M.A.Confidential

Boss

Creador: Farhad Safinia

Intèrprets: Kelsey Grammer, Connie Nielsen, Hannah Ware, Jeff Hephner, Kathleen Robertson, Martin Donovan.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 8 capítols de 50-60 min.

Sense previ avís ni pronòstic, degut al seu escàs currículum en la matèria, la cadena nord-americana de pagament Starz s’ha tret de la màniga una de les sèries de televisió més sòlides i brillants de 2011. Boss tan sols necessita vuit capítols per entrar amb contundència i directe a les primeres posicions del menú “serièfil” imprescindible del moment, fent gala d’una altíssima qualitat i presentant un d’aquells personatges destinats a fer-se un lloc entre els grans “dolents” de la televisió contemporània. Només vuit capítols perquè Kelsey Grammer es desprengui per complet de Frasier Crane, aquest personatge que semblava destinat a acompanyar-lo tota la vida, i passi a formar part de l’imaginari col·lectiu com el despiadat Tom Kane. Amb una intensitat constant, uns personatges perfectament construïts i una immensa capacitat d’atrapar l’espectador, així com una arriscada direcció, Boss ha aterrat de forma immillorable.

Seguint aquesta corrent dels últims anys de comptar amb grans directors de Hollywood com a productors i també com a directors del primer capítol, Boss troba en la figura de Gus van Sant un aliat perfecte que, a més, aconsegueix marcar uns cànons estilístics que es mantenen al llarg dels set capítols posteriors. Els primeríssims primers plans, els enquadraments poc ortodoxos i la càmera lenta són tres dels elements que evidencien la firma de van Sant des de la mateixa escena inicial de la sèrie, i que accentuen no només els primers símptomes de la malaltia de Tom Kane, sinó la pressió i càrrega dramàtica que suporten la resta de personatges. Tot això, però, sense caure en l’exageració i mantenint la sobrietat que defineix el producte. A més del dur enfoc de la classe política, Boss fa també un retrat de la societat de la informació i el paper del periodisme en l’actualitat.

“Satan, your kingdom must come down” és la única frase que es pot apreciar a la cançó dels títols de crèdit, tot un preludi del que significa el personatge de Tom Kane. Comparat ja amb Tony Soprano i altres, i de ben segur que portador del mateix cognom que Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) no per casualitat, Boss ens presenta un polític d’imatge carismàtica, però amb una vida que s’està esfondrant per moments, més encara amb la malaltia diagnosticada. Capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius i amb un sentit impecable de l’ús de la política per a dur-ho a terme, Tom Kane es guia amb l’únic propòsit de no caure de la seva posició, de no fer visibles totes les seves misèries. L’actuació de Kelsey Grammer és brillant, probablement la millor de l’any en una sèrie. Tan sols amb la seva mirada, Grammer atemoreix, al mateix temps que mostra el seu patiment interior a través del seu somriure fals de cara a l’exterior. Es menja la pantalla.

Si per una altra cosa es caracteritza Boss, és per com cuida els personatges secundaris. La dona i la filla de Tom Kane, els seus dos assessors, els dos candidats a les primàries i també l’incansable periodista que persegueix l’alcalde i tots els seus escàndols, tenen molt a dir a la trama de la temporada i també presenten una història pròpia i rerefons personal molt atractius. En aquest sentit, destaquen tres dones: Connie Nielsen com a Meredith Kane, Hannah Ware com a Emma Kane i Kathleen Robertson com a Kitty O’Neill. Totes protagonitzen més d’una escena realment devastadora, tenen vida pròpia més enllà de la seva relació amb Kane, un element que enriqueix enormement Boss i l’allunya d’aquelles sèries que semblen reservar els seus grans moments exclusivament per al personatge protagonista. Per tant, Tom Kane és l’indiscutible epicentre de la sèrie, però que no tot es redueix només en la seva figura.

Tot i que vuit capítols poden semblar escassos, el cert és que suposen una condició bàsica per l’efectivitat d’aquesta primera temporada. D’una banda, permet mantenir la intensitat de principi a fi, i de l’altra obliga l’argument a separar el gra de la palla des d’un bon inici, evitant capítols de farciment o trames insubstancials. No obstant, també s’ha de dir que provoca que hi hagi alguns moments, molt puntuals, de cert caos en alguna de les trames. En tot cas, la temporada queda rodona, amb uns minuts finals per treure’s el barret i una última imatge veritablement impactant; sentant les bases per un recorregut que esperem que sigui llarg. Boss té un clar potencial, no només per un fantàstic protagonista que tot just ens acaben de presentar i del qual esperem moltes més coses, també per la gran qualitat de la seva narració i la solidesa del conjunt. Amb incògnites per resoldre i evolucions per descobrir, l’any que ve tornarà a ser una de les obligades.