M.A.Confidential

El Autor

Director: Manuel Martín Cuenca

Intèrprets: Javier Gutiérrez, María León, Antonio de la Torre, Adriana Paz, Tenoch Huerta, Adelfa Calvo.

Gènere: Drama. Espanya, 2017. 110 min.

Álvaro és un aspirant a escriptor que no aconsegueix trobar el camí correcte per a complir el seu somni de publicar una novel·la i que es veu obligat a treballar en una notaria que odia. I per si no fos poc, la seva dona acaba de saltar a la popularitat gràcies a un best-seller de gran èxit a tot el país. Tot canvia quan una sèrie de circumstàncies porten Álvaro a traslladar-se a un nou pis. Allà, mirarà de seguir el principal consell del professor del curs d’escriptura on assisteix des de fa anys: inspirar-se en tot allò que passa al seu voltant.

A la comèdia Más Extraño que la Ficción, estrenada el 2006, Will Ferrell interpreta un home que descobreix que en realitat és el protagonista d’una novel·la que està sent escrita per una prestigiosa autora. Conscient que el seu destí depèn del que escrigui la novel·lista, l’home acudeix a ella per a demanar-li un final feliç per al personatge. En el cas d’El Autor, el procés es capgira: és l’aspirant a escriptor qui intenta convertir les persones del seu voltant en personatges per a crear la seva història, sense que aquestes ho sàpiguen. El director Manuel Martín Cuenca adapta un relat de Javier Cercas en què reflexiona amb ironia sobre la seva pròpia professió, i a la vegada porta a l’extrem un personatge que es troba acorralat per la seva vida mediocre i frustrada. Sota una façana humil i senzilla, El Autor amaga un retrat carregat de bastanta mala llet.

La pel·lícula juga amb els diferents tòpics que envolten el món de la literatura, però en el fons aquests es poden extrapolar a qualsevol figura que es dediqui a crear personatges i històries de ficció. És cert que ja des d’un bon principi El Autor no és massa benèvol amb el seu protagonista, però les situacions en què acaba desembocant la seva obsessió per a escriure un bon llibre resulten del tot insòlites. La pel·lícula aborda aquesta mena de sentit de possessió que alguns autors tenen respecte els personatges que creen, i també critica amb certa sorna la necessitat que hi ha de dramatitzar qualsevol història, enlloc de deixar fluir les coses. En realitat, hi ha bona part del públic que vol aquest tipus de relats, per això El Autor busca una complicitat perversa amb la posició de l’espectador: també volem que tots aquests conflictes tirin endavant per la curiositat de saber com acaben, o preferiríem que les coses seguissin el seu curs sense “tocar” res?

En plena era de l’anomenada “postveritat”, en què sembla que la realitat vàlida acaba sent aquella que resulta més convenient per a qui la comunica, l’aparició d’una pel·lícula com El Autor resulta significativa. Álvaro es pren al peu de la lletra aquella frase de “no deixis que la realitat t’espatlli una bona història” i la duu fins les últimes conseqüències, sense pensar en ningú més que ell. De fet, es pren literalment molts dels consells prefabricats i de manual que rep del seu professor d’escriptura, cosa que provoca imatges força gracioses i impactants. D’aquesta manera, el film deixa en evidència i ridiculitza el protagonista, al mateix temps que aquest es dedica a moure els fils dels seus suposats personatges. Així, El Autor atribueix a l’espectador una curiosa dualitat de punts de vista: com veiem nosaltres als personatges, i com els veiem a través del filtre d’Álvaro i les seves malèvoles intencions.

Manuel Martín Cuenca ofereix una direcció aparentment neutra, però que en realitat està carregada de sentit. Per exemple, a través del seu entorn, el director ens parla constantment del personatge d’Álvaro. Les parets blanques i habitacions buides que el rodegen descriuen en certa manera la seva ment incapaç d’escriure una sola línia, i al mateix temps semblen més aviat una cel·la on es troba presoner que no pas un ampli pis on viure còmodament. Poc a poc, El Autor va convertint Álvaro en una espècie de psicòpata, com en les escenes en què espia a les fosques unes ombres humanes, conscient que per a ell són simples figures sense ànima que pot redirigir al seu gust. A mida que la novel·la avança i ell creu en la veracitat dels fets que explica, el pis d’Álvaro s’omple amb un mínim d’equipament, però sempre de forma impersonal i sense cap mena de gust.

A més dels bons detalls que incorpora la seva direcció, Manuel Martín Cuenca extreu tot el talent d’un Javier Gutiérrez que s’entrega completament al personatge. L’actor encaixa a la perfecció amb l’humor negre que presenta bona part de la història, destacant sobretot les seves escenes amb Adelfa Calvo, qui probablement és el gran descobriment de la pel·lícula. Sumant aquest grup de bons actors, la subtilesa amb què va decorant la seva aparença senzilla i la mala llet que va aflorant, El Autor aconsegueix mantenir un interès molt alt de principi a fi. Només lamento que en el seu tram final es deixi pel camí a diversos personatges secundaris quan aquests ja no interessen per a la trama del protagonista. També hauria pogut portar encara una mica més enllà l’obsessió manipuladora del seu protagonista. Són petits detalls que no eviten que El Autor es postuli com un dels títols espanyols a tenir més en compte aquest any.