, hi coneix la seva professora Caroline, per la qual se sent atret de seguida. És per això que Dave insisteix per a acompanyar la classe a una sortida que fan a una granja d’animals. Allà, a més, hi trobaran la gran estrella televisiva Teddy McGiggle. Tot transcorre amb certa normalitat fins que un grup de zombis ataca la granja.
Ja fa temps que les comèdies de zombis no son, per si soles, cap novetat. Però quan la seva subversió còmica d’aquest subgènere de terror rep el tractament adequat, ens segueixen regalant molt bones estones. Una de les últimes que ho aconsegueix és Little Monsters, una proposta molt ben rebuda a l’edició 2019 del Festival de Sitges, i que ara arriba per a animar l’aigualida cartellera estiuenca. Amb uns primers compassos més propers a la comèdia romàntica i adolescent, marcats per la immaduresa del protagonista Dave i la relació amb el seu nebot Felix, la pel·lícula australiana aborda el seu costat més gamberro quan tots dos participen a una sortida escolar amb tota la classe de Felix i la seva professora Caroline. És allà on una invasió zombi els acorrala, i on Little Monsters combina amb bona traça l’humor més paròdic i sanguinari amb una capa força més entranyable pel que fa a la supervivència dels més petits.
Creadors: Jérémy Bernard, Guillaume Desjardins, Bastien Ughetto
Intèrprets: Bellamine Abdelmalek, Lubna Azabal, Lola Burbail, Thibault de Montalembert, Audrey Fleurot, Samir Guesmi, Claire Guillon, Caroline Piette, Philippe Rebbot, Pierre Rousselet.
Gènere: Thriller, drama.
País: França, 2019. 8 capítols de 17-25 min.
El món tal com el coneixem ha començat a esfondrar-se. Les estructures socials estan desapareixent i cada cop hi ha menys subministraments de tot tipus, de mode que la gent ha de començar a prendre mesures dràstiques per a poder sobreviure el màxim possible. Ja sigui en un supermercat, una gasolinera, una residència d’avis o fins i tot en alta mar, les conseqüències d’aquest col·lapse provoquen situacions que ningú hauria pogut imaginar.
Que una plataforma com Filmin, de tarannà gens estrident i no habituada a destinar grans recursos a la publicitat, engegués una campanya promocional tan intensa per a anunciar “la sèrie de l’any”, ja deixava ben clar que El Colapso havia de tenir alguna cosa especial. La seva carta de presentació ja era un reclam significatiu: vuit capítols, vuit localitzacions i un sol pla seqüència per a cadascun, en un context de preapocalipsi per a la societat moderna. Però el que no ha pogut ser més convenient i encara li ha afegit més atractiu ha estat, sens dubte, el “quan” ha arribat: enmig d’un any 2020 que apunta a marcar un abans i un després a nivell planetari. La conjunció gairebé es podria titllar d’oportunista, si no fos perquè El Colapso és una producció de 2019 que va ser emesa a França a finals de l’any passat. En tot cas, no ha pogut arribar en un moment més convenient per a posar-nos (encara més) en alerta sobre la direcció que està prenent el nostre planeta.
Director: Aaron Schneider
Intèrprets: Tom Hanks, Elisabeth Shue, Stephen Graham, Rob Morgan, Manuel García-Rulfo, Lee Norris, Karl Glusman, Tom Brittney.
Gènere: Bèl·lic, thriller.
País: USA, 2020. 90 min.
L’any 1942, poc després de l’entrada dels Estats Units a la 2a Guerra Mundial, una flota de 37 vaixells aliats creua l’Atlàntic Nord per a transportar tropes i subministraments fins el port de Liverpool. El comboi és encapçalat pel Greyhound, un vaixell de l’Armada capitanejat pel comandant Krause que té la missió de protegir-lo. Quan la flota deixa de tenir suport aeri, comencen els atacs de diversos submarins alemanys que obliguen el Greyhound a reaccionar amb rapidesa.
De tots és ben sabut com els agrada als americans utilitzar el cinema per a anar-nos recordant que, en mil i una ocasions, ells han estat els herois. Si, a més a més, hi sumem Tom Hanks encarnant aquest heroi, pràcticament ens surt tot un subgènere cinematogràfic. La seva última incorporació és Greyhound, una nova incursió a la 2a Guerra Mundial que, almenys, té la deferència de situar-se en un terreny no massa explorat fins ara, com és l’arribada per mar de les tropes nord-americanes a Europa. I ho fa a amb uns objectius ben simples i clars: acció i tensió sense descans. El problema, però, és que s’oblida completament de tota la resta. Ni la construcció d’un mínim arc argumental, ni l’aprofundiment en els personatges, ni la inclusió de qualsevol capa narrativa que vagi més enllà d’allò que veiem explícitament aquí i ara, semblen ser elements d’interès per a Greyhound. Una circumstància que la converteix en una pel·lícula totalment descompensada.
Creador: Dani de la Torre
Intèrprets: Nathalie Poza, Michel Noher, Marián Álvarez, Luis Zahera, Raúl Fernández, Carlos Blanco, Fele Martínez, Hamid Krim, Omar Bentaleb, Francesc Orella, Pepo Oliva, Amina Leony.
Gènere: Policíac, thriller.
País: Espanya, 2020. 6 capítols de 50 min.
El cos d’elit de la policia espanyola especialitzat en combatre el terrorisme gihadista, conegut com “La Unidad”, és a punt de dur a terme una de les seves operacions més complexes i importants, amb un triple focus a Melilla, Tànger i Toulouse. El seu objectiu és Al Gharebb, el terrorista més buscat arreu del món, però la seva captura no suposarà, ni molt menys, el final de l’amenaça, sinó que situarà el territori espanyol com el gran punt de mira del terrorisme islàmic.
Després del primer quart d’hora del capítol inicial de La Unidad ja hi ha una cosa que queda clara: aquesta sèrie és d’un altre nivell. Si més no, i encara que soni a tòpic monumental, com a producció espanyola. És evident que Movistar+ volia un producte que donés un pas més quant a ambició i dimensió, de mode que no ha escatimat ni un euro en recursos per a aconseguir-ho, i el resultat final li dóna tota la raó. A partir d’una trama policíaca que no inventa res, però que resulta totalment funcional, La Unidad va encadenant de forma incansable una bona col·lecció de moments trepidants i escenes de gran tensió, per les quals transiten uns personatges suficientment (tot i que de forma desigual) sòlids i propers. I ho fa amb una posada en escena que busca l’espectacularitat i l’acció immersiva per sobre de tot, sumada a una estratègia narrativa que no deixa que cap dels sis capítols fluixegi o s’estanqui.
Director: Hlynur Palmason
Intèrprets: Ingvar Eggert Sigurdsson, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Hilmir Snær Guðnason, Sara Dögg Ásgeirsdóttir, Björn Ingi Hilmarsson.
Gènere: Drama, thriller.
País: Islàndia, 2019. 105 min.
Ingimundur és un veterà expolicia que viu sol en una petita localitat perduda enmig dels paratges d’Islàndia. Fortament afectat per la tràgica mort de la seva dona uns mesos enrere, Ingimundur mira de refer la seva vida reformant la casa on viu i passant tot el temps que pot amb la seva néta, però el dolor de la pèrdua segueix molt latent dins seu. A això, s’hi afegeix la creixent sospita que la seva dona li amagava alguna cosa, cosa que té cada cop més conseqüències en el seu comportament.
El paisatge islandès no és d’aquells que convidin precisament a l’alegria, l’optimisme o el divertiment. És complicat visualitzar una comèdia romàntica o un thriller esbojarrat enmig dels seus paisatges àrids, freds i ventosos. Per una altra banda, però, aquests escenaris poden resultar idonis a l’hora d’envoltar històries com la que ens explica Un Blanco, Blanco Día, que fins i tot hi fa una referència explícita al seu propi títol. Marcat en tot moment per aquesta atmosfera tan particular, aquest drama dirigit pel jove Hlynur Palmason fa de la contenció emotiva la seva principal basa i ens va endinsant a la dura existència d’un home que ha vist com el gris blanquinós i monòton del seu voltant s’ha anat convertint en un mirall per a ell. Unes característiques, doncs, que converteixen Un Blanco, Blanco Día en una pel·lícula “profundament islandesa”, però que en cap cas porten a un excés de contemplació que demani esforços especials a l’espectador.
Director: Samuel Kishi
Intèrprets: Martha Lorena Reyes, Maximiliano Nájar Márquez, Leonardo Nájar Márquez, Cici Lau, Johnson T. Lau.
Gènere: Drama.
País: México, 2019. 95 min.
Lucía és una jove mare soltera que viatja des de Mèxic fins a Albuquerque, a Estats Units, per a mirar de començar una nova vida. Ho fa amb els seus dos fills, Max i Leo, de 8 i 5 anys respectivament, a qui els ha promès visitar el parc d’atraccions de Disneylàndia. Però primer Lucía necessita trobar un allotjament pels tres i també una feina que li permeti subsistir. Quan ho aconsegueix, es veu obligada a deixar els dos nens sols i tancats a l’apartament durant tot el dia.
“I want to go Disney. One ticket please”. És difícil acabar de veure Los Lobos i no tenir aquestes paraules al cap. És la frase que representa perfectament el somni que motiva i dóna esperança a dos nens que acaben de deixar enrere tot el que havia estat la seva infància fins llavors. Però també és el recurs d’una mare per a mantenir viva la il·lusió dels seus fills, tot i sabent que aquest somni és gairebé impossible. Fent bons equilibris entre aquestes dues vessants, la pel·lícula del director mexicà Samuel Kishi ens acosta al drama dels immigrants llatins que busquen una vida millor a Estats Units, així com a tota la xarxa teixida al voltant d’aquesta problemàtica: treballs precaris, allotjaments indignes i una continua sensació d’indefensió que demana mesures tan dràstiques com la d’haver de confinar dos fills a casa. Una realitat que Los Lobos aborda amb tota la delicadesa que requereix el punt de vista infantil, però a la vegada sense camuflar la tragèdia i la injustícia social i humanitària que hi ha darrere.
Director: Spike Lee
Intèrprets: Delroy Lindo, Clarke Peters, Norm Lewis, Isiah Whitlock Jr., Chadwick Boseman, Jonathan Majors, Jean Reno, Paul Walter Hauser, Veronica Ngo, Mélanie Thierry.
Gènere: Bèl·lic, aventura, drama.
País: USA, 2020. 150 min.
Gairebé mig segle després d’haver lluitat junts a la Guerra de Vietnam, quatre exsoldats afroamericans es retroben a la ciutat de Ho Chi Minh amb un doble objectiu: recuperar el cos del cap del seu esquadró, caigut en combat, i també localitzar un carregament de lingots d’or que van enterrar en plena selva. Després d’acordar l’ajuda d’un empresari francès que els guiarà pel país, Paul, Otis, Eddie i Melvin comencen un trajecte que els posarà a prova, i que també farà aflorar molts sentiments del passat.
Da 5 Bloods, la primera aventura de Spike Lee sota el segell de Netflix, no hauria pogut trobar una data d’estrena més oportuna. El clam antiracista que s’ha aixecat durant les últimes setmanes arreu del món, i en particular als Estats Units, encaixa a la perfecció amb la lluita afroamericana que des de sempre ha abanderat el director; i que ja va demostrar a Infiltrado en el Klan que segueix més vigent que mai. Llàstima, però, que aquest cop Lee no hagi contribuït a la causa amb la seva pel·lícula més lúcida, i que hagi estat precisament aquesta fixació amb el missatge polític un dels seus grans obstacles. Da 5 Bloods presenta un plantejament argumental amb força potencial, però a mida que avança i es va desenvolupant, es converteix en un batibull d’idees que, enlloc de relacionar-se entre sí, s’acumulen i se succeeixen sense un criteri clar.
Creador: Alex Garland
Intèrprets: Sonoya Mizuno, Nick Offerman, Alison Pill, Jin-ha Oh, Zach Grenier, Stephen Henderson, Cailee Spaeny.
Gènere: Thriller, ciència-ficció. USA, 2020. 8 capítols de 45-55 min.
Sergei és un programador informàtic que, gràcies al seu gran talent, aconsegueix entrar a la divisió més important de la companyia tecnològica on treballa. Només sap que es diu Devs i que està situada en un edifici al mig del bosc, però ningú li explica res més sobre què hi farà ni quin serà el seu objectiu. El seu debut, però, no acaba massa bé, i és llavors quan la seva nòvia Lily, que treballa a la mateixa empresa, comença a sospitar que ha passat alguna cosa estranya.
La ciència-ficció més actual ha trobat en Alex Garland una de les figures més valuoses. Ja havia tret el cap escrivint els guions de 28 Días Después i Sunshine, però ho ha corroborat del tot quan també s’ha posat darrere la càmera per a regalar-nos dues de les pel·lícules més celebrades dins del gènere aquests últims anys: Ex Machina i Aniquilación. Només li quedava el repte de desenvolupar una sèrie de televisió, i la veritat és que, quan s’hi ha atrevit, també ha acabat deixant empremta. Si bé Devs no és tan rotunda com les citades integrants de la filmografia del director, torna a posseir una enorme capacitat de fascinació visual, amb un estil que ja ha quedat del tot identificat amb el segell de Garland. I també planteja, com no podia ser d’altra manera, un nou debat sobre els límits en les funcions que els humans podem exercir gràcies a les possibilitats que atorguen els imparables avanços tecnològics. Una vessant que entra directament al terreny metafísic, i que acaba sent la principal focus de controvèrsia de Devs.
Martí
