Fa temps que el gènere bèl·lic més pur no compta amb un gran títol; un d’aquells on ens introduïm de veritat a la pell dels soldats i sentim passar les bales pel nostre costat. Doncs sembla que l’encarregat de posar fi a aquesta relativa sequera serà el senyor David Ayer, un director no gaire prolífic i fins ara sempre focalitzat en el gènere d’acció, però que està decidit a submergir-nos de ple a la 2a Guerra Mundial gràcies a Fury. La pel·lícula (que aquí segurament es traduirà, de forma incomprensible, com Corazones de Hierro) pren el nom del tanc dins el qual batallen els protagonistes de la història, una divisió armada de l’exèrcit dels Estats Units dirigida per un sergent a qui anomenen Wardaddy. L’acció es situa a les últimes setmanes de la guerra, i explica la missió quasi suïcida d’aquest tanc contra un enemic que el superava en número i armament.
Cine – 2014
Edge of Tomorrow
Director: Doug Liman
Intèrprets: Tom Cruise, Emily Blunt, Bill Paxton, Jonas Armstrong, Brendan Gleeson, Kick Gurry, Tony Way
Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 110 min.
En un futur no massa llunyà, una raça d’extraterrestres invencibles per culpa de la seva avançada tecnologia ha envaït la Terra i és a punt de destruir-la per complet. William Cage és un comandant de l’exèrcit dels Estats Units que de cop es troba obligat a haver de fer front a aquest enemic, utilitzant un armament i unes tècniques que desconeix per complet. Com era d’esperar, un dels extraterrestres el mata, però la seva gran sorpresa arriba quan es desperta de nou en el dia anterior i torna a repetir tot el procés.Una dels aspectes que defineixen tot videojoc de la modalitat d’aventura gràfica és la necessitat de cometre errors per anar avançant. Cada decisió incorrecta ens treu de la partida, però a la vegada ens fa adquirir el coneixement necessari per, en el següent intent, evitar l’error i acabar trobant el camí que ens faci superar cada nivell. Finalment, ja sabem quina és la direcció adequada en cada moment i podem reaccionar amb antelació i precisió als moviments dels enemics. Qui estigui familiaritzat amb aquest concepte, de seguida es sentirà identificat amb Al Filo del Mañana, una cinta de ciència-ficció futurista que juga amb el concepte de la repetició per oferir grans dosis d’acció i plantejar de forma original i tremendament entretinguda la tan desgastada temàtica de la invasió alienígena. Una bona proposta per començar a donar la benvinguda a la pertinent tanda de “blockbusters” estiuencs de cada any.
Denzel Washington és un d’aquells actors amb la capacitat d’estar per sobre de les seves pel·lícules. Sigui quina sigui l’alçada de la història o les particularitats del seu personatge, la sola presència d l’actor novaiorquès ja eleva el nivell del conjunt. Personalment, ja suposa un atractiu més que decisiu per veure la pel·lícula en qüestió. És per això que el seu nou projecte, The Equalizer, pren un especial protagonisme entre els títols que arribaran la propera tardor, amb l’afegit que està dirigida per Antoine Fuqua, responsable d’un dels grans papers de Washington a Training Day. The Equalizer adapta una sèrie de televisió dels anys 80 i gira al voltant d’un agent secret que, després d’haver fingit la seva mort per poder retirar-se, es veu involucrat en un conflicte amb la màfia russa quan mira de defensar una jove prostituta.
X-Men: Days of Future Past
Director: Bryan Singer
Intèrprets: Hugh Jackman, James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Nicholas Hoult, Ian McKellen, Patrick Stewart, Ellen Page, Shawn Ashmore, Omar Sy, Peter Dinklage, Evan Peters, Halle Berry
Gènere: Ciència-ficció, acció, còmic. USA, 2014. 130 min.
En un futur distòpic, el Planeta Terra ha passat a estar dominat pels anomenats “Sentinels”, robots que en el seu dia van ser creats per localitzar i acabar amb tots els mutants existents. En plena lluita per evitar la seva destrucció definitiva, els últims X-Men supervivents decideixen, gràcies al poder de Kitty, enviar la ment de Lobezno a l’any 1973 perquè canviï el curs dels fets que van desembocar en aquesta situació. Mentre els Sentinels no els trobin i matin a Kitty, tindran esperances de sortir-ne amb vida.Ho reconec: m’allunyo bastant del que seria un bon coneixedor de l’univers X-Men. No només no m’he llegit els còmics originals, sinó que fins fa un parell de setmanes tampoc havia dedicat gaire atenció a les pel·lícules corresponents. Feta aquesta necessària confessió, i un cop posat al dia en la vessant cinematogràfica, puc afirmar que el sobtat i tardà descobriment d’aquesta saga ha estat una sorpresa d’allò més agradable. Amb X-Men i X-Men 2, queda clara la mentalitat de joc directe i també la gran habilitat en el tractament dels personatges, i tot i que a X-Men: La Decisión Final la grandiloqüència visual passa per davant (que també la vaig gaudir molt), a X-Men: Primera Generación demostren que el conjunt té un recorregut molt ampli i que sap créixer sense perdre efectivitat. X-Men: Días del Futuro Pasado ho acaba de corroborar tot plegat, i tenint en compte que ja és la cinquena entrega, no queda altra que aplaudir un cop més.
Que el cinema “made in UK” no té res a envejar al nord-americà, i en qualsevol gènere, no ho descobrirem en ple 2014, però sí que ho anem constatant una i altra vegada quan ens arriben segons quins títols de les illes britàniques. En l’apartat de cinemà d’acció i espionatge, la potencial nova perla es diu Kingsman: The Secret Service, un thriller dirigit per Matthew Vaughn (Layer Cake, Kick Ass, X-Men: Primera Generación) que si present el mateix ritme que el seu tràiler, promet diversió de la bona. La història es basa en l’exigent aprenentatge que un jove rebel i irresponsable ha de superar amb èxit per arribar a substituir el seu tiet, un veterà agent secret que és a punt de retirar-se. Acció i humor purament britànic, combinació suculenta.
10.000 KM
Director: Carlos Marqués-Marcet
Intèrprets: David Verdaguer, Natalia Tena.
Gènere: Drama. Espanya, 2014. 95 min.
Després de set anys de relació, el Sergi i l’Alejandra han decidit que ja estan preparats per tenir un fill, però tot canvia quan ella rep un e-mail que li obre les portes a un interessant projecte professional a Los Ángeles. Haurà de passar un any fora, però, tot i les reticències i desacords inicials, decideix tirar endavant i marxar a Estats Units. Gràcies a la tecnologia, poden estar en contacte regularment, però els inconvenients de la distància van sorgint poc a poc.Lluny de voler caure en cap mena de visió provincianista ni res per l’estil, sempre fa una especial il·lusió que una pel·lícula catalana tingui èxit a nivell nacional i internacional. A mitjans del passat mes de març, 10.000 KM ja va sorprendre tothom al prestigiós Festival SXSW 2014 d’Austin (Texas), on no només va ser la única producció espanyola exhibida, sinó que a més a més hi va guanyar un Premi Especial del Jurat gràcies a la seva parella protagonista. Dues setmanes més tard, el film arrasava al Festival de Sevilla amb un total de cinc guardons, incloent els de Millor pel·lícula, Millor direcció, Premi Especial de la crítica, Millor guionista novell i Millor actriu. Un brillant reconeixement per aquest drama aventurer i innovador en les seves formes, però tremendament proper en el seu fons, i que poc a poc va explorant tots els elements que participen de forma decisiva en una relació amorosa.
Sense que encara ho arribi a entendre del tot, Christopher Nolan s’ha convertit en un director que genera dos bàndols polaritzats: els qui veneren cegament tot allò que fa i els qui el consideren el cineasta més sobrevalorat dels últims anys. Personalment, no crec pertànyer a cap dels dos, però trobo més que justificat considerar-lo una de les figures més influents del cinema del segle XXI. És per això que cada pel·lícula que anuncia mereix el rebombori que provoca, de la mateixa forma que cal criticar-lo quan el resultat no és l’esperat, com va passar amb el decebedor tancament de la saga Batman. Ara, Nolan torna a la ciència-ficció pura i dura amb Interstellar, on torna a explorar i transgredir el concepte d’espai-temps, tal com va fer a Origen, però aquest cop a l’espai exterior.
Godzilla
Director: Gareth Edwards
Intèrprets: Aaron Taylor-Johnson, Bryan Cranston, Elizabeth Banks, Ken Watanabe, Sally Hawkins, David Strathairn, Juliette Binoche
Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 120 min.
En una central nuclear de Japó, unes estranyes reaccions radioactives provoquen el seu esfondrament, deixant una zona totalment catastròfica. Quinze anys després, un dels científics que hi treballava decideix tornar-hi acompanyat del seu fill, ja que està convençut que hi havia alguna cosa darrere aquestes variacions de radiació. Allà descobrirà que tot plegat ha provocat unes estranyes mutacions que posaran en perill tota la humanitat.En una era cinematogràfica en què el terreny de les grans superproduccions està governat de forma quasi exclusiva per remakes, seqüeles, preqüeles, spin-offs i constants adaptacions de tot allò adaptable (còmics, best-sellers juvenils, sèries…), la única il·lusió que ens queda és que aquell contingut ja conegut presenti un enfoc nou. Que ens doni un motiu que justifiqui la seva revisió, més enllà del de vendre entrades a dojo. Godzilla ha estat l’últim títol en arribar a les pantalles amb aquesta comesa, i ho ha fet setze anys després que Roland Emmerich ja adaptés el còmic japonès des d’un punt de vista ianqui en la seva vessant més barroera i mancada de rigor. El precedent no era, doncs, difícil de superar, però no per això s’ha de treure mèrits a la maduresa i exquisidesa tècnica que ofereix aquesta nova visió comandada pel jove director Gareth Edwards. Sí, aquest nou Godzilla tenia raó de ser.
Anunciar pel·lícules pòstumes no és que sigui massa agradable, però lamentablement els últims mesos han provocat que ho haguem de fer més d’una vegada, i de forma força dolorosa tenint en compte els actors implicats. Si fa poc més d’un mes ho feia amb The Drop com a última ocasió per veure James Gandolfini, ara toca presentar God’s Pocket, la darrera pel·lícula completa (més tard arribarà el final de Los Juegos del Hambre, on encara tenia escenes pendents) que va rodar el malaurat Philip Seymour Hoffman, mort el passat mes de febrer. La pel·lícula és un drama amb tocs de comèdia negra sobre un home que es veu perjudicat per una sèrie de circumstàncies a l’hora d’intentar tapar la mort del seu fillastre, de manera que poc a poc els problemes se li van acumulant.
Ocho Apellidos Vascos
Director: Emilio Martínez-Lázaro
Intèrprets: Dani Rovira, Clara Lago, Carmen Machi, Karra Elejalde, Alfonso Sánchez, Alberto López
Gènere: Comèdia. Espanya, 2014. 95 min.
En un viatge a Sevilla, Amaia i dues amigues seves són en una caseta andalusa on, de cop, un client anomenat Rafa puja a l’escenari i comença a explicar acudits sobre bascos. Indignada, Amaia s’aixeca i li contesta amb insults i retrets, fins que acaba sent expulsada del local. No obstant, les circumstàncies acaben amb Amaia dormint a casa de Rafa, qui acaba enamorat i troba en la bossa oblidada d’Amaia l’excusa perfecte per anar fins el País Basc i retrobar-se amb ella.És difícil no mostrar un cert escepticisme inicial quan es va a veure una pel·lícula que s’acaba de convertir en la producció espanyola més vista de tota la història i que, a sobre, no para de rebre lloances i recomanacions per tot arreu. Tampoc és senzill no deixar-se influir per tot aquest posicionament tan unànime, i més encara -perquè negar-ho- quan es tracta d’una comèdia espanyola sobre tòpics. Però el cas és que a Ocho Apellidos Vascos no li fan falta gaires línies de diàleg per fer-te arrencar les primeres riallades i, quan encara no has tingut temps d’adonar-te’n, ficar-te de ple dins el seu sac. És llavors quan perceps la seva gran virtut: com sap transmetre al públic la naturalitat i frescor amb què afronta aquest xoc cultural vasco-andalús i la gran capacitat de riure’s de si mateixa. És una pel·lícula que aconsegueix fer gràcia, un concepte tan simple, però a la vegada complicat d’assolir amb l’efectivitat suficient.


















