M.A.Confidential

From the Sky Down

Director: Davis Guggenheim

Intèrprets: Bono, The Edge, Larry Mullen Jr., Adam Clayton, Brian Eno.

Gènere: Documental. USA, 2011. 90 min.

Fa un parell de setmanes, el festival DocsBarcelona va portar a la nostra ciutat una selecció de les millors obres d’aquest gènere, entre les quals una que quasi més pròpia del Festival In-Edit, però que va fer les delícies d’un servidor. From the Sky Down és la última obra del prestigiós director Davis Guggenheim (Una Verdad Incómoda, It Might Get Loud) i presenta una de les etapes més importants de la història d’U2, la que va desembocar en el seu setè disc, “Achtung Baby”. Tot i que intentaré deixar el meu fanatisme al marge en la mesura que em sigui possible, reconec que no serà aquest el post on puc prometre la màxima objectivitat del món; això sí, a ningú se li escapa que un documental d’aquest tipus sempre està dirigit bàsicament als seguidors de la banda en qüestió, per tant no cal ser gaire eixerit per intuir amb què ens podem trobar. Detractors: us podeu abstindre. Fanàtics i/o interessats: jo no me’l perdria.

Tot i que no és un documental que vulgui trencar esquemes, From The Sky Down presenta un treball narratiu que vol fugir dels esquemes més bàsics, amb un avanç de forma cronològica, però amb la presència successiva de salts temporals que van combinant el passat amb el present actual. Tot i que a vegades la contextualització s’estén un pèl massa, amb la conseqüent baixada relativa del ritme, el documental desgrana de forma molt completa una època plena de clars i obscurs per als integrants del grup, als quals s’apropa tant des del punt de vista musical com des del més íntim. Precisament, el documental no compta amb veu en off, sinó que Bono, The Edge, Mullen Jr i Clayton són els propis narradors de la història de principi a fi. Aquest fet aporta una gran sinceritat i proximitat al film, sobretot perquè aquests parlen amb total franquesa i sinceritat, demostrant un gran sentit de l’autocrítica i sense necessitat d’amagar res.

Així doncs, a Bono no li tremola la veu a l’hora de parlar dels egos del grup i les acusacions de megalomania (que van rebre i encara reben), mentre que The Edge revel·la les seves dificultats personals per les quals passava durant la gravació del disc. També Adam Clayton no dubta en recelar de les etapes més fosques de la seva vida i Larry Mullen Jr. reconeix la seva poca convicció davant el gir electrònic del grup. La influència de tot plegat va ser bàsica en la cocció dels sons que podem escoltar a “Achtung Baby”. A banda de l’impagable material d’arxiu de les sessions d’assaig i gravació, From the Sky Down té algunes de les seves perles, per exemple, en el sorgiment de la melodia de “One” durant el poliment de “Mysterious Ways” o l’especial implicació emocional que hi ha darrere alguna de les cançons. Més enllà que sigui d’U2, el documental pot despertar l’interès de qualsevol melòman per les interioritats que explica sobre la gestació del disc.

From the Sky Down no escatima informació a l’hora de contextualitzar el seu tema central, però també sap cenyir-se molt bé al seu contingut, el qual possiblement no és el més mediàtic sobre la banda de cara al gran públic. És a dir, pràcticament no hi ha referències als himnes de “The Joshua Tree”, o a l’etapa més actual, ni tampoc conté cançons senceres. No és un documental per escoltar la música d’U2, sinó per conèixer que hi ha darrere d’ella. I el cert és que, per als seguidors del grup, l’experiència és d’allò més enriquidora i interessant, i també necessària per entendre el canvi de terç que va fer el grup durant els anys 90 i que tanta controvèrsia va generar entre els fans. D’altra banda, veure Bono corregint The Edge en un assaig o alabant la bateria de Larry Mullen en un estudi sempre resulta curiós, sobretot per aquesta relació de respecte que sempre hi ha hagut entre els integrants d’U2, més enllà de les avinences personals.

Com la immensa majoria de documentals d’aquest tipus, From the Sky Down no escapa de certs clixés. Sense caure en una gran autocomplaença, no hi ha dubte que el grup en surt ben parat, però també és veritat que a aquestes altures tampoc han de convèncer ningú de res, així que l’objectiu del film no va en aquesta direcció. Com ja he dit, òbviament seran els més fans qui més gaudiran de From the Sky Down, però crec fermament que el públic més aviat neutre en pot sortir força satisfet donada la riquesa del contingut. Veient la última imatge del documental, amb l’actuació commemorativa dels 20 anys de “Achtung Baby” a Glastonbury l’estiu passat, un s’adona que el secret que U2 no s’hagin separat és aquesta consciència per part dels quatre que tocant junts són inigualables, i que això ha d’estar per sobre la resta. El dia que es cansin de tocar (que no de la seva relació), ho deixaran córrer. I per mi, no cal que tinguin cap pressa.