Creed II
Director: Steven Caple Jr.
Intèrprets: Michael B. Jordan, Sylvester Stallone, Tessa Thompson, Dolph Lundgren, Florian Munteanu, Phylicia Rashad, Wood Harris.
Gènere: Drama, esportiu. 2018. 130 min.
Després de recuperar-se de la derrota contra Ricky Conlan, Adonis Creed s’adjudica per fi el cinturó de campió del món de pesos pesats. A partir de llavors, encara amb relativa tranquil·litat una nova etapa de la seva vida personal amb la seva parella Bianca. No obstant, tot canvia quan el boxejador rus Viktor Drago el desafia públicament, fet que rememoraria el combat en què el seu pare Ivan va acabar amb la vida del pare d’Adonis, Apollo Creed.
Ara fa tres anys, l’aparició de Creed va suposar un gens menyspreable retrobament amb l’univers de Rocky. Tot i no comptar amb un guió disposat a trencar cap motlle, Ryan Coogler va aconseguir un bon equilibri entre l’homenatge a les figures llegendàries de la saga i el necessari salt generacional de la història. Vist això, la principal comesa que es podia esperar per part de Creed II era un manteniment d’aquesta trajectòria en tots els aspectes, però tot i que en general aguanta bé el tipus, no pot evitar quedar per sota de la seva predecessora. La pèrdua de Coogler darrere la càmera i la manca de risc i de substància a nivell narratiu fan que Creed II sigui una pel·lícula encara més rutinària i, el que és pitjor, menys emocionant.
Una de les principals distincions que es detecten a Creed II és la intensificació del focus sobre el personatge d’Adonis. La voluntat de fer-lo evolucionar a nivell personal i familiar és evident, i la pel·lícula destina un bon grapat de minuts a aquesta vessant de la trama. El problema arriba a l’hora de comprovar la incidència de tots aquests factors a la vida professional d’Adonis: gairebé nul·la. Per exemple: el dilema davant el repte d’enfrontar-se o no a Viktor Drago queda del tot fictici; no només pel fet de saber amb anterioritat que el film es basa en aquest combat, sinó perquè mai se’ns mostra un personatge amb veritables dubtes o indicis de canviar les seves prioritats. El fet de casar-se i tenir una filla passa a formar part la seva vida, però en el fons no li canvia la forma de veure les coses. Si més no, Creed II no ens ho demostra en cap moment.
No cal dir que hagués estat molt agosarat esperar una trama revolucionària en una pel·lícula com Creed II, però en aquest cas tot està descaradament teledirigit cap a una resolució tan lògica com previsible. Per molt que el film pretengui fer-nos creure que el seu entorn s’oposa al seu combat amb Viktor, el protagonista no es troba amb un veritable obstacle extern en el seu camí, i tot acaba sent una història de superació personal. I per molt que el personatge ens desperti simpaties (la pel·lícula li posa força fàcil en aquest sentit), no arriba a acumular el carisma i la potència suficients per a fer-nos sentir identificats emocionalment amb ell. De fet, a Creed II hi ha molta més ànima en cada intervenció del propi Rocky Balboa, fins i tot quan truca a l’ajuntament per a queixar-se del fanal espatllat de davant la seva porta. Per molt que ja porti dues pel·lícules, Adonis Creed és lluny d’igualar la dimensió del seu mestre.
En tot cas, sí que és cert que les escenes que comparteixen els dos són, en gran mesura, el millor de Creed II. Per exemple, els moments en què Rocky aconsella Adonis sobre la petició de mà a Bianca o sobre com ha d’actuar durant el part de la seva filla saben dur aquesta relació mestre-deixeble a un altre nivell. A més, serveixen en certa manera com a homenatge de Rocky a Apollo, la figura paternal que va perdre Adonis, i contribueixen al significat global del combat amb Viktor Drago. El que queda força descafeïnat, precisament, és el retrobament de Stallone i Lundgren en els seus mítics papers, limitat amb prou feines a una simple conversa. En canvi, Creed II sí que intenta dotar de càrrega emotiva la situació familiar dels Drago, però de forma no massa afortunada i plena de clixés soviètics. En cap moment congeniem amb ell, i tampoc sembla que el film li acabi donant massa importància.
Però a pesar de tot això, i de com es troba a faltar un director que busqui un mínim sentit a l’hora de dirigir els combats, Creed II es manté de peu amb força correcció. Bàsicament, gràcies al tipus de pel·lícula que és. Encara que sigui només pel compte enrere fins l’esperat enfrontament final, o pel regust especial que transmet cada escena en què apareix Stallone, el trajecte passa de forma prou entretinguda. Tal com aconseguia la seva predecessora, Creed II és conscient dels mínims sota els quals no ha de caure, i així ho compleix. Fins i tot el tancament de la història ens regala un muntatge paral·lel prou ben trobat per a les dues generacions que protagonitzen aquesta nova arrencada de la saga. Això sí, el recorregut d’aquesta a partir d’aquí queda en una posició un pèl dubtosa. Tenint en compte que el propi Stallone s’ha acomiadat de Rocky, molt hauran de treballar el personatge d’Adonis per a mantenir l’interès a la ja anunciada tercera part.
Martí
M.A.Confidential 