M.A.Confidential

Jackie

Director: Pablo Larraín

Intèrprets: Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Billy Crudup, John Hurt, Greta Gerwig, John Carroll Lynch, Richard E. Grant.

Gènere: Biopic, drama. USA, 2016. 95 min.

L’arc dramàtic d’un biopic acostuma a seguir, amb les lleugeres variacions pertinents, una estructura d’auge i caiguda. Coneixem el personatge en qüestió, presenciem el seu èxit i després evolucionem cap a una decadència que a la llarga pot ser superada o directament convertir-se en el final de la història. No obstant, en el cas de Jackie, el director xilè Pablo Larraín trenca aquesta convenció i des d’un principi ens exposa a una persona absolutament devastada pel dolor: una Jackie Kennedy que acaba de perdre el seu marit fa pocs dies, però que decideix obrir les portes de casa seva a un periodista de la revista Life i exterioritzar tot el que sent en aquell moment. Tot i l’enorme transcendència dels fets que relata, Jackie dirigeix tots els seus focus cap a la protagonista, la qual marca en tot moment el ritme i to d’aquest film intens i amb caràcter, però una mica espès.

No és estrany que Pablo Larraín decideixi començar el seu retrat en aquell instant concret, ja que l’entrevista va suposar l’aflorament de la veritable Jackie Kennedy, la qual no havia gaudit d’una opinió pública massa afavoridora fins llavors. I Larraín s’encarrega d’evidenciar-ho tan aviat com pot. La narració de Jackie combina fragments en present de l’entrevista en qüestió amb diversos flashbacks per a rememorar escenes concrets de la seva vida com a primera dama, i el primer d’ells deixa ben clara aquesta imatge impostada i gairebé ingènua que transmetia. La Jackie Kennedy incòmoda, de somriure fals i movent-se sempre sota indicacions d’altres no era la veritable, per això el film li fa justícia escollint un moment que en certa manera és alliberador per a ella; on es pot expressar per si mateixa, tot i que després controli quins detalls seran publicats i quins no.

A Jackie, assistim a un diàleg directe i constant entre Pablo Larraín i Jackie Kennedy. O millor dit, Natalie Portman com a Jackie Kennedy. El director dicta la mirada sobre la protagonista: tendeix a situar-la al centre de la pantalla i, en gran mesura, ella sola, limitant l’aire que la rodeja a través d’un format d’imatge més quadrat. A més a més, l’adequació del gra de la pel·lícula a les condicions d’aquella època, amb algunes imatges que realment semblen d’arxiu, també “entorpeixen” la qualitat visual del film a la vegada que busquen una absoluta fidelitat i realisme. Però Portman respon de forma impressionant, no només per la seva mutació en la imatge, els moviments i la parla de Jackie Kennedy, sinó per la capacitat de comunicar la processó que va per dins seu. La seva és una actuació brillant, però subtil, que en tot moment presenta dues cares.

És evident que Larraín transmet amb la seva direcció la incomoditat del personatge, la seva tristesa, però també el seu absolut compromís amb el paper que li toca jugar en cada moment. I també demostra el respecte que li té, ja que l’espectador no surt de Jackie amb la sensació que ja coneix totalment la primera dama. Ens hi acostem de forma privilegiada, però molts pensaments segueixen quedant tancats dins del seu cap. Un dels aspectes que més interès desperta de Jackie és tot el tram dedicat al dia de l’assassinat de JFK, que òbviament se’ns explica en tot moment des del punt de vista d’ella. El director no s’estalvia cap detall escabrós, però és admirable com el president queda en un segon pla i aconsegueix fer de Jackie el principal punt de mira. Els instants a l’avió de tornada de Dallas, amb el seu marit ja dins del fèretre i ella amb el vestit encara tacat de sang, són especialment impactants.

La pel·lícula conté els seus valors principals en aquest nou punt de vista d’uns fets tan mundialment coneguts, i també en el profund retrat de la primera dama i el seu dolor, però també és cert que el ritme que Pablo Larraín atorga a l’acció no és especialment vigorós. Entre el to depressiu i apagat de la seva protagonista, i la narració introspectiva centrada més en moments concrets que no pas en una evolució, Jackie no pot evitar contagiar certa monotonia a l’espectador, que necessita certa lucidesa per a no arribar als últims compassos de la pel·lícula sense una especial expectació. L’exercici d’estil de Pablo Larraín i la interpretació de Natalie Portman es mengen tot el protagonisme a Jackie, i ja fan que el film valgui la pena, però també és cert que la primera reacció és relativament freda per culpa d’aquesta circumstància. És per això que la pel·lícula, tot i millorar un cop reposada, no arriba a arrodonir-se del tot.