Wong Kar-Wai es transforma. El responsable de preciosos i colpidors drames romàntics com Chungking Express (1994) o In the Mood for Love (2000) fa un important gir a la seva filmografia i sorprèn amb The Grandmaster una ambiciosa superproducció d’acció i arts marcials. Però no ho fa amb una història qualsevol, sinó amb un biopic sobre la joventut de Bruce Lee, marcada sobretot per la relació amb el seu mestre Ip Man, tan a nivell d’aprenentatge de les arts marcials com de viatge espiritual. La pel·lícula promet lluites espectaculars, però també l’estil inconfusible de Wong Kar-Wai, així que serà interessant veure la mescla.
Arxius
All posts by Martí
Amour
Director: Michael Haneke
Intèrprets: Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert, William Shimell.
Gènere: Drama. Àustria, 2012. 125 min.
Georges i Anne són una parella de professors de música que, passats els vuitanta anys, gaudeixen de la seva vida de parella com qualsevol altre. Un dia, Anne pateix un infart i queda amb la meitat del cos paralitzada i pràcticament sense mobilitat. L’agreujament del seu estat i la poca implicació de la seva filla, que viu a Londres, farà que Georges s’hagi de fer càrrec d’Anne, cosa que posarà a prova la seva relació i el seu amor.L’esbufec generalitzat quan apareixen els títols de crèdit (acompanyats d’un complet silenci, com sempre) denota les intenses sensacions que Michael Haneke ens acaba de transmetre una vegada més. Qui coneix el director ja sap que les concessions a l’espectador no són precisament el seu tret característic, i no hi ha dubte que Amor és una de les pel·lícules més crues i dures que ha fet mai. Si La Cinta Blanca es centrava en la infantesa i la pèrdua de la innocència per culpa de l’odi inculcat a través d’una educació repressiva, ara Haneke ens trasllada a la vellesa i a una perspectiva completament diferent, però igual de desoladora, del cicle vital. Amor basa la seva contundència en quelcom tan simple com la naturalitat, el mostrar les coses tal com són, sense reserves ni tampoc dramatitzacions de més. La ficció desapareix i qualsevol espectador s’hi pot veure reflectit, ja sigui per experiència o com a visió de futur. I això cala més que cap altra cosa.
Django Unchained
Director: Quentin Tarantino
Intèrprets: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, Don Johnson, Jonah Hill.
Gènere: Western, drama. USA, 2012. 165 min.
El Dr. King Schultz és un caçarrecompenses que allibera un esclau anomenat Django perquè l’ajudi a identificar i capturar els germans Brittle, pels quals paguen una gran recompensa. La col·laboració entre els dos es consolida, i quan Schultz s’assabenta que la dona de Django també va ser venuda, decideix ajudar-lo a alliberar-la, però per fer-ho s’hauran d’enfrontar a un dels negrers més importants de Mississippi, Calvin Candie.M’agradaria equivocar-me, però crec que Quentin Tarantino és un d’aquells directors conscients que ja ha fet les seves obres mestres, i que no es troba amb l’exigència buscar-ne una altra. Una actitud que es podria considerar acomodada, però que també es pot permetre ell més que ningú altre. I ho pot fer perquè qualsevol creació seva, sigui més o menys rodona, és una delícia per a tot cinèfil amb la mateixa mentalitat que el director. Tarantino fa el que vol i com ell vol, amb tots els cops de geni i tots els capritxos i excessos que això comporta, i a Django Desencadenado ens tornem a trobar amb tots ells de forma inconfusible. L’esperat western sobre l’esclavitud no serà el film més significatiu del director, però no decep en cap moment i ofereix 2h 45min de gran cinema, escenes per emmarcar, personatges brillants, diàlegs marca de la casa i les inevitables dosis d’humor i violència que tots esperem quan aquest home es posa darrere la càmera.
La seva carrera cinematogràfica no és infal·lible, però qualsevol cosa que facin Joel Coen i Ethan Coen és motiu d’atenció. Després de quatre anys seguits estrenant pel·lícula (No Es País Para Viejos, Quemar Después de Leer, Un Tipo Serio, Valor de Ley), ara n’hem hagut d’esperar un parell fins que arribi la seva nova creació, que, com sol passar, no té res a veure amb el seu últim film. Inside Llewyn Davis explica les desventures d’un cantautor de música folk que recorre a la Nova York dels anys 60, i està lleugerament basat en les memòries del cantant Dave Van Ronk. Un drama farcit de música i amb la faceta més seriosa dels Coen, però amb l’inconfusible segell dels germans més genials del cine actual.
No tornaré a explicar la història de com va començar el blog perquè ja ho he fet en altres ocasions, i perquè prou rollos foto durant l’any com per, a sobre, repetir coses. El cas és que M.A.Confidential arriba als set anys de vida, i ho fa amb 745 posts a la seva esquena i la convicció per part d’un servidor que algo molt gran ha de passar per plantejar-me deixar-ho. No m’agrada presumir, tot i que si hi ha algun moment per fer-ho és escrivint posts com aquest, per això agraeixo a totes les persones que m’han explicat o “confessat” que llegeixen el blog o el consulten abans d’anar al cinema. I sobretot a les que m’agraeixen el fet d’haver-los descobert pel·lícules i sèries que no coneixien o que, de no haver llegit la meva crítica, no s’haurien plantejat veure, ja que aquest va ser l’objectiu fundacional de la pàgina. Cada comentari o aportació és celebrat com el primer dia!
The Master
Director: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Joaquin Phoenix, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Laura Dern, Kevin J. O’Connor, Rami Malek, Jesse Plemons.
Gènere: Drama. USA, 2012. 135 min.
Freddie Quell és un home que ha quedat mentalment trastocat per la seva experiència a la 2a Guerra Mundial. Inestable, obsessionat pel sexe i addicte a begudes alcohòliques que ell mateix es crea a base de productes de tota mena, sembla trobar un nou rumb a la seva vida quan coneix Lancaster Dodd, el líder d’una organització religiosa que poc a poc va creixent a Estats Units. Tot i que la seva relació no és fàcil, Dodd descobreix en Freddie l’home perfecte per posar a prova les seves pràctiques i demostrar que funcionen.Un drac rabiós i escopint foc s’acosta a un home per desafiar-lo, però aquest treu una corretja, el caça i el calma fins que l’acaba sotmetent per complet. Aquesta breu història que explica el personatge de Lancaster Dodd (Philip Seymour Hoffman) en un moment de la pel·lícula defineix a la perfecció el concepte sobre el qual gira The Master, la nova proposta del sempre controvertit Paul Thomas Anderson. El film, que arribava precedit per un bon grapat de premis i rodejat de rumors sobre la seva suposada referència als inicis de la Cienciologia, fa un peculiar i impactant retrat sobre la relació entre l’home i la religió a partir de dos personatges carregats de força. Hi ha grans diàlegs i escenes brillants, però també una manca de cohesió i continuïtat narrativa que no eviten sensació d’incertesa quan apareixen els crèdits finals. Això sí, deixa molts caps oberts perquè l’espectador vagi processant diversos aspectes de la pel·lícula.
Zero Dark Thirty
Directora: Kathryn Bigelow
Intèrprets: Jessica Chastain, Jason Clarke, Kyle Chandler, Jennifer Ehle, Mark Strong, Fares Fares, Joel Edgerton, James Gandolfini.
Gènere: Drama, acció, bèl·lic. USA, 2012. 155 min.
Després dels atacs de l’11-S, la CIA comença la seva recerca del líder d’Al-Qaeda, Osama Bin Laden. Després de violents interrogatoris i diferents investigacions sobre la xarxa de l’organització terrorista per arribar al seu líder, les coses no semblen avançar com és desitjat, però l’obstinació d’una de les encarregades de l’operació farà que el camí es vagi estrenyent i les pistes comencin a quadrar.Des que als Oscars de fa tres anys va passar la mà per la cara a James Cameron i la cansina Avatar, Kathryn Bigelow ja és una dona que em cau bé. En Tierra Hostil no era un film amb la qualitat i grandesa suficients com per endur-se un Oscar, però sí que reafirmava el talent i la solidesa de la directora nord-americana. Per aquesta raó, la notícia que seria ella l’encarregada de dirigir el projecte sobre tot el procés que havia tingut lloc darrera la captura i mort d’Osama Bin Laden va ser rebuda amb expectació. L’esperat resultat ha estat La Noche Más Oscura, un film notable, seriós, intens i de gran rigor documental, que s’esforça per detallar els passos de l’operació, tot i que això dilati la seva durada fins unes 2h30min que, personalment, crec que s’haurien pogut retallar una mica. En tot cas, la pel·lícula ja es troba a totes les llistes de favorites de cara als Oscars d’aquest any.
Aquesta és una selecció de les pel·lícules més destacades que s’estrenaran en el transcurs de l’any que tot just acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi variacions i els típics balls de dates. Si és així, no m’ho tingueu en compte. Clicant al títol accediu al tràiler o a més informació sobre cada film.
GENER
- The Master (Paul Thomas Anderson). Drama sobre els inicis de la cienciologia que pot ser un dels films de l’any.
- La Noche Más Oscura (Kathryn Bigelow). Crónica de la captura de Bin Laden que apunta clarament als Oscars.
- Amor (Michael Haneke). Retrat sobre la vellesa i la mort que va fer que Haneke tornés a arrasar a Cannes.
- Django Desencadenado (Quentin Tarantino). Per fi arriba l’esperat western de Tarantino, torna a prometre espectacle.
- Lincoln (Steven Spielberg). La fi de l’esclavitud a USA des dels ulls d’Abraham Lincoln i amb Spielberg darrere la càmera.
- El Lado Bueno de las Cosas (David O. Russell). Una de les comèdies dramàtiques amb millors crítiques dels últims mesos.
- El Vuelo (Robert Zemeckis). Drama sobre un pilot d’avió que es debat entre heroi o temerari, amb Denzel Washington.
Wreck-it Ralph
Director: Rich Moore
Veus originals: John C. Reilly, Sarah Silverman, Jack McBrayer, Jane Lynch, Alan Tudyk, Ed O’Neill.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2012. 105 min.
Ralph és el personatge dolent d’un videojoc arcade d’una sala recreativa que, cansat de la seva rutina i vista la discriminació que pateix per culpa de la seva condició, decideix anar en busca d’una medalla que el converteixi, per fi, en guanyador. Per a fer-ho, se les empesca per introduir-se a altres videojocs de la sala recreativa, provocant una desorganització important i posant en perill la continuació dels jocs.La factoria Disney està disposada a demostrar-nos que pot arreglar-se-les perfectament al marge de Pixar. ¡Rompe Ralph! ja prometia en els seus tràilers una bona dosi de nostàlgia per a les generacions que vam invertir força hores a les sales recreatives i amb els comandaments de les primeres videoconsoles a les mans, i el resultat no decep, tot i que deixa amb certa sensació de ganes de més. La pel·lícula, que per temàtica i nombrosos detalls es podria considerar una germana de Toy Story, fa un bonic homenatge als videojocs clàssics i els seus personatges, a més d’oferir una història original i ben aconseguida. ¡Rompe Ralph! mescla diversió, tendresa i una innegable passió per un món que, per molt criticat que sigui, és una part inesborrable de la nostra infància.
Un cop més, arriba l’esperat moment del Top10 de l’any, probablement més perquè és el que toca que no pas per fer una valoració estrictament justa dels últims dotze mesos. La veritat és que, fent un repàs al que ens deixa el 2012, em quedo una mica desangelat, ja que m’adono que l’any 2011 ens va deixar moltes més pel·lícules de veritable categoria que no pas l’actual. Així com llavors em va costar descartar-ne algunes de la llista, aquest cop la feina ha estat decidir quines realment mereixien ser-hi. I és que aquest, no ens enganyem, ha estat un any marcat per decepcions (Prometheus, El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace,etc.). No obstant, s’ha de dir que el bon cinema no ha faltat.
Aquestes són les 10 pel·lícules amb les que he gaudit d’una forma més especial durant aquest 2012 (click al títol per llegir la crítica i a la imatge per veure el tràiler):




















