QUIÉN TE CANTARÁ

Posted by Martí on 2 de Novembre de 2018
Posted in: Cine - 2018, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Quién te Cantará

Director: Carlos Vermut

Intèrprets: Najwa Nimri, Eva Llorach, Carme Elías, Natalia de Molina, Julián Villagrán.

Gènere: Drama, 2018. 120 min.

Lila Cassen, una de les grans estrelles de la música pop espanyola, és trobada inconscient a la platja. Quan desperta a l’hospital, Lila pateix amnèsia i no recorda res de la seva vida, cosa especialment preocupant tenint en compte que la cantant planejava el seu retorn després de 10 anys lluny dels escenaris. A pesar dels esforços de la seva amiga i representant Blanca, no sembla que Lila pugui ni vulgui tornar a ser la que era, però tot canvia quan la cantant descobreix a internet un vídeo de Violeta, una admiradora seva que l’imita a la perfecció.

Amb tres pel·lícules a la seva esquena, es podria dir que Carlos Vermut ja hauria d’haver consolidat mínimament la seva identitat com a cineasta, però la sensació és que aquesta no és, per ara, la seva intenció. El seu cinema segueix mesclant conceptes molts clars i contundents amb una espècie de procés permanent d’exploració narrativa, i és exactament això el que es plasma a Quién te Cantará. Un cop més, Vermut ens planteja una història imprevisible, no tant perquè estigui plena de girs inesperats, sinó per la forma amb què la seva narrativa va mutant a mida que avança. A pesar d’això, lluny de provocar desconcert, el que aconsegueix el director madrileny és que cada racó de Quién te Cantará tingui una força i un to molt particulars, sense que en cap moment deixin de formar part del mateix conjunt. I aquest conjunt va sobrat de forces per a impactar-nos una i altra vegada.

Continue Reading

Anuncis

FESTIVAL DE SITGES 2018 – Crònica (part III)

Posted by Martí on 29 d'Octubre de 2018
Posted in: Sitges 2018. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Tercera i última tanda de ressenyes del Festival de Sitges 2018 (aquí la primera i la segona) que va acabar fa un parell de setmanes. Per a tancar aquest balanç, el Breixo i un servidor repassem algunes de les pel·lícules més celebrades, alguna de controvertida i també diverses decepcions. Com dic cada vegada, ara toca esperar que passi un altre cicle temporal fins a arribar a principis d’octubre de l’any vinent i puguem tornar als carrers de Sitges per a empatxar-nos de pel·lícules. Es fa llarg, però sempre acaba arribant més ràpidament del que ens pensàvem.

Under the Silver Lake (David Robert Mitchell, 2018)

Pocas películas han sido tan divisivas en esta edición de Sitges como Under the Silver Lake. Algunos la han jaleado como una obra maestra mientras otros no hemos podido dejarnos llevar por sus supuestos encantos y virtudes. Las intenciones de la película están claras desde un inicio: la voluntad estética, el estilo Lynchiano, la intención de diseccionar la ciudad de Los Ángeles y el mundillo de apariencias y espectáculo sobre el que se sustenta… Todo está ahí y muy bien ejecutado, pero la película se gusta tanto a sí misma y da tantas vueltas sobre estas obsesiones sin avanzar aparentemente hacia ningún sitio, que yo, en lugar de atrapado en su laberinto, acabé mareado y deseando salir.

Las escenas se suceden sin casi hilo narrativo ni arco que las una, dando la impresión de que el montaje podría ser el actual o uno opuesto sin que la película cambiase un ápice. Un niño podría eliminar seis secuencias al azar del filme y este permanecería inalterado, porque llega un momento en que todo da igual en Under the Silver Lake. El periplo del personaje protagonista, que busca a una chica a la que apenas ha conocido durante una noche, mientras asume que se va a quedar sin techo -un pobre vagabundo- pierde pronto interés y el aliciente del juego de David Robert Mitchell consiste en ver qué locura nos propondrá la siguiente escena. Algunas son divertidas, otras brillantes y muchas olvidables, pero no creo que se pueda decir que el conjunto constituya un todo unitario y mucho menos una obra maestra. Y aun así, muchos lo han dicho. (Breixo)

Continue Reading

COLD WAR

Posted by Martí on 25 d'Octubre de 2018
Posted in: Cine - 2018, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Cold War

Director: Pawel Pawlikowski

Intèrprets: Joanna Kulig, Tomasz Kot, Agata Kulesza, Borys Szyc, Cédric Kahn, Jeanne Balibar.

Gènere: Drama, 2018. 90 min.

A principis dels anys 50, dos músics polonesos busquen a les zones rurals del país joves que puguin formar part d’un grup de cant folklòric, el qual volen fer servir per a animar una població que encara té obertes les ferides de la 2a Guerra Mundial. Durant la selecció, el pianista Wiktor cau rendit davant la jove Zula, i els dos comencen una relació amorosa que està abocada a afrontar un munt d’obstacles.

El nom de Pawel Pawlikowski comença a agafar una dimensió considerable en el marc del cinema europeu actual. Després de guanyar-ho tot (inclòs l’Oscar a millor pel·lícula estrangera de 2014) amb la magnífica Ida, el repte de mantenir el llistó era realment difícil, però la veritat és que el director polonès no ha afluixat. I ho ha fet en dos sentits: d’una banda, conservant l’estètica i el retrat social del seu país que el van dur a l’èxit fa quatre anys, però de l’altra, apostant per una història de caire més convencional i una narrativa un pèl més assequible. Cold War encaixa en el motlle de “drama romàntic en temps de guerra”, però a la vegada mostra una marcada personalitat i reafirma que Pawlikowski és tot un mestre expressant-se a través de la càmera. L’únic que se li pot retreure a Cold War és que la passió dels personatges té més dificultats de les desitjades per a traspassar la pantalla.

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2018 – Crònica (part II)

Posted by Martí on 24 d'Octubre de 2018
Posted in: Sitges 2018. Tagged: , , , , , , , , , . 1 comentari

Després de les primeres ressenyes, arriba més ressaca de la 51a edició del Festival de Sitges, i aquest cop amb alguns dels grans plats forts que s’hi han pogut veure. Un any més, el Breixo fa les seves aportacions amb algunes de les pel·lícules que un servidor no va poder veure.

The House that Jack Built (Lars von Trier, 2018)

És probable que Lars von Trier sigui una persona indesitjable en molts aspectes, però el que ningú mai li podrà negar és que pocs directors han bolcat tota la seva autoconsciència a les seves pel·lícules com ho ha fet ell. The House that Jack Built podria ser la seva obra culminant en aquest sentit. Reafirmació, autocrítica, penediment, autoalabança, desafiament, “trollejada”… és complicat encertar les veritables intencions del director; de fet, potser hi són totes a la vegada, i per això acaba prenent aquesta dimensió tan gran. És fàcil identificar Von Trier en les paraules d’aquest assassí en sèrie que, mentre repassa explícitament alguns dels seus terribles crims, ens obre la seva ment per a exposar-nos la seva concepció de la vida, la humanitat i l’art. I el to és tan precís i raonat que, per molt en desacord que hi estiguem, The House that Jack Built suposa un fascinant exercici per a l’espectador.

Aquesta fascinació arriba sobretot gràcies a la capacitat de Von Trier de controlar el to de la història, i a la vegada fer-nos-en partícips amb tota la mala llet del món. Només ell és capaç de fer-nos riure amb escenes malaltisses i retorçades que ens haurien de fer posar les mans al cap, o fins i tot de fer-nos sentir mig gram d’empatia amb un despietat assassí en sèrie. The House that Jack Built és un exercici de provocació, però també una demostració que el director vol un diàleg i no imposar simplement la seva visió de les coses. L’estructura narrativa de la pel·lícula en forma d’episodis (o “incidents”, com en diu ell irònicament) i la claredat amb què el director expressa les seves idees la fan estranyament accessible; excloent un dubtós epíleg que costa digerir després de 2h 30min de pel·lícula. Això no evita, però, que The House that Jack Built s’erigeixi com a obra cabdal dins de la filmografia de Lars von Trier. (Martí)

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2018 – Crònica (part I)

Posted by Martí on 18 d'Octubre de 2018
Posted in: Sitges 2018. Tagged: , , , , , , , , , , , , . 3 comentaris

Com cada any, la ressaca del Festival de Sitges es passa rememorant les pel·lícules vistes, tot i que algunes sembla que faci mesos que les vaig veure. En aquest primer repàs, em centro en algunes de les que van protagonitzar els primers dies del festival. El resultat potser és una mica més irregular que anys anteriors, però ja s’hi poden trobar alguns dels títols potents d’aquesta 51a edició.

El Apóstol (Gareth Evans, 2018)

Tot l’imaginari religiós, i en particular l’extremisme de les sectes, sempre ha estat una font prolífica per al cinema de terror. El director Gareth Evans, responsable de la saga The Raid, s’hi submergeix de ple a El Apóstol, on ens fa viure una espècie de malson malaltís que no para de créixer a nivell d’intensitat i brutalitat visual. La història es centra en un home que busca rescatar la seva germana d’una comunitat que viu confinada en una illa i que ret culte a una misteriosa deessa, i ens va revelant progressivament tot el que amaga aquell indret. Aquest procés de descobriment que ocupa la primera meitat de pel·lícula és el que millor funciona a El Apóstol, ja que la pel·lícula perd una mica el control a mida que s’acosta a la seva resolució. No obstant, i després d’una necessària digestió, l’experiència acaba sent prou notable.

L’atmosfera que Gareth Evans aporta a la pel·lícula atrapa des que el protagonista posa el primer peu a l’illa. El punt sobrenatural de la història també hi afegeix interès, sobretot quan es mostra de forma fugaç o subtil. El Apóstol no només busca una clara metàfora del fonamentalisme religiós com a eina per a manipular aquelles persones a qui no els queda res més, sinó que també transmet una espècie de missatge ecologista capgirat de forma terrorífica. Quan tot es desferma, la pel·lícula no resol amb la mateixa efectivitat tots els seus fronts, potser perquè precisament en vol incloure masses, però la decisió amb què Evans culmina el seu malson s’encomana i deixa un bon sabor de boca.

Continue Reading

EL REINO

Posted by Martí on 3 d'Octubre de 2018
Posted in: Cine - 2017, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

El Reino

Director: Rodrigo Sorogoyen

Intèrprets: Antonio de la Torre, Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Mónica López, Bárbara Lennie, Luis Zahera.

Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2017. 125 min.

Manuel López Vidal és un polític valencià implicat en tota mena d’operacions corruptes juntament amb altres membres del seu partit i grans empresaris de la regió. Quan un d’ells és atrapat per la Guàrdia Civil per culpa d’un assumpte de diners a Suïssa, Manuel s’assegura que ningú desvetlli res, però al cap de pocs dies rep una trucada que el posa en alerta: han sortit a la llum proves contra ell i serà incriminat per la justícia.

D’entre tots els complexes que poc a poc s’ha anat espolsant el cinema espanyol, el thriller polític segueix sent una assignatura pendent. Probablement, les raons que ho frenen són les mateixes que solen destapar i denunciar les pel·lícules d’aquest gènere. No obstant, es comença a percebre un canvi que ja va iniciar El Hombre de las Mil Caras fa dos anys i que ara continua El Reino. La pel·lícula, la quarta del director Rodrigo Sorogoyen, fa un incisiu retrat de la corrupció a la política espanyola a partir del que podríem considerar “fets reals ficcionats”, i a la vegada ofereix un thriller de ritme elèctric i incansable. El Reino no es centra en el procés de destapar una trama concreta, sinó en la reacció del culpable acorralat i les peces que es mouen a partir d’aquí, revelant tota l’estructura i interessos que hi ha darrere. I el resultat és una pel·lícula d’allò més sòlida.

Continue Reading

EL CAPITÁN

Posted by Martí on 27 de Setembre de 2018
Posted in: Cine - 2017. Tagged: , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Der Hauptmann

Director: Robert Schwentke

Intèrprets: Max Hubacher, Milan Peschel, Frederick Lau, Bernd Hölscher, Waldemar Kobus, Alexander Fehling, Samuel Finzi.

Gènere: Bèl·lic. drama. USA, 2017. 115 min.

A mitjans de 1945, un jove soldat de l’exèrcit nazi que acaba de desertar és perseguit per diversos oficials. Després d’aconseguir amagar-se en un bosc, el soldat troba un cotxe amb una maleta que conté un uniforme de capità nazi. D’entrada, se’l posa per a combatre el fred, però quan apareix un altre soldat que el pren per un capità de veritat, decideix actuar com a tal i posar-lo a les seves ordres.

La idea de concebre una pel·lícula ambientada a la 2ª Guerra Mundial íntegrament des del punt de vista de l’exèrcit alemany és, per si mateixa, força delicada. No obstant, el que proposa el director Robert Schwentke a El Capitán no són aportacions des del punt de vista bèl·lic o noves evidències de l’horror que el bàndol nazi va infligir als seus adversaris. El que ens trobem és més aviat un estudi psicològic sobre certs comportaments humans enmig d’unes circumstàncies com aquestes. La pel·lícula està plantejada des d’una combinació molt particular i també arriscada: passa de la ridiculització dels seus personatges i situacions a les mostres més crues de barbàrie humana gairebé com si res. Això fa que El Capitán sigui un pèl desconcertant pel que fa a les seves intencions, però a la vegada la converteix en una obra força interessant d’interpretar.

Continue Reading