M.A.Confidential

Edge of Tomorrow

Director: Doug Liman

Intèrprets: Tom Cruise, Emily Blunt, Bill Paxton, Jonas Armstrong, Brendan Gleeson, Kick Gurry, Tony Way

Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 110 min.

Una dels aspectes que defineixen tot videojoc de la modalitat d’aventura gràfica és la necessitat de cometre errors per anar avançant. Cada decisió incorrecta ens treu de la partida, però a la vegada ens fa adquirir el coneixement necessari per, en el següent intent, evitar l’error i acabar trobant el camí que ens faci superar cada nivell. Finalment, ja sabem quina és la direcció adequada en cada moment i podem reaccionar amb antelació i precisió als moviments dels enemics. Qui estigui familiaritzat amb aquest concepte, de seguida es sentirà identificat amb Al Filo del Mañana, una cinta de ciència-ficció futurista que juga amb el concepte de la repetició per oferir grans dosis d’acció i plantejar de forma original i tremendament entretinguda la tan desgastada temàtica de la invasió alienígena. Una bona proposta per començar a donar la benvinguda a la pertinent tanda de “blockbusters” estiuencs de cada any.

Al Filo del Mañana es presenta com una pel·lícula que va a barraca, que és conscient del seu punt fort i està disposada a treure-li tot el partit possible, amb les corresponents conseqüències contrastades que això comporta. D’una banda, executa amb gran habilitat tot el seu nus d’acció, ajudada per un ritme trepidant i per les variants que va introduint poc a poc a la seva única trama. La fórmula de repetició una i altra vegada del mateix dia -idèntica a la d’Atrapado en el Tiempo, però amb moltíssims més reinicis- funciona en aquest àmbit bèl·lic futurista per l’expectació de veure fins on és capaç d’arribar el protagonista en cada ocasió. Hi ha moltes més variants i petits afegits cada vegada, però el ritme és molt més trepidant. A més, el film fa gala de bones dosis d’humor autoparòdic que resulten molt favorables pel conjunt. La vessant negativa és la poca destresa dels primers minuts i l’escassa contextualització de la història.

També el desenllaç es veu un pèl ressentit d’aquesta decisió de centrar-se en l’acció i oblidar la història. Els últims minuts són trepidants i mantenen la tensió fins l’últim segon, però al mateix temps la pel·lícula confirma que no l’interessa explicar-nos res més de tota la resta i que, un cop s’esgota la seva estratègia de reiteració, vol un clímax espectacular i pirotècnic. No gran cosa més. Personalment, aquesta decisió no m’espatlla el conjunt, potser perquè en tot moment la percebo com un pur entreteniment i entenc que no es vulgui complicar en el seu desenllaç. Doug Liman demostra que sap gestionar perfectament les altes revolucions de la pel·lícula, i tot i el mareig puntual que provoca l’extrema inquietud de la càmera, ofereix acció agressiva de la bona i també tensió quan ho necessita. I també hi ajuda comptar amb dos protagonistes que contribueixen a posar múscul i dinamisme al conjunt.

Per començar, un Tom Cruise que, per molta mania que pugui despertar, s’ha consolidat com un actor que funciona com un rellotge en pel·lícules com Al Filo del Mañana. En realitat, té un perfil de personatge molt semblant a la majoria de films que ha protagonitzat últimament. En aquesta, tot i l’evolució una mica estranya de l’inici, es mou amb molta comoditat de seguida que comença l’acció i torna a convèncer. La seva parella de ball és una fibrada Emily Blunt que demostra la seva versatilitat i encaixa molt bé com a “dona dura”, sense res a envejar a Cruise. Llàstima que la química entre ells grinyoli una mica en més d’una ocasió. Algun dia, Blunt podrà encapçalar un film d’aquest tipus ella sola. Entre els secundaris, cal apuntar les pintes quasi caricaturesques d’un Bill Paxton al més pur estil sergent dels anys 70, personatge que lamentablement queda oblidat quan la pel·lícula traspassa el seu equador.

Potser si Al Filo del Mañana hagués cuidat més la seva vessant de ciència-ficció i s’hagués preocupat d’explicar algun “per què” més, hauria estat una pel·lícula amb major fonament i de potencial força més ambiciós del que acaba sent, però decideix no fer-ho. Potser escarmentada per altres cintes que així ho intenten i s’acaben carregant el conjunt (resulta fàcil recordar Elysium, en aquest sentit), o potser per cenyir-se al seu objectiu d’espectacle visual i conservar l’encertada durada inferior a dues hores. Sigui com sigui, la pel·lícula és diversió pels quatre costats i sap jugar les seves cartes amb intel·ligència, ajudant-se també de l’espectacularitat visual i de les referències que conté a nivell cinematogràfic, de videojocs i fins i tot històric -la revisió futurista del desembarcament de Normandia és evident-. Així doncs, bossa gran de crispetes, i a intentar superar la maleïda pantalla que se’ns resisteix d’aquest videojoc.