M.A.Confidential

Stranger Things 2

Creadors: Matt Duffer i Ross Duffer

Intèrprets: Winona Ryder, David Harbour, Finn Wolfhard, Millie Bobby Brown, Gaten Matarazzo, Caleb McLaughlin, Noah Schnapp, Sadie Sink, Natalia Dyer, Charlie Heaton, Joe Keery, Sean Astin, Paul Reiser, Dacre Montgomery.

Gènere: Ciència-ficció, aventures, terror. USA, 2017. 9 capítols de 42-60 min.

Dins de l’àmbit musical, Stranger Things 2 equivaldria a l’esperat nou disc d’aquella banda que va meravellar tothom amb el seu àlbum de debut. Després de l’èxit generalitzat i la pluja de lloances, cal demostrar que la formació no és flor d’un dia i té capacitat per a fer noves cançons amb la mateixa convicció: conservant el seu segell, però sense caure en la comoditat del “copy-paste”. I la veritat és que Stranger Things 2 se n’ha sortit prou bé. A pesar que aquesta segona temporada presenta un inici una mica dubitatiu, quan el conflicte esclata de veritat es genera un altre cop el magnetisme que va caracteritzar la primera entrega l’any passat. Creixen els referents, creix l’ambició i també es nota que creix el pressupost, i la sèrie ho aprofita per a intensificar els elements que la defineixen: més perills, més terror, més personatges i més amplitud narrativa.

Aquesta evolució no assoleix el mateix èxit en tots els àmbits, però globalment acaba funcionant. Un dels principals encerts de Stranger Things 2 és la introducció de noves cares. D’una banda, el personatge de Bob se’ns guanya l’apreci pràcticament des de la primera aparició, i tot i que comença semblant un complement còmic, incrementa de forma significativa la seva incidència en la trama. A més, representa en certa manera una projecció adulta dels nens protagonistes, per això estableix una bona connexió amb el conjunt de la sèrie. L’altra gran novetat és l’aparició de la jove Max i el seu germà adolescent. Amb ells, s’afegeix un aire de rebel·lió, s’introdueix amb força el concepte de família desestructurada, i també es trenca una mica la relació entre personatges que ens havia deixat la primera temporada. Al final, Stranger Things 2 també sap integrar-los perquè tinguin el seu rol important a la història.

A nivell argumental, aquesta nova temporada es distingeix sobretot per la construcció de l’enemic a combatre. Ara, els militars i científics al servei del govern cedeixen gairebé tot el protagonisme a un element sobrenatural que, com a tal, resulta molt més perillós i imprevisible. També més espectacular, tot sigui dit. I la veritat és que Stranger Things 2 ho posa difícil als protagonistes, ja que la història conté bastants més moments de veritable drama i patiment. És aquí on es detecta el salt qualitatiu del jove repartiment de la sèrie; ja no només són nens passant-s’ho bé davant la càmera, sinó que senten els personatges com a seus, els entenen millor i els fan créixer i madurar. Al mateix temps, segueixen demostrant un encant especial quan toca treure la vessant més humorística. De fet, potser com a contrast d’aquesta intensificació dramàtica, a Stranger Things 2 les escenes còmiques resulten especialment efectives.

On la sèrie resulta un pèl irregular és en l’interès que generen les diferents trames que incorpora. Si bé a la primera temporada el grup protagonista gairebé sempre estava junt o treballant en equip, a Stranger Things 2 es tendeix a dividir els seus camins. Això ajuda a establir relacions curioses entre personatges (els diàlegs entre Dustin i Steve no tenen pèrdua), però a la vegada desvia l’atenció respecte una trama principal que cada cop es posa més interessant. Especialment significatiu és el cas d’Eleven, a qui Stranger Things 2 vol donar una dimensió pròpia més enfocada a la recerca dels seus orígens que no pas a la implicació en el conflicte principal. En més d’una ocasió, les seves escenes trenquen el dinamisme i l’interès de l’acció, i la sensació global és que es dediquen massa minuts –fins i tot se li reserva tot un capítol sencer– a explicar una història que tampoc donava per a tant.

A nivell general, a Stranger Things 2 no se li pot negar la voluntat de donar un pas endavant, encara que després no ho aconsegueixi en la mateixa mesura en tots els àmbits. Els germans Duffer demostren novament un gran control de l’essència aventurera de la sèrie, i la decisió de no ficar-se tant en qüestions conspiratòries i governamentals fa que la missió principal quedi més focalitzada. El creixent protagonisme de l’apartat obscur i sobrenatural de la història afegeix magnetisme a Stranger Things 2, i s’aconsegueix que els personatges es consolidin. Mike, Will, Lucas, Eleven, Dustin i companyia han arribat per quedar-se, i tot apunta que la seva evolució personal hauria de tenir més pes a la futura 3a temporada. La banda ha superat el repte del segon disc, però no ho té tot guanyat, així que no es podrà confiar gens en el següent.