Slumdog Millionaire

Director: Danny Boyle, Loveleen Tandan

Intèrprets: Dev Patel, Anil Kapoor, Freida Pinto, Madhur Mittal, Azharuddin Mohammed Ismail, Ayush Mahesh Khedekar.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Nominada a 10 Oscars -inclosos millor pel·lícula i millor director-, guanyadora dels 4 Globus d’Or a què aspirava, guanyadora de 7 premis BAFTA, i acumulant ja un total de 58 guardons a diferents certàmens. No hi ha dubte que Slumdog Millionaire, sortint del no res, s’ha convertit en la gran sensació del moment, el film del qual tothom parla, però, ¿és realment tan brillant com tot sembla indicar? Doncs un cop vista i digerida, puc dir que m’ha semblat una molt bona pel·lícula, amb un argument d’altíssima originalitat i una considerable qualitat narrativa, però el cert és que presenta prou aspectes discutibles com per considerar que tot el que s’ha generat al seu voltant és una mica exagerat.

El cas de Slumdog Millionaire és un exemple perfecte d’aquelles pelis que costa molt atrevir-se criticar, ni que sigui posar un parell de “peròs”, ja que fer-ho és com anar a contracorrent de tota la resta. En realitat, el visionat del film es gaudeix de tal forma que molts es poden quedar amb aquesta tan bona impressió immediata i realçar totes les seves virtuts, que en té i moltes, però crec que també és convenient no deixar-se portar només per aquesta mena d’eufòria ambiental que la rodeja i atrevir-se a posar en dubte certs aspectes.

Slumdog Millionaire presenta un argument amb un dels punts de partida més atractius i originals que he vist, una estructura narrativa trepidant i magnètica, i un ritme que no decau en cap moment. El film manté l’espectador en un constant estat d’expectació, ja sigui per l’acció del concurs, com la dels diferents flashbacks, i arriba a un final perfectament construït perquè ningú vulgui parpellejar en cap moment. No obstant, crec que l’estocada final, la que pertocaria després de tot el que hem vist fins el moment, no acaba d’arribar, i que la resolució es redueix a molt poc i massa convencional. No dic que sigui un mal final, però segurament no era el que jo esperava i el que crec que es mereixia una peli com Slumdog Millionaire.

El director, Danny Boyle, responsable de films com Trainspotting, 28 Días Después o Sunshine, demostra una genial qualitat darrere la càmera i ofereix una de les millors direccions (si no la millor) de l’any. L’acurada sel·lecció de plans transgressors, el gran tractament de la imatge, l’impressionant treball de fotografia i l’encertadíssima banda sonora ajuden a fer de Slumdog Millionaire un prodigi a nivell audiovisual. A destacar tota la primera part del film que té lloc a territori indi. També és molt important el treball del temps, saber quan fer les transicions entre una acció i l’altra sense que resulti monòton, i la veritat és que aquest és un aspecte perfectament estudiat.

No obstant, aquesta estructura narrativa també propicia una possible visió crítica de Slumdog Millionaire. Generalment, en un guió cinematogràfic han de passar més coses de les que passen a la vida quotidiana, algunes són fruit de causalitats i altres de casualitats, però quan pràcticament tot es remet a la segona opció, la cosa pot perillar una mica. A l’inici, el film ens presenta la situació i ens planteja una pregunta respecte el protagonista, tal com he fet a la sinopsi del principi del post, però si aquesta pregunta la féssim en relació a la peli en si, ¿quina seria la resposta? Segur que no ha fet cap trampa? Tanta casualitat hi pot haver? I aquesta última pregunta del concurs…

No voldria semblar massa crític amb el que he escrit i vull deixar clar que m’ho he passat de conya veient Slumdog Millionaire, i que el considero un dels films amb més personalitat que he vist últimament, però també volia deixar clar que aquesta excel·lència que esperava després de les immenses expectatives generades pot ser qüestionada. És una de les imprescindibles del moment i s’ha de veure sense cap mena de dubte, això sí, mereix ser analitzada i valorada pel que és i no deixar-se portar pel que se’ns diu a tot arreu.