M.A.Confidential

Wreck-it Ralph

Director: Rich Moore

Veus originals: John C. Reilly, Sarah Silverman, Jack McBrayer, Jane Lynch, Alan Tudyk, Ed O’Neill.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2012. 105 min.

La factoria Disney està disposada a demostrar-nos que pot arreglar-se-les perfectament al marge de Pixar. ¡Rompe Ralph! ja prometia en els seus tràilers una bona dosi de nostàlgia per a les generacions que vam invertir força hores a les sales recreatives i amb els comandaments de les primeres videoconsoles a les mans, i el resultat no decep, tot i que deixa amb certa sensació de ganes de més. La pel·lícula, que per temàtica i nombrosos detalls es podria considerar una germana de Toy Story, fa un bonic homenatge als videojocs clàssics i els seus personatges, a més d’oferir una història original i ben aconseguida. ¡Rompe Ralph! mescla diversió, tendresa i una innegable passió per un món que, per molt criticat que sigui, és una part inesborrable de la nostra infància.

Els primers minuts de la pel·lícula són brillants. La reunió de dolents de videojocs i l’aparició de diversos personatges inconfusibles com Bowser, Sonic, el fantasma de Pac-Man, Zangief, Mr. Bison, Ken, Ryu o Satan ens desperten els primers somriures, a més de fer-nos recuperar un munt de records. Com ja he comentat, la premisa de ¡Rompe Ralph! s’assimila força a la de Toy Story, ja que ens mostra tot un món darrere les màquines recreatives on els personatges tenen la seva pròpia vida mentre la sala està tancada al públic. El film és enginyós a l’hora de mostrar el funcionament de tot plegat, i també aconsegueix amb èxit dotar d’una personalitat especial a cada personatge. Tot i que evidentment la qualitat de l’animació actual és molt superior, la pel·lícula no s’oblida dels píxels de fa 20 anys, ja des dels mateixos crèdits inicials i també en més d’una ocasió durant el film.

La mescla de gèneres i també dels valors que cada videojoc ens transmet és un dels aspectes més positius de ¡Rompe Raplh!, així com un guió sorprenent i un gran ritme narratiu. L’efectivitat de la seva aventura i la gran caracterització dels personatges també són dues de les claus del funcionament del film. No obstant, el conjunt em va deixar amb certa sensació de ganes de més, sobretot pel que fa a l’explotació dels diferents personatges de videojocs (molts d’ells es queden en simples “cameos”) i també per la diversitat d’escenaris. I és que la pel·lícula es queda, pel meu gust, excessivament estancada al videojoc “Sugar Rush”, on l’entorn a base de dolços i llaminadures vàries acaba embafant una mica massa. Tot i l’admirable originalitat del seu disseny i estar clarament inspirat en grans videojocs de curses tipus Mario Kart, infantilitza una mica massa l’atmosfera de la pel·lícula. Resumint, una mica massa ensucrat.

La qualitat de l’animació destaca sobretot per aquesta creativitat a l’hora de dissenyar els escenaris, i també per reproduir de forma molt encertada l’estètica de cada tipus de videojoc, fins i tot en visió de jugador en més d’una ocasió. També les textures estan molt ben aconseguides, tot i que això ja no sigui una gran novetat en aquest gènere. Altres curiositats ben pensades són com la pel·lícula conserva els moviments i propietats dels personatges, encara que siguin fora dels videojocs, i com les inclou a la trama. D’altra banda, destaca també la valentia i enginy amb què mescla elements de jocs totalment oposats i el bon resultat que en surt, sobretot al clímax final de la història. Amb tot plegat, no és estrany sortir del cinema amb unes ganes considerables de recuperar algun videojoc que tenim aparcat des de fa anys.

¡Rompe Ralph! no és una pel·lícula estrictament generacional, però sí que és conscient de quina franja de públic s’identificarà més amb la part més nostàlgica del seu contingut, potser per això no l’explota tant com a alguns ens agradaria i dóna pas a una trama més dirigida als més joves, que no tindran ni idea de qui són els personatges que apareixen a la reunió del principi. En tot cas, el film fuig de les convencionalitats en què acostumen a caure aquest tipos de títols i funciona tant per a grans com per a petits. A més, suposa un important salt qualitatiu per a Disney. No crec que Pixar hagi de tremolar encara, però pel·lícules com aquesta demostren que no són els únics capaços de donar aquesta condició emotiva especial a les seves històries.