WHEN THEY SEE US

Posted by Martí on 22 d'Agost de 2019
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

When They See Us

Directora: Ava DuVernay

Intèrprets: Jharrel Jerome, Aunjanue Ellis, Asante Blackk, Caleel Harris, Ethan Herisse, Marquis Rodriguez, Chris Chalk, Jovan Adepo, Justin Cunningham, Vera Farmiga, Felicity Huffman, Freddy Miyares, Niecy Nash, Michael Kenneth Williams, John Leguizamo, Dascha Polanco, Blair Underwood, Joshua Jackson.

Gènere: Drama. USA, 2019. 4 capítols de 60-80 min.

La nit del 19 d’abril de 1989, Nova York queda sacsejada per un terrible cas d’agressió i violació a una noia que havia sortit a córrer per Central Park. Tot i que no hi ha cap prova evident que els incrimini, la policia de seguida persegueix i detén cinc joves de raça negra que durant la nit havien estat caminant pel parc amb altres amics. El seu objectiu és clar: fer tot el que faci falta perquè Kevin Richardson, Antron McCray, Yusef Salaam, Korey Wise i Raymond Santana siguin declarats culpables del crim.

Dins d’aquesta voràgine consumista en què s’ha convertit el món de les sèries, costa trobar aquella que convida a ser degustada i apreciada sense estar pensant en veure ja el següent capítol, el següent, acabar-la i passar a una altra. When They See Us és una d’elles. A pesar ser de Netflix i prestar-se a ser devorada en un tres i no res, la sensació és que és una obra concebuda per a fer una pausa després de cada entrega i reflexionar sobre tot el que hi hem vist, tant a nivell de contingut com també de forma. La directora Ava DuVernay recupera un dels casos més flagrants d’abús policial i discriminació racial dels Estats Units i el desgrana de principi a fi, amb una especial incidència en tot el que van haver de viure i patir, física i mentalment, els seus cinc principals damnificats. I el millor de tot és que, a pesar de la temptació, no ho fa tirant de grans subratllats o posicionaments descarats, sinó convertint When They See Us en un testimoni que deixa que el seu missatge vagi calant pel seu propi pes.

Continue Reading

Anuncis

ÉRASE UNA VEZ EN… HOLLYWOOD

Posted by Martí on 16 d'Agost de 2019
Posted in: Cine - 2019, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Once Upon a Time in… Hollywood

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Margot Robbie, Emile Hirsch, Margaret Qualley, Al Pacino, Kurt Russell, Bruce Dern, Timothy Olyphant, Dakota Fanning, Damian Lewis, Luke Perry, Lorenza Izzo, Michael Madsen.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2019. 165 min.

A mitjans de l’any 1969, l’actor Rick Dalton veu com la seva carrera a Hollywood comença a estancar-se per culpa de l’escassa varietat dels papers que interpreta. Al seu costat hi té de forma inseparable Cliff Booth, que no només és el seu doble en escenes de perill, sinó també el seu amic i assistent per tot el que necessiti. Dalton viu en una casa a la part alta de Los Angeles, just al costat on acaben de mudar-se el director Roman Polanski i la seva parella, l’actriu Sharon Tate.

Al contrari del que passa amb la gran majoria de directors, hi ha la sensació que a Quentin Tarantino se li demana que faci sempre la mateixa pel·lícula. I que, quan no és així, quan no hi ha un ritme trepidant, violència sanguinària, un insult cada tres paraules, tones d’humor negre i música omnipresent, es pot generar una relativa decepció. Però cal entendre que el Tarantino de Reservoir Dogs, Pulp Fiction o Kill Bill no és el mateix Tarantino de Los Odiosos Ocho o, encara menys, d’Érase una Vez en… Hollywood. És un director amb coses diferents per a explicar, i que ja compta amb una trajectòria i una perspectiva sobradíssimes per a fer-ho. Té tot el sentit del món, doncs, que hagi decidit convertir la seva novena pel·lícula en un homenatge al cinema i sobretot a les persones que el fan possible, i en particular a un Hollywood que ell ha estimat i criticat a parts iguals. Per a fer-ho, era imprescindible prendre’s Érase una Vez en… Hollywood d’una altra manera, però, en el fons, sense perdre la seva essència.

Continue Reading

HISTORIAS DE MIEDO PARA CONTAR EN LA OSCURIDAD

Posted by Martí on 13 d'Agost de 2019
Posted in: Cine - 2019, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Scary Stories to Tell in the Dark

Director: Andre Øvredal

Intèrprets: Zoe Margaret Colletti, Michael Garza, Austin Zajur, Gabriel Rush, Kathleen Pollard, Gil Bellows, Javier Botet, Dean Norris.

Gènere: Terror, thriller. USA, 2019. 110 min.

La nit de Halloween de 1968, Stella, Auggie i Chuck, tres adolescents de Mill Valley (Pensilvània), surten al carrer tal com és preceptiu. Després de parar una trampa a un altre grup que cada any els acaba agredint, acaben ajuntant-se amb Ramon, un jove que acaba d’arribar al poble, amb el qual decideixen visitar una gran casa abandonada que va ser propietat de la família Bellows, una de les fundadores del poble. Mentre l’exploren, Stella els explica l’obscura llegenda que va lligada a la casa, relacionada especialment amb una nena que hi va viure.

Les sensacions més immediates un cop vista Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad són un tant curioses. Des del punt de vista purament de gènere, és evident que no acabem de presenciar el títol més terrorífic de l’any, ja que amb prou feines se’ns han accelerat les pulsacions en un parell de moments i tampoc ens ha generat una tensió mínimament notòria. No obstant, seria injust afirmar que es tracta d’una pel·lícula fallida. Basat en un recull de relats de terror per al públic infantil, el film es converteix en una interessant lectura sobre l’existència i la creació d’aquests relats terrorífics, i també sobre els efectes que provoquen a una societat que sovint ha d’afrontar terrors encara pitjors que els ficticis. És per això que Historias de Miedo para Contar en la Oscuridad, encara que de por no en faci excessiva, s’acaba convertint en una proposta prou digna per als amants del gènere.

Continue Reading

MIDSOMMAR

Posted by Martí on 7 d'Agost de 2019
Posted in: Cine - 2019, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Midsommar

Director: Ari Aster

Intèrprets: Florence Pugh, Jack Reynor, Will Poulter, William Jackson Harper, Ellora Torchia, Archie Madekwe, Vilhelm Blomgren, Julia Ragnarsson, Anna Åström.

Gènere: Terror, thriller. USA, 2019. 140 min.

Tot i que acaba de patir una greu tragèdia a nivell familiar, i que la seva relació amb la seva parella Christian no passa per un bon moment, la jove Dani decideix apuntar-se al viatge que ell i els seus amics havien planejat per assistir al festival de Midsommar, a Suècia. Els al·licients són molts: un lloc enmig de la naturalesa, uns rituals amb segles d’història i la possibilitat de conviure amb una comunitat totalment diferent a nivell cultural. Tot comença prou bé gràcies a l’amabilitat dels amfitrions, però els ànims canvien quan el grup d’amics assisteix a un succés que els deixa colpits.

Amb tan sols dues pel·lícules en dos anys, el jove Ari Aster ja s’ha situat en un lloc prominent dins del cinema de terror contemporani. Amb raó? Doncs de forma relativa. Si bé es pot afirmar sense cap mena de dubte que la malaltissa Hereditary va ser una de les grans pel·lícules de 2018 i un debut digne de fer subratllar el nom del director, Midsommar convida més aviat a rebaixar l’eufòria generada al voltant d’Aster. No és que sigui una mala pel·lícula; conté un gran nombre d’imatges potents i idees interessants, i torna a estar molt ben dirigida. Ara bé, la seva capacitat de transmetre’ns sensorialment el suposat terror que hi ha darrere de la seva història flaqueja de forma evident, i la pel·lícula se’n ressent de forma notable. Tenint en compte el director i el que sabíem que era capaç de fer, i sumant-hi la temàtica i l’estètica proposades, l’efecte que produeix Midsommar acaba quedant massa difús i indolent.

Continue Reading

EN LOS 90

Posted by Martí on 24 de Juliol de 2019
Posted in: Cine - 2018. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Mid90s

Director: Jonah Hill

Intèrprets: Sunny Suljic, Katherine Waterston, Lucas Hedges, Alexa Demie, Na-kel Smith, Olan Prenatt, Gio Galicia, Ryder McLaughlin.

Gènere: Drama. USA, 2018. 85 min.

A mitjans dels anys 90, Stevie és un nen de 13 anys que viu a una zona humil de Los Àngeles amb la seva mare i el seu germà gran, amb el qual té constants baralles i discussions. Fascinat pel món de l’skate, Steve s’acosta sempre que pot a veure els joves del barri fer els seus trucs pel carrer. És així com coneix un grup de nois que, tot i la diferència d’edat, l’acullen com un més i el porten a tot arreu amb ells. Stevie ho viu amb una enorme il·lusió, però aquestes noves companyies també comencen a portar-li problemes.

En una època en què la nostàlgia s’ha convertit en una de les armes comercials més explotades per part del món de l’entreteniment, és irònic, però a la vegada té tot el sentit del món, que una pel·lícula com En los 90 passi completament desapercebuda. És irònic perquè l’exercici de nostàlgia que fa Jonah Hill en el seu debut com a director dóna mil voltes a nivell de versemblança i fidelitat a la gran majoria de pel·lícules o sèries que busquen el mateix. I té tot el sentit del món perquè la seva mirada no és complaent amb l’espectador, ni busca el concepte “que maco que era tot abans”, ni està repleta de referències populars per arrencar-nos un somriure cada dos per tres. En los 90 és un trasllat directe 25 anys enrere, sense artificis ni cosmètica, que capta l’essència d’una època molt particular. Tot i les distàncies geogràfiques i culturals, per als qui vam ser coetanis del petit Stevie resulta un retorn prou emotiu i valuós, tant en el contingut com en la forma de presentar-lo.

Continue Reading

UTOYA. 22 DE JULIO

Posted by Martí on 17 de Juliol de 2019
Posted in: Cine - 2018. Tagged: , , , , , , , , , , . 1 comentari

Utøya 22. juli

Director: Erik Poppe

Intèrprets: Andrea Berntzen, Aleksander Holmen, Brede Fristad, Ada Eide, Sorosh Sadat, Elli Rhiannon Müller Osbourne, Solveig Koløen Birkeland, Magnus Moen.

Gènere: Thriller, drama. Noruega, 2018. 90 min.

El 22 de juliol de 2011 al migdia, Oslo pateix un atemptat terrorista al seu districte governamental en forma de cotxe bomba. Poques hores més tard, un grup de joves que participen en un campament d’estiu del Partit Laborista noruec a la petita illa d’Utoya, al nord-oest de la capital, reben la notícia. Entre ells hi ha Kaja, que ha anat al campament juntament amb la seva germana i que tranquil·litza la seva mare després que aquesta la truqués. No obstant, mentre Kaja i la resta es preparen per les activitats del vespre, comencen a sentir trets i crits.

“Mai no ho entendràs”. Tot i que queda teòricament camuflada com a part de la conversa per telèfon que té amb la seva mare, la frase inicial amb què ens rep la protagonista Kaja, mirant a càmera i apel·lant-nos directament, és completament reveladora del que estem a punt de presenciar. Utoya. 22 de Julio aborda un dels episodis més greus de la història europea recent sense la disposició de donar explicacions, assenyalar motius o furgar en les conseqüències, sinó amb un únic objectiu: viure en primera persona el terror d’aquell fet. I ho aconsegueix, i de quina manera. El director Eric Poppe ens introdueix en un autèntic exercici de supervivència en què ens sentim com un més dels joves que van patir l’atac, és a dir, sense escapatòria i amb l’únic propòsit de no ser trobats per l’autor del tiroteig. L’aposta formal que escull Utoya. 22 de Julio resulta clau per a aconseguir aquest efecte: un únic pla seqüència que emula, en tot moment, el punt de vista dels protagonistes.
Continue Reading

EIGHTH GRADE

Posted by Martí on 13 de Juliol de 2019
Posted in: Cine - 2018. Tagged: , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Eighth Grade

Director: Bo Burnham

Intèrprets: Elsie Fisher, Josh Hamilton, Luke Prael, Emily Robinson, Jake Ryan, Frank Deal, Daniel Zolghadri, Marguerite Stimpson.

Gènere: Drama. USA, 2018. 90 min.

Kayla és una adolescent de 13 anys que encara els seus últims dies com a estudiant de vuitè grau, l’últim abans de fer el salt a l’institut. Tot i que segueix les modes de la seva edat i fins i tot grava vídeos a un canal propi de Youtube, Kayla no gaudeix de massa popularitat i sovint es sent desubicada o apartada de la resta. El seu pare, conscient de la situació, mira d’ajudar-la, però no acaba de trobar la manera de connectar-hi.

Tot i que és evident que les experiències a nivell personal que retraten són equiparables a les que hem tingut tots, les pel·lícules d’institut nord-americanes sempre han tingut un caire una mica distant. La gran litúrgia que acompanya cada canvi d’etapa educativa a Estats Units, establint uns punts i a part tan marcats en la vida dels estudiants, és un aspecte que no tots hem viscut de la mateixa manera. En el cas d’Eighth Grade, però, aquesta distància gairebé desapareix. Bo Burnham ens planteja una història que, a priori, ja hem vist desenes de vegades, però la cuida, la vesteix i l’enfoca de tal manera que assoleix una autenticitat molt especial. I el millor és que ho fa sense evitar clixés, situacions recurrents o conflictes habituals. És la direcció de Burnham, el muntatge, l’ús de la música… però sobretot la capacitat de mirar netament a la seva protagonista, allò que converteix Eighth Grade en un film molt més humà i emotiu que la gran majoria.
Continue Reading