Surveillance

Director: Jennifer Chambers Lynch

Intèrprets: Bill Pullman, Julia Ormond, Pell James, Ryan Simpkins, French Stewart, Kent Harper.

Gènere: Thriller, drama, suspens. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Si heu estat atents a la fitxa tècnica (espero que algú sí), haureu detectat un cognom familiar dins de l’àmbit cinematogràfic. Efectivament, la jove directora d’aquest film és ni més ni menys que la filla de David Lynch, però amb això no ens hem d’esperar una forma de fer cinema tan controvertida com la del seu pare. No obstant, de moment li segueix l’estela a nivell d’èxit en festivals de cinema, ja que Surveillance va ser la guanyadora del Festival de Sitges 2008. També s’ha de dir que Jennifer Chamber Lynch presenta clares mostres de voler allunyar-se de la convencionalitat, no tant en el fons sinó en la forma. El que trobem a Surveillance no és nou, ni de bon tros, però presenta certes particularitats a nivell narratiu i estructural que la fan prou atractiva.

Després d’uns crèdits inicials realment impactants i uns primers minuts atípics, el film es posa en situació i comença l’acció en si. De seguida ens adonem que allò que al principi semblava tan seriós, i fins i tot terrorífic, va agafant cert to desenfadat i que ens podem prendre el que passa d’una altra forma. Al mateix temps, l’estructura a base de flashbacks i repeticions de situacions des de diferents punts de vista (relativament “tarantiniana”) deixa entreveure allò de que res és el que sembla fins que no es demostri el contrari, cosa que de seguida ens atrapa. Tot i el continu canvi de temps i de punt de vista, la senzillesa de la trama (única i amb pocs personatges) no posa cap tipus de dificultat per captar perfectament tot el que passa i anar avançant poc a poc cap a la resolució.

Jennifer Chambers Lynch ens presenta uns personatges incòmodes i inquietants, de qui no som capaços de confiar pràcticament en cap moment, cosa que aconsegueix mantenir la intriga fins el final. Els actors no és que siguin especialment brillants, però destaca Bill Pullman (a qui el pare de la directora ja va utilitzar a Carretera Perdida -per mi la seva millor peli-) en un paper que no li és nou però que sap portar molt bé. També cal mencionar els dos policies i la ràbia que aconsegueixen fer a tothom. D’altra banda, també és significatiu que la peli es limita a dues localitzacions: la comissaria de policia en el present i la carretera en els flashbacks. Tot i així, la història mai es fa monòtona.

El veritable punt de discòrdia de Surveillance pot ser perfectament el final. Cal tenir present el que he dit anteriorment sobre com prendre’s tot el que passa, ja que la directora n’és conscient i decideix, en certa forma, apuntar-se a la festa. Això pot agradar més o menys, depèn de com s’interpreti o de si es vol interpretar o no. Més d’un quedarà amb mala cara, segur. A banda d’això, la trama s’acaba resolent força bé, a tenor amb la resta de peli, i un es queda amb la sensació que no li han pres el pèl en aquest sentit, cosa que en altres casos sí que passaria. Això sí, no diré que no evitaria alguna que altra escena excessiva i innecessària.

Tot i tenir cert aspecte de peli de serie B, personatges relativament antipàtics i l’esmentat final un pèl anat de l’olla, Surveillance és un film interessant, adequat pels que ens agraden les històries que es mouen en el temps i fins i tot en el punt de vista, i que, a més a més, constata bones maneres com a cineasta de la filla Lynch. De totes formes, tant com per guanyar a Sitges… no ho sé, potser va pesar una mica el cognom.

Encara no té data d’estrena a les sales comercials.