M.A.Confidential

The Beguiled

Director: Sofia Coppola

Intèrprets: Colin Farrell, Nicole Kidman, Kirsten Dunst, Elle Fanning, Oona Laurence, Angourie Rice, Addison Riecke, Emma Howard.

Gènere: Drama. USA, 2017. 90 min.

En plena guerra civil nord-americana, una nena que cull bolets a un bosc de Virginia troba un soldat del bàndol del nord que ha estat ferit a una cama. Tot i l’espant, decideix ajudar-lo i el porta a l’escola femenina on conviu amb sis dones més. Al principi, l’arribada del soldat trenca la tranquil·litat de la casa i desperta certa desconfiança, ja que les dones donen suport al bàndol confederat, però poc a poc aquestes van canviant la seva actitud vers ell.

El concepte de la seducció sempre ha estat força present en el cinema de Sofia Coppola; no només com a element actiu dins de les seves històries i personatges, sinó com a tret característic en les pròpies intencions de la directora a l’hora de comunicar-se amb l’espectador. Cadascuna de les seves pel·lícules ha buscat, amb més o menys èxit, generar una atmosfera particular per a seduir-nos i arrossegar-nos a la sempre personal visió que Coppola mostra de la seva càmera. La decisió de revisar un títol com La Seducción, doncs, pren tota la coherència del món dins de la filmografia de la directora. I de nou ens trobem amb un film que cuida fins l’extrem la seva composició visual i narrativa, i que flueix amb gran solvència a mida que van aflorant els diversos sentiments en cadascun dels personatges. Llàstima que, com ja ens té acostumats Sofia Coppola, La Seducción no acabi de rematar les idees que tan brillantment havia plantejat la seva primera meitat.

A La Seducción, Sofia Coppola fa possiblement un dels desplegaments formals més exhaustius de tota la seva carrera. La reducció del format panoràmic i el desproveïment de tota nitidesa en els seves imatges ajuden a la contextualització de l’acció, a mitjans del segle XIX. De la mateixa manera, la directora representa l’estricta forma de vida de les noies i la seva relativa falta de llibertat, una circumstància que resulta clau per a entendre la seva reacció progressiva quan el soldat s’afegeix a la vida de la casa. Durant la primera meitat de La Seducción, la proposta de Coppola brilla de forma especial, ja que ens sap transmetre els respectius canvis emocionals que tenen lloc a l’interior de cada personatge sense necessitat de verbalitzar-los contínuament. Les diferents vessants de seducció afloren amb una gran subtilesa, però també de forma suficientment explícita, i s’encadenen uns quants minuts en què cada escena conté un gran valor narratiu.

A través de cadascun dels seus personatges femenins, La Seducción abraça diversos matisos del que significa el seu títol. Des de la ment infantil que busca una figura paternal per a ser la seva “filla” preferida, fins la mirada més adulta i experimentada que lluita per a reprimir els seus impulsos, passant la timidesa i delicadesa de qui se sent insegura i inexperta, o la descaradura d’una adolescent amb les hormones a flor de pell; la pel·lícula és capaç d’explicar-nos diverses històries personals a la vegada. De la mateixa manera, La Seducción narra la capacitat de seducció del propi soldat, qui al capdavall sap que depèn de totes elles per a curar-se i sobreviure. La competició d’afinitats en què s’acaba convertint la convivència a la casa, que fins i tot arrenca algun somriure per la seva clara identificació amb situacions actuals, per molts anys que hagin passat, resulta força interessant i suggeridora.

Però quan tota aquesta contenció esclata, la màgia de la seducció es dilueix. El film adquireix un to de drama molt més conflictiu, i a Sofia Coppola li agafa el seu habitual atac de prudència quan en realitat hauria d’arriscar-se a rematar les conseqüències de tot el que havia generat fins llavors. És cert que a La Seducción no deixen de passar-hi coses fins l’últim moment, però les accions i comportaments es tornen molt més maldestres, fins i tot amb repunts de dramatisme que no acaben de dur enlloc. Durant l’últim pla de la pel·lícula, un repassa tot el recorregut que ha fet la història, i es pregunta on han anat a parar les prometedores intencions de la directora. La sensació és que, tot i que s’entén que les protagonistes de la història han experimentat una evolució i/o han après una lliçó de què ha passat, l’impacte global que transmet La Seducción no és tan significatiu com esperàvem.

A pesar que el film es refredi a mida que s’acosta la seva conclusió, val la pena endinsar-se a l’atmosfera proposada per Coppola a La Seducción. I també val la pena gaudir de les interpretacions del seu repartiment, començant per una Nicole Kidman que manté l’espectacular nivell dels seus últims treballs i també per un Colin Farrell que poc a poc està revertint la seva imatge gràcies a papers com aquest. També Elle Fanning troba un paper que li va com anell al dit, tot i que comença a deixar certa sensació d’encasellament i de posar sempre la mateixa cara, i Kirsten Dunst sap contenir-se per a adaptar-se a la fragilitat del seu personatge. És una llàstima que a la pel·lícula li falti empenta per a aconseguir seduir-nos, perquè la història semblava força idònia per a la directora. Al capdavall, doncs, La Seducción ens ofereix una mostra del millor del talent de Sofia Coppola, però també el pitjor de les seves mancances a l’hora de rubricar les pel·lícules.