M.A.Confidential

Bajocero

Director: Lluis Quílez

Intèrprets: Javier Gutiérrez, Karra Elejalde, Luis Callejo, Patrick Criado, Andrés Gertrudix, Isak Férriz, Miquel Gelabert, Édgar Vittorino, Florín Opritescu, Àlex Monner.

Gènere: Thriller, policíac.

País: Espanya, 2021. 100 min.

Després de ser destinat a una nova zona territorial, Martín, un experimentat policia nacional, afronta la seva primera tasca: conduir el camió de trasllat d’un grup de presos fins a una presó de Cuenca. A la responsabilitat pròpia d’aquesta missió, s’hi afegeix la dificultat que el trasllat es fa de nit, per una carretera nacional i en plena època hivernal. Tot sembla anar segons el previst fins que una banda de punxes creuada a la carretera obliga el camió a aturar-se.

Amb honroses excepcions, Netflix no destaca precisament per una mitjana de qualitat alta del catàleg de pel·lícules que produeix o distribueix. Ara bé, si hi ha una indústria amb la què darrerament congenia força, aquesta és sens dubte l’espanyola. Ja va aconseguir un gran èxit global amb El Hoyo, després amb Hogar, i ara ho torna a fer amb Bajocero. La primera pel·lícula del director català Lluis Quílez s’endinsa a una nit gèlida i boirosa en plena carretera per a construir un thriller que se sosté, bàsicament, en això: en l’atmosfera inhòspita, opressiva i tensa que envolta tota la seva acció. I és que, en aquest apartat, Bajocero domina els mecanismes del gènere i es desenvolupa, en general, amb una gran eficàcia. No es pot dir el mateix, però, d’un apartat narratiu molt menys treballat i que demana que l’espectador passi per alt no pocs entrebancs en el decurs de la història.

Bajocero és una d’aquelles pel·lícules tan focalitzades en un objectiu concret, que necessita que tots i cadascun dels elements que en formen part estiguin concebuts per a assolir-lo. El problema és quan ho fan de forma massa evident. Com si fos un xef que vol fer-te tastar un plat fruit d’una recepta secreta, però a la vegada t’està ensenyant tots els ingredients que ha fet servir. És això el que li passa a un Lluis Quílez que té molt ben apresa la lliçó de com crear un bon thriller amb tocs de western, però que sovint deixa al descobert les seves intencions més que no pas el resultat d’aquestes.Una circumstància, això sí, que tampoc suposa cap mena de descrèdit per a un debutant darrere la càmera que deixa detalls força prometedors de cara al futur. Són molts els aspectes a polir, però Bajocero acaba sent, en general, un film prou efectiu durant el seu visionat.

El principal responsable és l’atmosfera que aconsegueix crear des d’un bon inici. La sensació d’hostilitat i de terreny desconegut al qual s’enfronta el protagonista, interpretat per un sempre solvent Javier Gutiérrez, de seguida genera magnetisme. La nocturnitat i les inclemències climàtiques serveixen per a accentuar-ho encara més. A partir d’aquí, Bajocero encadena una sèrie de situacions on la tensió, la desconfiança i la supervivència en són denominadors comuns, fins i tot plantejant més d’una situació límit i no escatimant duresa en el destí d’alguns dels personatges. I la càmera de Quílez sap moure’s per les escenes sense excessiu risc, però amb solvència; assegurant-se que tot es “vegi bé” abans que buscant aplicar un estil propi. Una fórmula i unes prioritats que acaben anant molt en la línia pragmàtica que segueix Bajocero (i les produccions de Netflix en general) per tal d’arribar a una franja àmplia de públic.

Ara bé, és a nivell argumental on la pel·lícula pateix més per a sostenir-se. Sense necessitat de posar-se tiquis-miquis, no són pocs els moments (i alguns d’ells, clau) en què Bajocero ens fa qüestionar les decisions dels protagonistes i la inconsistència de certes escenes. De fet, diverses accions del personatge de Karra Elejalde, encara que acaba plantejant el principal dilema moral del film, resulten, si més no, difícils de justificar. Tampoc la resta de presos que van al camió estan gaire treballats, ja que s’encaminen clarament a complir una funció concreta o, simplement, a participar en quatre diàlegs graciosos. Tot plegat, doncs, denota la concepció d’un guió pensat més en buscar l’impacte aquí i allà, que no pas en construir uns personatges que aportin alguna cosa a un missatge més global. La credibilitat de tota la resta ja és una altra història. Tot plegat no tira per terra tota la feina de Bajocero, però sí que en subratlla la sensació d’artifici. Que tampoc no és res estrany dins del seu gènere, però sí que s’agraeix que, almenys, quedi una mica més camuflat.