M.A.Confidential

Mr. Robot

Creador: Sam Esmail

Intèrprets: Rami Malek, Christian Slater, Carly Chaikin, Portia Doubleday, Martin Wallström, Michael Gill, Frankie Shaw, Ben Rappaport

Gènere: Thriller, drama. USA, 2015. 10 capítols de 45-60 min.

Per molt que els corresponents avanços i previsions abans de cada temporada televisiva subratllin aquelles novetats que caldrà seguir de prop, sempre sorgeixen protagonistes inesperats que, sense haver fet massa soroll previ, acaben agitant l’escena serièfila gràcies al boca-orella i també al poder de les xarxes socials. Aquest any, totes les butlletes per a convertir-se en la gran sèrie “tapada” de la temporada estan ara mateix en possessió de Mr. Robot, una producció del canal de pagament USA Network que s’ha emès en la (teòricament menys influent) franja estival. La sèrie arriba lluint la definició de “ciberthriller amb accent antisistema” a la targeta de presentació que ens entrega en el seu capítol pilot, però no fa falta gaire perspicàcia per anar descobrint el complex rerefons psicològic, sociològic i polític que amaguen els seus personatges i la seva història. Un “rara avis” televisiu que apunta a sèrie de culte.

Tot i fer ús d’una visió extremada, Mr. Robot és possiblement la sèrie que millor i més arriscadament ha explicat i despullat la societat enxarxada en què vivim avui en dia. La figura del seu protagonista, Elliot, encarna una gran paradoxa comunicativa: des del seu ordinador, coneix molt millor que ningú la (desgraciada) vida real i oculta de totes les persones que l’envolten, i a la vegada és incapaç d’establir una relació cara a cara amb algú desconegut. Què té més valor? Estar tancat en un mateix i poder saber totes aquestes veritats, o interactuar constantment amb altres per mostrar una cara que en el fons és irreal? Només és una de les tantes qüestions que apareixen plantejades a Mr. Robot, que no deixa de sorprendre en la seva evolució i que genera un dubte continu sobre allò que realment ens vol explicar; un fet que en ocasions porta al desconcert, però que adquireix un magnetisme enorme.

Davant el risc de pretendre passar-se de llesta i allunyar l’espectador, el creador Sam Esmail proposa a Mr. Robot un continu diàleg amb l’espectador, expressat en forma de veu en off del propi Elliot, i fins i tot amb alguna mirada a càmera que ens interpel·la directament. La complicitat amb el protagonista és clau, i Esmail s’esforça no només per a què entenguem el joc a què juga, sinó perquè inclús ens avancem un o dos passos a la visió d’Elliot, que per cert interpreta de forma magistral el jove Rami Malek. És evident que el hackeig informàtic té un pes molt rellevant a la trama, però la sèrie es nodreix sobretot del hackeig que duu a terme al veritable interior del seu protagonista, on els circuits i ports digitals son aquí memòries del passat i dubtes existencials i identitaris. El to que aquí adopta Mr. Robot frega un excés de solemnitat i transcendència, però sempre es mostra fidel al seu estil.

I és en l’apartat escenogràfic on aquesta autoria que busca Sam Esmail es percep de forma més explícita. Tant ell com la resta de directors que participen en la desena de capítols de la temporada es caracteritzen per uns enquadraments del tot extremats, on l’obsessió per a arraconar els personatges a les vores de la pantalla, sempre a la seva part inferior, provoca un efecte encara més incòmode i inquietant al que de per si ens generen ells. Mr. Robot ens dibuixa així uns personatges que, oposadament al que alguns d’ells creuen, resulten insignificants en relació a l’univers al qual pertanyen; tant, que són a punt de desaparèixer de la pantalla. Aquesta posada en escena, que curiosament al final s’acaba assimilant per part de l’espectador, s’uneix al magnífic treball de fotografia i a una banda sonora eminentment electrònica que, de forma puntual, també té reservada més d’una picada d’ullet a l’espectador.

La mentalitat antisistema citada a l’inici és candent en tot moment a Mr. Robot, però fins i tot aquí la sèrie dóna mostres d’ironia degut a detalls descaradament prototípics (l’empresa de seguretat es diu AllSafe i la gran corporació s’anomena Evil Corp) i a una certa teoria de la conspiració que sona a massa trillada avui dia. Això sí, no estalvia contundència en el seu atac a la impunitat amb què operen les empreses i retrata a la perfecció aspectes tan actuals com el sorgiment de moviments clandestins (la referència a Anonymous, ampliable a V de Vendetta en clau cinematogràfica, és més que evident). En tot cas, Mr. Robot reserva racions per a tothom, ja que les clatellades a la cultura de masses, a la falsa realitat de les xarxes socials i al consentiment passiu amb què tots seguim les tendències marcades en cada moment, remouen més d’un cop la consciència.

Més enllà de la multiplicitat d’enfocaments, temàtiques i interpretacions que conté, Mr. Robot és, a més a més, una sèrie enormement addictiva per a tot aquell disposat a seguir la seva premissa. La narració, sovint anàrquica i descompassada, pren consciència de la seva pròpia naturalesa, i fins i tot no evita referir-se explícitament a les trampes i dreceres que utilitza durant el trajecte. Cada capítol és un món, però tot acaba tenint un sentit i una cohesió. No obstant, l’estratègia canvia quan s’acosta un tram final que, òbviament, es preocupa més per deixar la taula parada a la segona temporada que arribarà l’any que ve. S’insinua un clar augment de la dimensió dels successos, sobretot per part de la banda que ha d’exercir d’opositora a Elliot i companyia, però el cert és que intentar predir el recorregut que tindrà és ara mateix un esforç que es presumeix del tot estèril. No sabem si el món estaria preparat per un Mr. Robot com aquest, però nosaltres esperarem el seu retorn amb candeletes.