M.A.Confidential

Ocho Apellidos Vascos

Director: Emilio Martínez-Lázaro

Intèrprets: Dani Rovira, Clara Lago, Carmen Machi, Karra Elejalde, Alfonso Sánchez, Alberto López

Gènere: Comèdia. Espanya, 2014. 95 min.

És difícil no mostrar un cert escepticisme inicial quan es va a veure una pel·lícula que s’acaba de convertir en la producció espanyola més vista de tota la història i que, a sobre, no para de rebre lloances i recomanacions per tot arreu. Tampoc és senzill no deixar-se influir per tot aquest posicionament tan unànime, i més encara -perquè negar-ho- quan es tracta d’una comèdia espanyola sobre tòpics. Però el cas és que a Ocho Apellidos Vascos no li fan falta gaires línies de diàleg per fer-te arrencar les primeres riallades i, quan encara no has tingut temps d’adonar-te’n, ficar-te de ple dins el seu sac. És llavors quan perceps la seva gran virtut: com sap transmetre al públic la naturalitat i frescor amb què afronta aquest xoc cultural vasco-andalús i la gran capacitat de riure’s de si mateixa. És una pel·lícula que aconsegueix fer gràcia, un concepte tan simple, però a la vegada complicat d’assolir amb l’efectivitat suficient.

Els tòpics com a pretext humorístic són un recurs més que trillat, i especialment a Espanya on la diversitat territorial ofereix teca per donar i vendre, però és habitual caure en grolleries, repeticions i bromes esgotades que es veuen a venir d’una hora lluny. El mèrit d’Ocho Apellidos Vascos és l’enginy i l’equilibri amb què va introduint aquest humor, sobretot gràcies a la relativa simplicitat del seu argument base, i també a la capacitat de fer fluir els diàlegs sense que semblin impostats. No busca passar-se de llesta, ni tampoc exagerar la caricaturització de bascos i andalusos, no li fa falta, simplement planteja situacions en què sap explotar molt bé el camuflatge del seu protagonista per anar enredant cada cop més les coses. El film no només tira d’humor “regional”, també frega l’absurd o el deliri en més d’una ocasió i òbviament aprofita el gran estat de gràcia de tot el repartiment.

La cara més visible és la de Dani Rovira, probablement el gran descobriment de l’any com a actor de comèdia a Espanya. A banda de mostrar una meritòria habilitat per imitar l’accent basc, l’actor malagueny sap anar de menys a més i resol amb una gràcia molt especial la supervivència del personatge en la seva missió encoberta en territori hostil. Demostra que els andalusos poden ser més graciosos quan fan veure que no ho són, i això és motiu d’alabança. Per la seva banda, Clara Lago també es mostra efectiva, però el seu és el paper “seriós” dins de la comèdia i el que dóna menys joc a nivell còmic, raó per la qual s’acaba veient superada en protagonisme per Karra Elejalde i Carmen Machi. El primer dibuixa a la perfecció el prototip de basc de pura sang i demostra una vis còmica que no sol mostrar gaire, a més d’un carisma molt entranyable; la segona, en canvi, fa el que millor sap fer, però sense estridències i amb gran talent.

Tot plegat no treu Ocho Apellidos Vascos també requereixi certes concessions per part de l’espectador. És un tipus de comèdia a la qual no podem demanar una versemblança estricta a nivell de situacions i personatges, ja que evidentment ho condueix tot plegat com més l’interessa, però sí que es detecta més d’un detall de guió que podria ser perfectament qüestionat. De la mateixa manera, i posats a buscar-hi algun “però” més, hi ha ocasions en què s’evidencia una excessiva prudència per part del film, ja que evita anar una mica més enllà i traspassar els seus límits quan la inèrcia de l’acció convidava perfectament a fer-ho. Un punt més de mala llet no li hauria fet cap mal, i barraria el pas a l’etiqueta de “pel·lícula amable” que més d’un, amb raó, li podria posar. D’altra banda, estic segur que aquest aspecte és un dels que ha facilitat la seva acceptació tan generalitzada entre tots els tipus de públic.

Ocho Apellidos Vascos no és la millor comèdia espanyola que s’ha fet, però sí que és la que segur que molts han intentat fer sense aconseguir-ho. No només trenca amb el mite que els bascos no són divertits (que el guió sigui obra de dos bascos és un fet clau), sinó que promou aquesta faceta tan sana anomenada autoparòdia. I ho fa a partir d’un humor que sap sobredimensionar els tòpics bascos i andalusos sense necessitat de faltar al respecte, simplement demostrant que es pot treure ferro a la mentalitat, a la cultura, al folklore i fins i tot a l’activisme social i polític de qualsevol poble. I defensant que ha de poder ser així. L’espectador que es senti ofès o humiliat per la pel·lícula és que necessita prendre’s la vida menys seriosament. Segueixo pensant que l’èxit de públic d’Ocho Apellidos Vascos és desmesurat, però si hi ha d’haver una pel·lícula que tothom vagi a veure, no em sembla malament que sigui aquesta.