Tercera ració de ressenyes del Festival de Sitges, demostrant de nou que la “classe mitja” ha donat molt bons fruïts: des de l’animació més rocambolesca fins una de les seqüeles “casolanes” més esperades pel públic assidu al festival. A l’altre costat, algunes de les decepcions que ens ha deixat aquesta edició, sobretot en el cas d’una de les grans superproduccions asiàtiques d’aquest any.

The Killing of a Sacred Deer (Yorgos Lanthimos, 2017)

Confrontar una pel·lícula de Yorgos Lanthimos mai ha estat una tasca fàcil, i The Killing of a Sacred Deer en cap moment es postula com a excepció. Al contrari, possiblement és la que expressa el seu missatge de la forma menys explícita, i la que acaba resultant més contundent en el seu desenllaç. Enfocada en un prestigiós cirurgià empès a prendre una terrible decisió per culpa d’un antic pacient a qui va perdre, la història porta Lanthimos a explorar de nou l’obscuritat i l’egoïsme del ser humà, però amb una aparent parsimònia que acaba sent el que realment esgarrifa. Apropant-se un pèl al cinema de Haneke, The Killing of a Sacred Deer juga amb la nostra implicació emocional respecte el que veiem, i sap perfectament que ens deixarà amb un bon turment mental.

The Killing of a Sacred Deer presenta dues meitats força marcades: la primera, inquietant i misteriosa, dóna pas al veritable fet inductor, i a partir d’aquí ens adonem de l’aberració que amaga la història. Lanthimos planteja una pel·lícula de personatges gairebé robotitzats, mancats d’emocions o empatia, i incapaços de veure més enllà dels seus propis interessos; inclús quan és la seva pròpia família la que està en joc. No ens aplana el camí quant a ritme, dinàmica o apartat sonor (la BSO no ens deixa tranquils), però The Killing of a Sacred Deer genera un estrany magnetisme. La pel·lícula deixa exposada una enorme baixesa moral i un descoratjador retrat de l’autoprotecció davant els errors. I de pas, també ens regala un dels personatges més pertorbadors dels últims anys.

Continue Reading