M.A.Confidential

Fences

Director: Denzel Washington

Intèrprets: Denzel Washington, Viola Davis, Stephen Henderson, Jovan Adepo, Mykelti Williamson, Russell Hornsby.

Gènere: Drama. USA, 2016. 135 min.

La carrera de Denzel Washington com a director ha estat més aviat discreta, en bona part perquè no ha trobat una regularitat o una trajectòria massa clara, però el que no es pot negar és que l’actor novaiorquès s’implica per complet en cadascun dels seus projectes. I si alguna cosa es pot dir de Fences és que Washington s’hi implica i s’hi buida completament. Després d’interpretar l’obra de teatre original a Broadway, ha decidit traslladar el repartiment al complet a la gran pantalla per a ampliar-ne el seu abast i potenciar-ne la seva repercussió, i el resultat és un drama notable, carregat de personatges intensos i de diàlegs contundents que conviden a la reflexió. Amb la discriminació present a la societat dels Estats Units com a teló de fons, Fences es focalitza en la problemàtica que aquesta situació pot provocar en el si d’una família afroamericana, però el seu gran valor acaba sent el que apunta directament a la naturalesa dels seus protagonistes.

No és difícil deduir que Fences és una obra de teatre portada al cinema, ja que Denzel Washington ha apostat per un plantejament de la pel·lícula amb l’objectiu de minimitzar les diferències respecte el seu format original. Això comporta elements positius en el sentit de preservar l’essència de l’obra i no deixar que cap “intrusió” cinematogràfica quedi per sobre dels actors i el seu text, però al mateix temps condueix a limitacions i a tics teatrals que en ocasions desentonen una mica. Fences és una pel·lícula que es sustenta bàsicament en el seu guió: la potència dels seus diàlegs, la complexa relació entre els seus personatges, i sobretot la controvèrsia que desperta el seu protagonista. La personalitat explosiva, quasi acaparadora, però també carregada de matisos i contradiccions que presenta Troy Maxson és un tot filó, i el progressiu descobriment que en fa l’espectador és suficient per a mantenir l’interès durant dues hores llargues.

És aquí on Denzel Washington demostra tenir interioritzat a la perfecció el personatge. L’actor omple la pantalla i concentra tot el protagonisme des del primer minut, amb una incontinència verbal que arriba a provocar cert empatx i ganes que calli durant una estona, sobretot degut a la superioritat moral que transmet en el seu intercanvi d’impressions amb els altres. No obstant, l’avanç de la història va donant un punt de vista cada cop més ampli sobre el seu comportament, de mode que la nostra relació amb ell també evoluciona de forma constant. També es nota que la implicació de Washington amb Troy Maxson és especial, ja que l’actor aguanta estoicament inclús en aquells moments en què probablement no està d’acord amb el personatge. Però Fences no només pertany a Denzel Washington; en realitat, és Viola Davis qui s’acaba fent amb el lideratge del film gràcies a una brutal exteriorització de tot el que el seu personatge ha estat suportant fins llavors.

La substància del text i aquestes enormes interpretacions aconsegueixen compensar les citades limitacions de la pel·lícula com a obra cinematogràfica. La posada en escena es concentra en ben pocs escenaris que no siguin la casa de la família protagonista, i particularment el seu pati posterior, on a vegades ens hi estem llargues estones. De la mateixa manera, els moviments dels personatges en aquests espais poden resultar una mica massa teledirigits, evidenciant que els actors ja els tenen apresos per defecte de la seva actuació al teatre. Darrere la càmera, Washington decideix no arriscar-se a aprofitar el mitjà cinematogràfic per a aportar alguna mirada diferent a Fences, i això fa que la direcció -excepte escenes puntuals- resulti una mica plana. Totes les escenes que sobresurten ho fan per allò que s’hi diu o per aquell intèrpret que hi està especialment brillant, i no tant per la seva composició.

Tot i aquesta sensació d’estar veient “teatre filmat” que desprèn de tant en tant, Fences sap imposar-se gràcies a un discurs que obliga l’espectador a posar a prova el seu judici i a interpretar el missatge que construeix al voltant del seu protagonista. Un missatge que funciona a diferents escales, i que es centra en les conseqüències de posar límits a la vida de les persones. Des del que això suposa per a la raça negra en l’àmbit social més ampli, fins als efectes que causa en un entorn familiar conservador i patriarcal, on sembla que tan sols el pare pot decidir el camí a seguir per a la resta d’integrants. D’aquí el caràcter genèric del títol Fences, equivalent a aquestes tanques que delimiten espais i pretenen evitar exploracions més enllà d’allò ja conegut. Això sí, quan arribem als límits que poden assolir Denzel Washington i Viola Davis, que ens avisin, perquè costa de creure que en puguin tenir.