M.A.Confidential

Godzilla

Director: Gareth Edwards

Intèrprets: Aaron Taylor-Johnson, Bryan Cranston, Elizabeth Banks, Ken Watanabe, Sally Hawkins, David Strathairn, Juliette Binoche

Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 120 min.

En una era cinematogràfica en què el terreny de les grans superproduccions està governat de forma quasi exclusiva per remakes, seqüeles, preqüeles, spin-offs i constants adaptacions de tot allò adaptable (còmics, best-sellers juvenils, sèries…), la única il·lusió que ens queda és que aquell contingut ja conegut presenti un enfoc nou. Que ens doni un motiu que justifiqui la seva revisió, més enllà del de vendre entrades a dojo. Godzilla ha estat l’últim títol en arribar a les pantalles amb aquesta comesa, i ho ha fet setze anys després que Roland Emmerich ja adaptés el còmic japonès des d’un punt de vista ianqui en la seva vessant més barroera i mancada de rigor. El precedent no era, doncs, difícil de superar, però no per això s’ha de treure mèrits a la maduresa i exquisidesa tècnica que ofereix aquesta nova visió comandada pel jove director Gareth Edwards. Sí, aquest nou Godzilla tenia raó de ser.

La pel·lícula s’estrena enmig d’una conjuntura que, per una banda, haurà contribuït a inflar les expectatives entre el públic, però de l’altra, està destinada a aigualir-les un cop vist el film. Parlo del recent entusiasme generat pel fenomen Pacific Rim. A ningú se li escapen els referents compartits i les semblances a nivell de temàtica entre les dos títols, i el més probable és que Godzilla surti perdedora en la gran majoria de comparacions. I és aquí on cal entendre la diferència de mentalitats, ja que, si bé la pel·lícula de Guillermo del Toro és una oda als excessos per despertar el nostre costat més lúdic i infantil, la proposta de Gareth Edwards busca un to més sobri i metòdic en el seu conjunt, amb una direcció menys directa i més refinada visualment, i també amb un ritme narratiu molt més progressiu. Així doncs, els objectius són diferents, però el cert que Godzilla no assoleix tots els seus amb la mateixa efectivitat.

Gareth Edwards demostra que té personalitat darrere la càmera i aprofita al màxim les monstruoses dimensions dels seus protagonistes per regalar-nos imatges de gran bellesa, algunes d’elles amb un toc líric impropi d’un film d’aquestes característiques. La gran qualitat dels efectes especials, sumada a un apartat sonor impecable –no només per la banda sonora d’Alexandre Desplat, sinó per la formidable mescla d’efectes sonors– contribueix a la contundència del conjunt. Tot això contrasta amb la sorprenent pobresa del guió pel que fa a les trames més dramàtiques a nivell de personatges, i també amb l’excessiva duració que la pel·lícula dedica al seu primer tram contextualitzador. Així com Godzilla s’esforça per “humanitzar” els seus monstres i donar-los un caràcter emocional, l’apartat humà és massa buit i convencional, cosa que acaba restant forces al film en moments clau.

No demano un guió excels ni uns diàlegs propis d’Aaron Sorkin a una pel·lícula com Godzilla, però sí que aportin alguna cosa. O que no desentonin. El mateix passa amb els actors, que mostren un nivell realment pobre. El film arrenca bé amb les cares de Bryan Cranston i Juliette Binoche, que demostren que l’experiència els permet donar credibilitat en qualsevol tipus de film (tot i que reconec veure Walter White en aquesta situació és un pèl estrany), però quan ens adonem que l’acció va traslladant el protagonisme cap als joves Aaron Taylor-Johnson i Elizabeth Olsen, el desastre és inevitable. Les seves actuacions insulses, planes i que encara ridiculitzen més el suposat dramatisme de la seva història. Tampoc em convenç gens el desaprofitat paper de Ken Watanabe i la irrellevant participació de Sally Hawkins, dos actors amb força més prestigi del que es correspon als seus personatges.

La pel·lícula, doncs, queda penalitzada per aquesta quantitat de clars i obscurs, i a partir d’aquí, cadascú la gaudirà segons el pes que doni a uns o altres. Personalment, em quedo amb les bones intencions de Gareth Edwards, no només a nivell de direcció, sinó de tractament del propi personatge de Godzilla i la seva funció “social”, però no puc evitar lamentar aquests elements tan poc cuidats que desequilibren el conjunt total del film. Amb una mica més de qualitat a nivell de guió, d’evolució de personatges i també de càsting, Godzilla hauria merescut un lloc destacat dins les grans pel·lícules d’aquest gènere; en canvi, és probable que a molta gent se li faci massa llarga l’espera fins que arriba la seva intensa i espectacular segona meitat. En tot cas, és una revisió que cal apreciar perquè sap aportar coses noves i perquè ens té reservades unes quantes escenes que ja valen l’entrada de cine. Quan arribi la inevitable seqüela, hi tornarem.