Tot i que les dues últimes temporades (particularment la 6a) han fet trontollar la devoció que molts tenim per aquest tros de sèrie, l’arribada de Dexter cada tardor segueix sent un dels moments més esperats per a tots els serièfils. I més ara, quan la història es troba en un moment absolutament clau per començar a encaminar-se cap al seu desenllaç, que la cadena Showtime ja ha confirmat que serà l’any que ve, amb la 8a temporada. Sempre fa certa pena que s’acabi una sèrie de tanta qualitat com aquesta, però la vessant positiva és que els guionistes poden treballar amb perspectiva, per tant tot el que passi a partir d’ara tindrà una rellevància especial i creix la fe en que la qualitat de la sèrie remuntarà.
Sèries TV
Game of Thrones
Creadors: David Benioff, D. B. Weiss
Intèrprets: Peter Dinklage, Emilia Clarke, Lena Headey, Jack Gleeson, Kit Harington, Michelle Fairley, Sophie Turner, Nikolaj Coster-Waldau.
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 10 capítols de 55-60 min.
[SPOILERS 1a temporada!] Després de la mort de Robert Baratheon i Ned Stark, el jove Joffrey Baratheon s’asseu al tro de ferro i s’autoproclama rei de Ponent. Davant aquest gest, Renly i Stannis Baratheon es preparen per combatre Desembarco del Rey i reclamar una corona que consideren seva, mentre que Robb Stark també cavalca cap al sud per venjar la mort del seu pare. D’altra banda, Daenerys, ja amb els seus dracs, segueix amb el seu objectiu de formar un exèrcit per recuperar el seu tro, mentre que més enllà del mur creix la tensió entre la Guardia del Nord i els salvatges.Després d’una 1a temporada amb un resultat més que notable donada la dificultat i ambició d’una adaptació com aquesta, Juego de Tronos encarava el seu segon any amb reptes afegits i un nivell creixent de complexitat. Més personatges, més fronts oberts, més desdoblaments de trames i, en general, una major dimensió de la història. I és aquí on els lectors de les novel·les hem vist complerts, en certa manera, els nostres temors cap a la sèrie. Des del principi, era conscient que l’adaptació comportaria canvis i que era impossible plasmar els centenars de pàgines de cada llibre, però la temporada no només ha grinyolat en aquest sentit, també com a producte televisiu en si. La qüestió no és que s’inventin escenes, diàlegs o fins i tot passatges sencers del llibre, la qüestió és que el producte ha perdut força i ha accentuat les seves mancances.
Crematorio
Director: Jorge Sánchez-Cabezudo
Intèrprets: José Sancho, Alicia Borrachero, Juana Acosta, Pau Durà, Manuel Morón, Vicente Romero, Vlad Ivanov, Montserrat Carulla.
Gènere: Drama, policíac. Espanya, 2011. 8 capítols de 50-55 min.
Rubén Bertomeu és un constructor que s’ha fet d’or gràcies a l’explotació agrícola i immobiliària a la localitat valenciana de Misent. Gràcies a les seves influències amb la classe política i els seus tractes amb organitzacions il·legals, Bertomeu pot fer i desfer al seu gust, i és a punt d’engegar el seu projecte més ambiciós, el complex turístic Costa Azul. No obstant, l’intent de traïció d’un dels seus homes i altres contratemps familiars comencen a complicar-li la vida.Sovint he estat acusat (i probablement amb raó) de defugir sistemàticament qualsevol sèrie espanyola, però no ens enganyem, no és gens habitual trobar una producció televisiva de qualitat parida en aquest país. I no és un tema de prejudicis, per molt que alguns vulguin veure-ho així, sinó que és una fama guanyada a pols. Només cal veure, per exemple, el nivell que està adquirint la BBC per adonar-se que estem a anys lluny. És per això que fa una il·lusió especial poder parlar d’una sèrie com Crematorio, la qual demostra que no tot està perdut, i que quan es prenen els referents adequats i es treballa seriosament, el resultat no té res a envejar a cap producció estrangera. Vuit capítols carregats d’intensitat, talent narratiu i elegància que enganxen l’espectador gràcies a l’atractiu dels personatges i la credibilitat de les històries. No sé si ho firmaria la HBO, però les diferències es veuen notablement reduïdes.
Inside Men
Director: James Kent
Intèrprets: Steven Mackintosh, Warren Brown, Ashley Walters, Nicola Walker, Kierston Wareing, Leila Mimmack, Hannah Merry.
Gènere: Policíac, suspens, drama. Gran Bretanya, 2012. 4 capítols de 50-60 min.
Dos treballadors d’una empresa de recompte i emmagatzematge de diners en efectiu són atrapats pel seu director quan intenten robar petites quantitats de cada enviament. Enlloc d’acomiadar-los, el director els proposa planejar un robatori des de dins i a molt més gran escala, que els permetés emportar-se tots els diners que es guarden al magatzem. Després de contactar amb una banda criminal, comença una operació plena d’obstacles i que posarà a prova el seu valor.Enèsima producció de qualitat de la BBC. La cadena pública britànica comença el 2012 disposada a mantenir l’altíssim nivell mostrat els últims dos anys (Luther, The Hour, Sherlock, Exile…) i torna a presentar una mini-sèrie altament recomanable per a tots els amants del gènere policíac i de suspens. Inside Men ens explica la història d’un robatori des d’un punt de vista poc habitual i amb una estructura narrativa sorprenent i intel·ligent, dosificant els seus punts forts i enganxant l’espectador des del primer moment. Quatre capítols que ronden l’hora de durada són suficients per a desenvolupar una trama que té cops amagats i uns personatges que no deixen d’evolucionar, desorientats per les seves pors i incerteses. La sèrie no s’escapa d’alguns alts i baixos, molt puntuals, a nivell de ritme o guió, però manté una bona solidesa de principi a fi i segueix demostrant que la BBC cuida les seves ficcions fins l’últim detall.
Queda poc més d’un mes perquè torni una de les sèries més esperades de l’any, i la HBO per fi ha emès el tràiler definitiu del que ens trobarem a la 2a temporada de Juego de Tronos. Tot i el seu inici dubitatiu i els seus detalls més o menys discutibles respecte l’adaptació dels llibres de George R.R. Martin, la primera temporada de sèrie va acabar guanyant-se a pols la condició d’una de les millors produccions televisives de 2011. La segona temporada, que equival al segon volum de la saga “Canción de Hielo y Fuego”, Choque de Reyes, augmenta en intensitat i també en número de trames i personatges, i molts rumors apunten que els guions presentaran força modificacions respecte la novel·la.
Comença un nou any i comencen noves sèries. A banda de les novetats de la que a Estats Units anomenen “mid-season”, és a dir, les sèries d’entre 10 i 13 capítols que comencen a l’hivern per acabar-se a finals de primavera, tornen algunes de les sèries que van fer més furor el 2011. Aquestes són algunes de les més destacades.
SÈRIES QUE CONTINUEN
– MAD MEN (5a Temporada) – 25 març 2012
Possiblement el retorn més esperat de l’any. Després dels conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, Don Draper i companyia tornen amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.
Black Mirror
Creador: Charlie Brooker
Intèrprets: Rory Kinnear, Lindsay Duncan, Tom Goodman-Hill, Daniel Kaluuya, Jessica Brown-Findlay, Toby Kebbell, Jodie Whittaker.
Gènere: Drama, ciència-ficció, suspens. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 50-60 min.
Repassant el llegat de ficció televisiva de 2011, es pot constatar de forma inapel·lable que, a Europa, Gran Bretanya camina uns quants passos (molts) per davant la resta. Per si no n’hi havia prou amb perles com The Hour, Sherlock, Exile o Luther, entre altres, ara ens demostren que, a banda de qualitat, també són líders en productes revolucionaris. Black Mirror exemplifica perfectament aquesta revolució, aquesta voluntat de risc, de trencar motlles sense descuidar ni un gram de talent. Si hi ha alguna sèrie sobre la societat actual que mostri, en forma de sàtira, però sense cap voluntat humorística, en què ens hem convertit i el que podríem esdevenir en un futur no gaire llunyà si la situació se’ns descontrola, aquesta és Black Mirror. Històries crues i impactants, que no busquen versemblança, sinó la reflexió per part de l’espectador sobre el retrat social que amaguen, més vigent i amenaçador que mai. Aquests són els tres capítols:
Boss
Creador: Farhad Safinia
Intèrprets: Kelsey Grammer, Connie Nielsen, Hannah Ware, Jeff Hephner, Kathleen Robertson, Martin Donovan.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 8 capítols de 50-60 min.
La vida de Tom Kane, alcalde de Chicago, canvia completament quan li diagnostiquen Demència de Lewis, una malaltia neurodegenerativa que farà que vagi perdent facultats de forma progressiva ens els següents mesos, amb entre tres i cinc anys d’esperança de vida per davant. Kane és un alcalde força popular de cara a la població, però no dubta en recórrer a la coacció, el frau, la manipulació i altres males arts en la seva forma de dirigir la ciutat. Tampoc la seva vida familiar és la més desitjable. Amb unes eleccions primàries per optar a governador d’Illinois per davant, Kane haurà de mostrar-se sòlid i fingir que no li passa res.Sense previ avís ni pronòstic, degut al seu escàs currículum en la matèria, la cadena nord-americana de pagament Starz s’ha tret de la màniga una de les sèries de televisió més sòlides i brillants de 2011. Boss tan sols necessita vuit capítols per entrar amb contundència i directe a les primeres posicions del menú “serièfil” imprescindible del moment, fent gala d’una altíssima qualitat i presentant un d’aquells personatges destinats a fer-se un lloc entre els grans “dolents” de la televisió contemporània. Només vuit capítols perquè Kelsey Grammer es desprengui per complet de Frasier Crane, aquest personatge que semblava destinat a acompanyar-lo tota la vida, i passi a formar part de l’imaginari col·lectiu com el despiadat Tom Kane. Amb una intensitat constant, uns personatges perfectament construïts i una immensa capacitat d’atrapar l’espectador, així com una arriscada direcció, Boss ha aterrat de forma immillorable.
Homeland
Creadors: Gideon Raff, Alex Gansa, Michael Cuesta
Intèrprets: Damian Lewis, Claire Danes, Morena Baccarin, Mandy Patinkin, David Harewood, Morgan Saylor, Jackson Pace.
Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 12 capítols de 50-55 min.
Després de passar 8 anys desaparegut i quan la seva família ja el donava per mort, el sargent del cos de marines Nicholas Brody és rescatat a Iraq i retornat a Estats Units. Tot i la bona notícia, Carrie Mathison, una agent de la CIA, sospita que Brody ha estat reconvertit per una cèl·lula terrorista islàmica i alliberat per poder preparar des de dins un atemptat als Estats Units. La CIA descarta aquesta opció, però l’obstinació de Carrie la porta a investigar Brody pel seu compte. Mentrestant, Brody intenta recuperar la normalitat en la seva vida familiar, una tasca gens fàcil.Iraq, CIA, lluita contra el terrorisme, seguretat nacional… com pot ser que una sèrie amb uns ingredients tan sobreexplotats per part del cinema i la televisió nord-americanes durant l’última dècada es converteixi en una de les millors produccions televisives de l’any? Doncs fent les coses bé, així de simple. Homeland parteix amb tots els números de caure en la reiteració i el convencionalisme, però la seva gran intel·ligència a l’hora de jugar les seves cartes i moure els fils de l’argument la converteixen en un esquer quasi inevitable per tot espectador que comenci a veure-la. Coincidint amb una fluixa temporada de Dexter, la cadena Showtime s’ha tret de la màniga una de les grans sensacions del moment, un thriller sòlid i equilibrat, que sap mesurar molt bé els seus cops d’efecte i dosificar la informació que dóna o deixa de donar a mida que la temporada va avançant. Una de les principals sorpreses d’aquest any.
The Hour
Creador: Abi Morgan
Intèrprets: Ben Whishaw, Dominic West, Romola Garai, Anton Lesser, Julian Rhind-Tutt, Josh McGuire, Lisa Greenwood, Burn Gorman.
Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 6 capítols de 60 min.
A finals dels anys 50, la BBC engega “The Hour”, un magazine informatiu totalment pioner dins el seu format, amb l’objectiu de donar una visió més exhaustiva i contrastada de les principals notícies que centren l’actualitat de Gran Bretanya. Bel Rowley, escollida com a productora del programa, decideix emportar-se amb ella a Freddy Lyon, un inquiet i brillant reporter, però aquest es veu sorprès per l’elecció com a presentador d’Hector Madden. Lyon combina la seva feina a “The Hour” amb la investigació de l’assassinat d’una amiga seva.Parlar d’una nova minisèrie de qualitat de la BBC ja sona a reiteració en aquest blog, però, les coses com són, aquest format s’ha convertit en la gallina dels ous d’or de la cadena pública britànica. En aquest cas, el primer que crida l’atenció és que The Hour és una sèrie en què la BBC és protagonista davant i darrere les càmeres, però si algú pot pensar que per aquest motiu el to serà indulgent, està completament equivocat. Sense perdre un gram de rigor, la sèrie aborda el món de la televisió durant una època en què la Guerra Freda apretava de valent i la llibertat d’informació trobava obstacles importants. The Hour combina les interioritats d’un magazine televisiu de voluntat trencadora, amb tots els components polítics i socials que això comporta, amb la complexa investigació d’un assassinat. Tot això, amenitzat amb un peculiar triangle amorós que acaba sent el veritable motor dels personatges.
Tot i presentar un primer capítol massa caòtic, carregat de diàlegs i sense gaire temps per assimilar-ho tot i posar-te en situació, The Hour es va centrant progressivament i comença a desgranar les seves trames de forma elaborada, cuidant cada escena i diàleg. No és descabellat acusar-la de certa falta de ritme en alguna fase, considerant que es redueix a sis capítols, però la immensa riquesa dels personatges, l’interès del seu rerefons i l’absoluta vigència que tenen els fets, tot i situar-se 50 anys enrere, mantenen l’atractiu en tot moment. En una època en què els mitjans de comunicació adopten un paper clau com a instrument polític, al mateix temps que l’entorn social els ofereix un munt d’imatges i notícies impactants, The Hour relata les dificultats que els encarregats del programa tenen per tirar endavant els seus continguts. Pressions, amenaces, interessos i represàlies converteixen la seva posició en molt més que simples periodistes.
Tot i haver estat comparada amb Mad Men, poques coses té en comú a part de la coincidència temporal de l’acció. A The Hour, els personatges són més passionals i rebels, conscients que les seves decisions poden tenir importants conseqüències a nivell social i que la seva carrera està constantment en joc. De la mateixa forma, el sacrifici que això els comporta en la seva vida personal els fa estar perduts, indecisos sobre el que volen fer amb les seves vides. Aquest aspecte és el que condiciona el triangle amorós entre els personatges de Freddy, Bel i Hector, una relació en què amistat, amor i sexe no acaben de tenir uns límits definits, el mateix que passa amb els veritables sentiments de cadascun. Al mateix temps, són persones esclavitzades per la seva professió, la seva veritable via d’expressió, i també pel seu instint i perseverança, molt especialment en el cas de Freddy.
És per això que el gran animador i ànima de The Hour és Ben Whishaw. L’actor anglès, conegut sobretot per haver protagonitzat El Perfume, ofereix una actuació genial, carregada de nervi, enginy, atreviment, extravagància i carisma, convertint Freddy Lyon en un dels personatges televisius més destacats dels últims anys. Al seu costat, Dominic West (l’inestimable McNulty de The Wire) hi posa el contrapunt perfecte amb una imatge elegant, estètica, imponent i dominant, però que acaba descobrint les seves debilitats. Romola Garai completa el triangle amb una actuació convincent i valenta, a l’abast del llistó posat pels altres dos. La resta de repartiment és de gran qualitat, així com l’ambientació general als anys 50, especialment dins la redacció i el plató de la BBC, i globalment en referència a la forma de treballar d’aquella època.
The Hour no és d’aquelles sèries que entra a la primera, bàsicament perquè va de menys a més, per això requereix un vot de confiança als primers capítols. I la inversió acaba resultant beneficiosa, ja que l’evolució i intensificació de totes les trames és clara, ja sigui la de la vida del propi programa, lligada sobretot a l’agitada actualitat internacional, com la més policíaca en relació als assassinats i la més personal en la relació entre els protagonistes. La BBC torna a demostrar que treballa amb guions que no prioritzen l’impacte, sinó que van madurant les seves històries i gestionant de forma equilibrada els seus punts forts. Potser The Hour pot no resultar atractiva per tots els públics, donada la seva narrativa relativament complexa i diàlegs força elaborats, però en el fons és una mostra més de la gran qualitat de la ficció parida per la televisió pública britànica, qui ja ha confirmat una segona temporada. “Long life to BBC”.




















