M.A.Confidential

Hacksaw Ridge

Director: Mel Gibson

Intèrprets: Andrew Garfield, Sam Worthington, Hugo Weaving, Vince Vaughn, Teresa Palmer, Luke Bracey, Rachel Griffiths.

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2016. 130 min.

Els últims deu anys no seran recordats com l’etapa més afortunada a la vida de Mel Gibson. Els seus escàndols i sortides de to de caire no precisament tolerant cap a diversos col·lectius no només han perjudicat la seva imatge, sinó que han eclipsat per complet la seva faceta més irreprotxable: la de director de cinema. Per sort, sembla que aquesta dècada d’impass no li ha fet perdre l’energia i contundència que ens havia demostrat a les brutals La Pasión de Cristo (2004) o Apocalypto (2006), ja que Hasta el Último Hombre torna a oferir un desplegament visual i sensorial que feia molt que no vèiem; en aquest cas, aplicat al gènere bèl·lic. La pel·lícula no és rodona i tampoc està exempta de controvèrsia, ja que s’hi veu reflectida part de la mentalitat més conservadora de Gibson en el terreny religiós, però ens regala una de les hores més bestials de cinema que es van poder veure durant tot l’any 2016.

Mel Gibson es fa pregar abans de desfermar tota la potència de Hasta el Último Hombre. Potser una mica massa i tot. La primera meitat de la pel·lícula, focalitzada en la presentació del protagonista i l’exposició de les seves profundes creences, és necessària per a entendre tot el que vindrà després, però el seu metratge resulta un pèl dilatat. Gibson combina un tram inicial de caire força clàssic, amb el seu pertinent boy meets girl, i ho enllaça amb un passatge d’entrenament militar que pot remetre -tot i que a grans trets- a La Chaqueta Metálica. Aquí el principal problema és la reiteració en què cau el missatge a transmetre, com si Mel Gibson no acabés de deixar prou clares les conviccions de Desmond Doss i el seu desafiament a l’estament militar, però també hi juguen les expectatives d’un espectador que sap que Hasta el Último Hombre ha de trepitjar tard o d’hora el camp de batalla. I mare meva com el trepitja.

La segona meitat de la història és una autèntica piconadora, i ens torna a recordar que quan Mel Gibson s’endinsa al terreny salvatge, ho fa sense cap mena d’escrúpol i disposat a posar l’espectador de cap per avall. És difícil recordar una pel·lícula que ens hagués introduït en l’horror de la guerra de la manera en què ho fa Hasta el Último Hombre. Segurament caldria remuntar gairebé vint anys i rememorar aquell brutal desembarcament de Normandia a Salvar al Soldado Ryan (1998) per a acostar-nos-hi. Gibson planteja una guerra rodada des del més profund cos a cos, sempre en distàncies curtes i evitant qualsevol punt de vista aliè als qui s’estan jugant la vida. No hi ha grans panoràmiques ni plans generals, sinó que la càmera és al mig de tot: es mou, cau, s’aixeca i fins i tot perd la noció de l’espai tal com si fos un soldat més; i òbviament no pot estalviar-se presenciar cap dels horrors que produeix aquest entorn, per molt dur que resulti.

Aquest plantejament es converteix en un veritable repte per a l’espectador, que passa per fases realment angoixants i incòmodes, però a la vegada viu la pel·lícula a flor de pell. La brutalitat d’algunes imatges és evident, però sense traspassar límits que no haguem vist fins ara. De totes formes, són escenes necessàries i també del tot coherents amb el to de la pel·lícula. Més enllà de l’apartat purament bèl·lic, Hasta el Último Hombre construeix un potent retrat de l’heroi protagonista, tenint en compte que es troba en un entorn que detesta profundament. Això sí, quan Mel Gibson realça i subratlla la suposada intervenció divina que contribueix a les gestes aconseguides, és quan part del film es torna més difícil d’assimilar, ja que d’alguna manera situa aquesta creença religiosa en un paper clau per al desenllaç de la història i deixa en un segon pla el veritable valor de tots els homes que hi van participar.

Sense pretendre obviar per complet aquest enfocament dubtós, Hasta el Último Hombre és una pel·lícula que cal gaudir independentment de si es congenia o no amb els missatges que transmet el seu protagonista, i de rebot el propi Gibson. A pesar del cert desequilibri entre les seves dues meitats -la contundència de la segona acaba empetitint una mica la primera- i també del no excessiu carisma d’Andrew Garfield en el paper principal, l’experiència sensorial de cinema bèl·lic que ofereix Mel Gibson ja són raons suficients per a reservar-lo com un dels títols clau dins del gènere en aquests últims anys. I és que Gibson tindrà un munt d’aspectes reprovables, però com a cineasta demostrar ser capaç de dur-nos un pas més enllà en cada pel·lícula que roda. Hasta el Último Hombre no n’és cap excepció.