Cine – 2016 | M.A.Confidential

LO TUYO Y TÚ

Posted by Martí on 17 d'Abril de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Corea del Sud, Dangsinjasingwa dangsinui geot, drama, Hong Sang-Soo, Kim Joo-hyuck, Kwon Hae-hyo, Lee You-young, Lo Tuyo y Tú. Deixa un comentari

Dangsinjasingwa dangsinui geot

Director: Hong Sang-soo

Intèrprets: Kim Joo-hyuck, Lee You-young, Kwon Hae-hyo, Yu Jun-sang, Kim Eui-sung.

Gènere: Drama. Corea del Sud, 2016. 85 min.

El jove pintor Youngsoo rep la visita d’un amic seu a l’estudi on treballa. Aquest l’adverteix que fa uns dies que corre el rumor que la seva xicota Minjung va emborratxar-se i es va barallar amb un home en un local de la ciutat, i que bona part dels seus coneguts n’estan parlant. A la nit, quan Minjung arriba a casa, Youngsoo li demana explicacions sobre aquesta història i li exigeix que compleixi la seva promesa de deixar la beguda, tot i que ella li assegura que la història és falsa.

Entrar a l’univers cinematogràfic de Hong Sang-soo és tota una experiència. I no precisament perquè es tracti d’un prodigi de l’originalitat o perquè ens faci viatjar a móns imaginaris, sinó tot el contrari. De forma senzilla, subtil i, sovint, un punt desconcertant, el director sud-coreà aconsegueix convertir les seves pel·lícules un sorprenent reflex de nosaltres mateixos; concretament, de tot allò que ens fa imperfectes. A Lo Tuyo y Tú, Sang-soo s’endinsa a la complexitat de les relacions de parella i al perill que suposa la voluntat d’idealitzar-les, i de nou ens torna a plantejar el seu ja habitual “i si…?”; un concepte que ja va posar a la pràctica, i de forma brillant, a la seva anterior pel·lícula Ahora Sí, Antes No. En el cas de Lo Tuyo y Tú, redueix una mica l’abast i també l’extensió (amb prou feines 85 minuts), però fa gala d’una ambigüitat que torna a activar la nostra capacitat interpretativa i reflexiva. I ho fa sense l’aparent necessitat de fer massa soroll.

YOUR NAME

Posted by Martí on 12 d'Abril de 2017

Posted in: Animació, Cine - 2016. Tagged: Animació, ciència ficció, drama, japó, Makoto Shinkai, manga, Mone Kamishiraishi, Ryô Narita, Ryûnosuke Kamiki, Your Name. 1 comentari

Kimi No na Wa

Director: Makoto Shinkai

Veus originals: Ryûnosuke Kamiki, Mone Kamishiraishi, Ryô Narita, Aoi Yuki, Nobunaga Shimazaki, Masaki Terasoma.

Gènere: Animació, drama, ciència-ficció. Japó, 2016. 105 min.

Mitsuha és una noia que viu en un poble anomenat Itomori, en una regió muntanyosa de Japó; és filla de l’alcalde, però conviu amb la seva àvia i la seva germana. Per la seva banda, Taki és un noi que viu en plena ciutat de Tokio amb el seu pare, i que treballa com a cambrer en una pizzeria de la ciutat. Un dia, descobreixen que mentre somien els seus cossos s’intercanvien, de mode que cadascú viu la vida de l’altre durant un dia, cosa que provoca el desconcert d’ells, així com de la gent que els rodeja.

Per al públic que té com a referents de l’animació japonesa els títols de l’Studio Ghibli i els dibuixos que es poden veure als canals infantils, Your Name pot ser una pel·lícula complicada d’entomar. No estem davant la profunditat adulta i el misticisme de Miyazaki i companyia, i en cap cas trepitgem el terreny infantil, sinó que cal obrir-nos a la mentalitat del teen manga. Això significa: romanticisme amb un punt naïf, detalls propis de l’actual generació adolescent japonesa, un parell o tres de cançons ensucrades i tocs de fantasia una mica recarregats. Si s’assimilen aquests aspectes de forma que no ens treguin de la història, ens queda un film amb un potencial enorme, que juga amb una narrativa molt peculiar i menys previsible del que sembla. Després d’arrasar al seu país de forma històrica, Your Name és una mostra més que l’animació japonesa té credencials suficients per a triomfar a Occident.

EL FUNDADOR

Posted by Martí on 30 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: drama, John Carroll Lynch, John Lee Hancock, Laura Dern, Linda Cardellini, Michael Keaton, Nick Offerman, Patrick Wilson, The Founder. Deixa un comentari

The Founder

Director: John Lee Hancock

Intèrprets: Michael Keaton, Nick Offerman, John Carroll Lynch, Laura Dern, Linda Cardellini, Patrick Wilson, B.J. Novak.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2016. 110 min.

A mitjans dels anys 50, un comercial d’Illinois anomenat Ray Kroc recorre part del país intentant vendre batedores, sense massa èxit. Gràcies a una important comanda que arriba des del sud de Califòrnia, descobreix l’hamburgueseria McDonalds, regentada pels germans Rick i Mac McDonald. Després de conèixer la seva història i impressionat per la velocitat amb què preparen i serveixen les hamburgueses, Kroc anima els dos germans perquè iniciïn una franquícia de locals que segueixin el mateix model.

Un dels conceptes que ens ens deixava més clars el primer tram d’El Lobo de Wall Street és que l’ètica i la honestedat no són precisament els acompanyants idonis per a obrir-se pas en el món empresarial i financer nord-americà. El Fundador és una pel·lícula amb un estil que rebaixa considerablement l’extremisme de l’obra de Scorsese, però es podria dir que el missatge que ens transmet va en la mateixa direcció. Així ho afirma una gravació que el protagonista Ray Kroc escolta a l’inici de la història: “Talent no, geni no, educació no; la persistència i la determinació, per si soles, són poderoses”. A partir d’aquí, El Fundador desenvolupa tot el procés que va portar a la creació de l’imperi McDonalds. La història desperta una especial curiositat per la familiaritat que tots tenim amb la marca, però a la vegada suposa un controvertit retrat sobre la figura de Kroc i l’ambició com a motor de l’èxit.

CRUDO

Posted by Martí on 16 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: adolescència, drama, Ella Rumpf, Garance Marillier, Grave (Raw), Julia Ducournau, Laurent Lucas, Rabah Nait Oufella, terror. 5 comentaris

Grave (Raw)

Directora: Julia Ducournau

Intèrprets: Garance Marillier, Ella Rumpf, Rabah Nait Oufella, Laurent Lucas, Bouli Lanners, Joana Preiss.

Gènere: Terror, drama. França, 2016. 95 min.

75estrelles

Justine és una jove estudiant que per primer cop deixarà de conviure amb els seus pares, per passar fer-ho en una residència universitària on cursarà la carrera de Veterinària durant els propers anys. La noia és vegetariana acèrrima, per això ho passa realment malament quan, durant les proves a què són sotmesos els estudiants novells, és obligada a menjar-se un ronyó de conill. No obstant, aquest fet provocarà una reacció que ni la pròpia Justine podia esperar.

Sempre resulta injust que un fet anecdòtic acabi convertit en una arma de màrqueting purament efectista que condiciona la percepció d’una pel·lícula. Després de tota la polseguera aixecada per les seves primeres projeccions, semblava que exposar-se a Crudo era més aviat una qüestió de resistència estomacal que no pas d’apreciació d’una narrativa que va més enllà de l’impacte superficial de les seves imatges. Si bé és evident que en aquest aspecte Crudo decideix ser incòmodament explícita, i que aquesta és una de les indubtables senyes que la defineixen, l’obra de Julia Ducournau cal ser entesa a partir de la seva particular aproximació al despertar identitari de Justine, una adolescent que comença la seva etapa a la universitat. El plantejament podria correspondre a un exponent qualsevol del gènere “coming-of-age”, però acaba agafant camins que esborren per complet la seva condició de “qualsevol”.

JACKIE

Posted by Martí on 3 de Març de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: Billy Crudup, biopic, drama, Greta Gerwig, Jackie, Jackie Kennedy, JFK, John Hurt, natalie portman, Pablo Larraín, Peter Sarsgaard. Deixa un comentari

Jackie

Director: Pablo Larraín

Intèrprets: Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Billy Crudup, John Hurt, Greta Gerwig, John Carroll Lynch, Richard E. Grant.

Gènere: Biopic, drama. USA, 2016. 95 min.

Pocs dies després de l’assassinat de John Fitgerald Kennedy a Dallas, la seva vídua Jackie Kennedy rep un periodista de la revista Life a la mansió que la família té a la costa de Massachussets. Tot i estar mentalment molt afectada, Jackie decideix explicar el seu punt de vista sobre els fets, i també sobre la seva vida com a primera dama, de la qual sempre se n’havia parlat un munt. Jackie no es mostra especialment acollidora amb el periodista, però poc a poc va traient tots els pensaments que duu emmagatzemats.

L’arc dramàtic d’un biopic acostuma a seguir, amb les lleugeres variacions pertinents, una estructura d’auge i caiguda. Coneixem el personatge en qüestió, presenciem el seu èxit i després evolucionem cap a una decadència que a la llarga pot ser superada o directament convertir-se en el final de la història. No obstant, en el cas de Jackie, el director xilè Pablo Larraín trenca aquesta convenció i des d’un principi ens exposa a una persona absolutament devastada pel dolor: una Jackie Kennedy que acaba de perdre el seu marit fa pocs dies, però que decideix obrir les portes de casa seva a un periodista de la revista Life i exterioritzar tot el que sent en aquell moment. Tot i l’enorme transcendència dels fets que relata, Jackie dirigeix tots els seus focus cap a la protagonista, la qual marca en tot moment el ritme i to d’aquest film intens i amb caràcter, però una mica espès.

PSICONAUTAS

Posted by Martí on 28 de febrer de 2017

Posted in: Animació, Cine - 2016. Tagged: Alberto Vázquez, Andrea Alzuri, Animació, drama, Eba Ojanguren, Enrique San Francisco, Josu Cubero, Paco Sagarzazu, Pedro Rivero, post-apocalíptic, Psiconautas, Ramón Barea. 1 comentari

Psiconautas

Directors: Pedro Rivero i Alberto Vázquez

Veus originals: Andrea Alzuri, Eba Ojanguren, Josu Cubero, Ramón Barea, Paco Sagarzazu, Enrique San Francisco.

Gènere: Animació, drama. Espanya, 2015. 75 min.

En una illa perduda al mig del mar, dos germans busquen coure entre muntanyes d’escombraries. Mirant el far apagat que tenen davant seu, el més gran d’ells li explica al més petit que abans aquest funcionava gràcies a Birdboy, un misteriós nen volador que els donava esperances d’una vida millor. En una altra part de l’illa, tres adolescents incompresos pels seus pares i el seu entorn en general emprenen un viatge a la recerca d’una manera de poder fugir d’aquest territori tan hostil i trobar una terra millor.

A aquestes alçades, ja sabem de sobra que el cinema d’animació no correspon obligatòriament a flors i violes, però no recordo una pel·lícula d’aquest gènere que castigués l’ànim de la manera en què ho fa Psiconautas. La recent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació no només mostra una contundència absoluta en la construcció del seu missatge post-apocalíptic, sinó que el representa de forma veritablement crua, capgirant del tot el que ens podríem esperar d’una història protagonitzada per “animalets que parlen”. Pedro Rivero i Alberto Vázquez plantegen un retrat de la decadència que combina elements clarament identificables, representacions de caràcter més simbòlic i detalls que ja impliquen una narrativa molt més críptica i imaginativa; tot plegat fa de Psiconautas un film complex, arriscat i bastant exigent, però estranyament captivador.

OSCARS 2017

Posted by Martí on 27 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016, Oscars. Tagged: Comanchería, Fences, Figuras Ocultas, Hasta el Último Hombre, La La Land, La Llegada, Lion, Manchester Frente al Mar, Moonlight, oscars. Deixa un comentari

Millor pel·lícula

FENCES

Posted by Martí on 26 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: anys 50, denzel washington, drama, Fences, Jovan Adepo, racisme, Stephen Henderson, Viola Davis. 3 comentaris

Fences

Director: Denzel Washington

Intèrprets: Denzel Washington, Viola Davis, Stephen Henderson, Jovan Adepo, Mykelti Williamson, Russell Hornsby.

Gènere: Drama. USA, 2016. 135 min.

Als anys 50, Troy Maxson és un pare afroamericà que lluita per a tirar endavant la seva vida i la de la seva família a la ciutat de Pittsburgh, on treballa com a recollidor d’escombraries. Troy, de caràcter extrovertit i amb les idees molt clares, no té massa bona relació amb els seus fills, als qui intenta inculcar els valors que considera bàsics per a prosperar en una societat que discrimina la seva raça. Especialment complicat és el tracte amb el seu fill petit, a qui demana ajuda per a construir una tanca que delimiti la parcel·la de casa seva.

La carrera de Denzel Washington com a director ha estat més aviat discreta, en bona part perquè no ha trobat una regularitat o una trajectòria massa clara, però el que no es pot negar és que l’actor novaiorquès s’implica per complet en cadascun dels seus projectes. I si alguna cosa es pot dir de Fences és que Washington s’hi implica i s’hi buida completament. Després d’interpretar l’obra de teatre original a Broadway, ha decidit traslladar el repartiment al complet a la gran pantalla per a ampliar-ne el seu abast i potenciar-ne la seva repercussió, i el resultat és un drama notable, carregat de personatges intensos i de diàlegs contundents que conviden a la reflexió. Amb la discriminació present a la societat dels Estats Units com a teló de fons, Fences es focalitza en la problemàtica que aquesta situació pot provocar en el si d’una família afroamericana, però el seu gran valor acaba sent el que apunta directament a la naturalesa dels seus protagonistes.

HASTA EL ÚLTIMO HOMBRE

Posted by Martí on 21 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: 2a Guerra Mundial, Andrew Garfield, bèl·lic, drama, Hacksaw Ridge, Hugo Weaving, Mel Gibson, sam worthington, Teresa Palmer, Vince Vaughn. 2 comentaris

Hacksaw Ridge

Director: Mel Gibson

Intèrprets: Andrew Garfield, Sam Worthington, Hugo Weaving, Vince Vaughn, Teresa Palmer, Luke Bracey, Rachel Griffiths.

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2016. 130 min.

Desmond Doss és un jove metge que viu en una família que es regeix per la religió de l’església adventista. Tot i aquesta profunda mentalitat creient, que entre altres coses l’ha convertit en un objector de consciència incapaç de fer servir cap arma de foc, Desmond s’allista a l’exèrcit dels Estats Units en plena 2a Guerra Mundial perquè creu que és la millor forma de defensar la seva gent. No obstant, les seves particulars creences li portaran molts problemes durant l’etapa que passa a un camp d’entrenament dels marines nord-americans.

Els últims deu anys no seran recordats com l’etapa més afortunada a la vida de Mel Gibson. Els seus escàndols i sortides de to de caire no precisament tolerant cap a diversos col·lectius no només han perjudicat la seva imatge, sinó que han eclipsat per complet la seva faceta més irreprotxable: la de director de cinema. Per sort, sembla que aquesta dècada d’impass no li ha fet perdre l’energia i contundència que ens havia demostrat a les brutals La Pasión de Cristo (2004) o Apocalypto (2006), ja que Hasta el Último Hombre torna a oferir un desplegament visual i sensorial que feia molt que no vèiem; en aquest cas, aplicat al gènere bèl·lic. La pel·lícula no és rodona i tampoc està exempta de controvèrsia, ja que s’hi veu reflectida part de la mentalitat més conservadora de Gibson en el terreny religiós, però ens regala una de les hores més bestials de cinema que es van poder veure durant tot l’any 2016.

LION

Posted by Martí on 18 de febrer de 2017

Posted in: Cine - 2016. Tagged: índia, David Wenham, dev patel, drama, Garth Davis, Lion, Nicole Kidman, Rooney Mara, Sunny Pawar. 2 comentaris

Lion

Director: Garth Davis

Intèrprets: Dev Patel, Sunny Pawar, Nicole Kidman, Rooney Mara, David Wenham, Nawazuddin Siddiqui, Tannishtha Chatterjee.

Gènere: Drama. Austràlia, 2016. 120 min.

Saroo i el seu germà gran Guddu viuen a les afores d’un petit poble a la regió central d’Índia i miren d’ajudar la seva mare per poder subsistir tots plegats. Un dia que ell i Guddu van al centre, Saroo es queda dormint a l’estació de tren i de cop es desperta tot sol. Després de vagar per allà buscant i cridant el seu germà, decideix acabar pujant a un dels trens, que després de dos dies de viatge el deixa al bell mig de Calcuta. Allà, Saroo s’haurà d’espavilar per a sobreviure com pugui.

Resulta curiosa la capacitat d’algunes pel·lícules per a sabotejar-se a si mateixes per culpa de pensar excessivament en l’espectador com a centre de tot. És evident que la de Lion és una història emotiva, plena de perseverança i de dificultats a superar, i amb una recerca de la identitat amb la qual tots ens podríem identificar, però el film és tan extremadament conscient de tot això que acaba tirant per la borda qualsevol empatia que hagués pogut generar. És el que passa quan un director, com és en aquest cas l’australià Garth Davis, mostra tanta preocupació per a assegurar-se que cada escena transmet allò que ha de transmetre, i res més. Lion hauria pogut ser un retrat humà i compromès sobre l’adopció, i de pas haver llançat un missatge carregat de sentit en un context actual tan marcat pels conflictes d’immigració a tot el món, però en canvi decideix convertir-se en una “pel·lícula bonica”, que és el pitjor que podia fer.