Si hi ha alguna qualitat que no caracteritzi a Dexter és precisament la de fer riure, però amb una mica de treball de muntatge, les imatges apropiades, una mica de saxo melòdic com a banda sonora i uns títols de crèdit simpàtics, es pot donar la volta fàcilment a un dels personatges més obscurs de la televisió actual. Fins i tot un diàleg que originalment era tens i incòmode pot prendre un doble sentit totalment diferent, sempre ajudat, com no podria ser d’altra forma, per uns quants riures enllaunats. El resultat d’aquest “MashUp” és realment enginyós i no em negareu que aquest Dexter comediant també té un toc terrorífic, potser més cínic encara que l’original.
Arxius
All posts by Martí
From the Sky Down
Director: Davis Guggenheim
Intèrprets: Bono, The Edge, Larry Mullen Jr., Adam Clayton, Brian Eno.
Gènere: Documental. USA, 2011. 90 min.
Consagrats ja com una de les bandes més importants del món, U2 afronta l’etapa més complicada de la seva carrera musical després del fracàs que va suposar el llançament del documental “Rattle and Hum”. Després d’un temps sense veure’s, Bono i companyia decideixen viatjar a Berlín per alimentar-se de noves influències i produir el seu setè disc, el que havia de marcar la seva continuïtat com a banda. Allà va ser on es va gestar “Achtung Baby”, un disc ple de significat i de càrrega especialment emocional per al grup. El 2011, U2 va celebrar el 20è aniversari del disc.Fa un parell de setmanes, el festival DocsBarcelona va portar a la nostra ciutat una selecció de les millors obres d’aquest gènere, entre les quals una que quasi més pròpia del Festival In-Edit, però que va fer les delícies d’un servidor. From the Sky Down és la última obra del prestigiós director Davis Guggenheim (Una Verdad Incómoda, It Might Get Loud) i presenta una de les etapes més importants de la història d’U2, la que va desembocar en el seu setè disc, “Achtung Baby”. Tot i que intentaré deixar el meu fanatisme al marge en la mesura que em sigui possible, reconec que no serà aquest el post on puc prometre la màxima objectivitat del món; això sí, a ningú se li escapa que un documental d’aquest tipus sempre està dirigit bàsicament als seguidors de la banda en qüestió, per tant no cal ser gaire eixerit per intuir amb què ens podem trobar. Detractors: us podeu abstindre. Fanàtics i/o interessats: jo no me’l perdria.
Hi ha pel·lícules que, de tan frikis i delirants, poden acabar convertint-se en títols de culte. Iron Sky té força números per ser una d’elles. Aquesta producció finlandesa ha recorregut un llarg camí de producció, en el qual ha comptat fins i tot amb col·laboracions de particulars a través d’una comunitat online (el que es coneix com a “crowdfunding“), i ha anat guanyant en popularitat fins arribar ni més ni menys que al Festival de Berlín, on s’estrenarà aquest mateix cap de setmana. La trama, que no pot ser més surrealista, explica com després de la 2a Guerra Mundial, els nazis van establir una base secreta espacial a la cara oculta de la Lluna i han estat preparant un atac pel 2018, amb el qual volen tornar a la Terra i conquerir-la.
“There was never just one” és l’oportunista excusa frase amb què els responsables de El Legado de Bourne justifiquen la prolongació d’aquesta saga d’acció i intriga, a pesar de la renúncia de Matt Damon a seguir formant-ne part i, per tant, la desaparició del personatge que la definia, Jason Bourne. En efecte, aquesta quarta part prescindeix del seu protagonista, però curiosament manté el seu nom al títol; una decisió descaradament comercial per a no perdre el reclam, i al mateix temps del tot incoherent. Crítiques a banda, El Legado de Bourne presenta la història d’un altre agent, Aaron Cross, que forma part del mateix programa secret que Jason Bourne i també en pateix les conseqüències. Cronològicament es situa just després del final de la gran El Ultimátum de Bourne.
Moneyball
Director: Bennett Miller
Intèrprets: Brad Pitt, Jonah Hill, Phillip Seymour Hoffman, Robin Wright, Chris Pratt.
Gènere: Drama. USA, 2011. 130 min.
Billy Beane és el jove director gerent dels Oakland Athletics, un equip modest de la lliga nord-americana de beisbol que l’any 2001 és a punt de guanyar el campionat contra els totpoderosos New York Yankees. Sabent que perdrà els seus millors jugadors per la impossibilitat d’igualar les ofertes que els arriben, Beane decideix contractar Peter Brand, un jove economista que proposa una nova fórmula, basada en càlculs estadístics, per a construir un equip competitiu amb pocs diners.No és la típica pel·lícula americana de temàtica esportiva. No veurem un equip modest que es proclama campió gràcies a una jugada a l’últim segon, ni una lacrimògena història d’amor i/o amistat darrere, ni un triomf de la humilitat sobre la prepotència banyat d’una grandiloqüent banda sonora. En efecte, Moneyball: Rompiendo las Reglas (quina mania en posar afegiments inútils als títols) és un film molt més seriós, amb un missatge més profund i un objectiu molt diferent, però no deixa de ser un producte molt ianqui. Sis anys després d’aquell avorriment anomenat Capote, el director Bennett Miller fa un salt qualitatiu amb la que tot just és la seva segona pel·lícula, ajudat per un virtuós del guió com és Aaron Sorkin i un protagonista amb tantes garanties com Brad Pitt. Una història interessant i enriquidora, apartada de molts tòpics, però a la qual li manca una mica de “punch” i li sobren minuts de durada.
Com que el cap de setmana es presenta gèlid i poc favorable a activitats exteriors, proposo un petit repte cinèfil. Aquesta imatge, pel que diuen, conté referències a un total de 50 pel·lícules de tota la història del cine. N’hi ha de força clares i evidents, n’hi ha de més amagades o encriptades, amb la dificultat afegida que s’ha de tenir en compte que els títols són en anglès. Quantes en sabeu veure?
Als comentaris poso les que he trobat jo (32 de 50), tot i que en algunes tinc dubtes. Ajudeu-me a completar-les totes!
(click a la imatge per ampliar-la)
Font: Vamos al cine
Margin Call
Director: J.C. Chandor
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany, Zachary Quinto, Penn Badgley, Jeremy Irons, Simon Baker, Stanley Tucci, Demi Moore.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 105 min.
Un poderosa companyia d’inversions nord-americana es veu obligada a acomiadar a una gran part dels seus treballadors, entre els quals el responsable del departament de risc. Abans de marxar, aquest entrega un USB a un dels joves analistes que han mantingut el seu lloc de feina perquè acabi una important tasca que ha hagut de deixar a mitges. Aquella mateixa nit, l’analista descobreix que l’empresa no està calculant bé el risc dels seus productes i que és a punt de fer fallida, arrossegant milions de clients a tot el món.La conjuntura social i econòmica sempre ha tingut força pes a l’hora de definir temàtiques predominants en el cinema durant una època concreta de la història, i com no podia ser d’altra forma, l’actual crisi financera s’ha convertit en un pretext força recorrent en diversos títols que han anat apareixent aquests últims anys. Més d’una persona ha definit Margin Call com la part que complementaria a Inside Job, el brillant documental que desemmascara els causants d’aquesta recessió mundial, però amb la diferència que aquí estem davant d’una cinta de ficció. Jo no diria tant, bàsicament perquè l’alarmant denúncia global d’Inside Job aquí queda un clar segon pla, relegada per uns objectius molt més centrats específicament en el món empresarial. Amb un bon ritme narratiu i una loquacitat meritòria, i ajudat per un repartiment de campionat, J.C. Chandor firma un debut com a director que molts voldrien.
The Descendants
Director: Alexander Payne
Intèrprets: George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause, Matthew Lillard, Judy Greer.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2011. 110 min.
La vida de Matt King, un advocat que viu a Hawaii, fa un gir important quan la seva dona queda en coma després d’un accident. Matt s’ha de fer càrrec ell sol de les seves dues filles, de 10 i 17 anys, una tasca per la qual no creu estar preparat. En una conversa amb la filla gran, Matt descobreix que la seva dona l’enganyava amb un altre home i decideix emprendre una recerca per trobar-lo. D’altra banda, Matt és davant d’una important decisió respecte la venda d’uns terrenys de la seva família.És sorprenent que, amb tan sols cinc pel·lícules estrenades en 16 anys, Alexander Payne hagi aconseguit forjar un prestigi tan generalitzat a Hollywood. Han hagut de passar set anys des del seu anterior film, Entre Copas, perquè el director nord-americà tornés a posar-se darrere la càmera, i el cert és que no ens importaria que s’hi posés més sovint. Fidel a l’estil que distingeix la seva escassa, però talentosa filmografia, Payne demostra un cop més a Los Descendientes que és un narrador com pocs i que sap dotar històries aparentment simples i poc arriscades d’una gran càrrega emocional i d’un equilibri de forces gens fàcil d’assolir. Ara bé, tot i que la pel·lícula és notable, l’enaltiment generat per la seva recent victòria als Globus d’Or (millor pel·lícula drama i millor actor) i la condició de gran favorita als Oscars li queda un pèl gran. És més, pot generar expectatives desaforades que després desemboquin en una lleugera decepció.
Rodrigo Cortés s’ha consagrat com un dels directors espanyols amb més projecció de futur. Després de ficar Ryan Reynolds en una caixa durant hora i mitja a la seva arriscada Buried i passejar-la amb força èxit per festivals de tot el món, el director gallec fa un important salt en ambició en la seva propera pel·lícula: Luces Rojas. El film s’acaba de projectar al Festival de Sundance i no ha deixat indiferent a absolutament ningú, rebent lloances i també dures crítiques pel seu controvertit final. Sigui com sigui, sembla que Cortés segueix en la seva línia atrevida i personal.
El de Tony Kaye és un cas força especial. Director d’una de les millors pel·lícules de la dècada dels 90, American History X, ha estat pràcticament desaparegut des d’aquell any 1998, en què va sacsejar la ment de milions d’espectadors amb aquella brutal història, i tan sols havia sonat el seu nom arrel d’algun documental o anunciant un parell de projectes que van acabar sense estrenar-se. Ara, per fi, el controvertit cineasta britànic arriba amb la seva nova pel·lícula, Detachment, amb la qual ja es va emportar uns quants premis a diversos festivals d’arreu del món el 2011. Així doncs, serà una de les estrenes destacades en l’escena independent d’aquest any.




















