M.A.Confidential

Spider-Man: Homecoming

Director: Jon Watts

Intèrprets: Tom Holland, Robert Downey Jr., Michael Keaton, Marisa Tomei, Jacob Batalon, Zendaya, Jon Favreau, Tony Revolori, Laura Harrier, Logan Marshall-Green, Donald Glover, Michael Mando.

Gènere: Acció, fantàstic, comèdia. USA, 2017. 135 min.

Després de ser reclutat per Tony Stark per a la guerra interna entre els Vengadores, Peter Parker torna a la seva vida com a estudiant d’institut al barri de Queens, on també actua com a Spider-Man per a aturar la delinqüència. Peter, que ha d’amagar la seva doble vida a la seva tieta May i al seu millor amic Ned, espera amb impaciència que Tony el torni a trucar, però l’avís no acaba d’arribar. Tot es complica quan un recollidor de ferralla i restes químiques es rebela després de veure’s perjudicat per l’avarícia de l’empresa Stark. 

Tot i que els seus memorables dos primers títols van inaugurar la que es pot considerar com l’era moderna del gènere de superheroïs, la saga Spider-Man s’havia convertit en la gran espina clavada de Marvel. La desastrosa tercera part d’aquella primera tanda protagonitzada per Tobey Maguire va arruïnar les bones expectatives creades, i l’estratègia de reiniciar la saga amb Andrew Garfield no va solucionar res: repetició de l’estructura narrativa, mateix to transcendental i una simple actualització dels efectes especials. Vist això, la idea de conèixer un tercer Spider-Man en un període de tan sols 15 anys em generava, francament, una certa mandra. Però Spider-Man: Homecoming ha resultat ser tota una sorpresa, ja que constata que Marvel, ara sí, ha après dels errors i ha trobat l’esperit que li pertocava a un dels seus superheroïs de capçalera. Així doncs, sembla que a la tercera ha anat la vençuda.

Sense que la pel·lícula sigui del tot rodona, l’elevat nombre d’encerts que Marvel assoleix a Spider-Man: Homecoming ens porta a qualificar-la com un dels seus principals èxits recents. El primer d’ells és que el seu diàleg ja establert amb els espectadors, i especialment amb els aficionats als còmics, funciona millor que mai. Tot i que la seva conversió en Spider-Man ja s’ha materialitzat (gràcies, de tot cor, per estalviar-nos aquesta part) Peter Parker és un adolescent més que admira els Vengadores, i encara parla i es comporta com a tal. La seva presentació, rememorant l’aparició a Capitán América: Civil War i al·lucinant amb la possibilitat de formar part d’aquest univers, ho exemplifica a la perfecció. Spider-Man: Homecoming es manté fidel a aquesta mentalitat humil i ingènua del personatge, i aquesta decisió (que adquireix un pes especial a l’últim tram de la història) explica en bona part l’èxit del film. Això, i que Tom Holland és un fitxatge realment brillant, ja que sap interpretar a la perfecció el que necessita aquest Peter Parker.

Un altre punt positiu de Spider-Man: Homecoming és la seva essència de pel·lícula d’institut, fet que comporta una certa lleugeresa del tot corresponent amb el personatge de Peter. De fet, el fil argumental del film es regeix per la seva vida com a estudiant (la festa a casa de Liz, el viatge a Washington per a la competició acadèmica, el gran ball d’inici de curs), i les diverses incursions com a Spider-Man que van derivant d’ella. També ajuda que la història no quedi condicionada per la típica trama amorosa, ja que la resolució de l’atracció entre Peter i Liz no és en cap moment una preocupació prioritària; de fet, quan se li presenta alguna disjuntiva, Peter sempre té clara la seva responsabilitat. Spider-Man: Homecoming presenta un superheroi il·lusionat amb la seva condició, però encara en període de descobriment de tots els pros i contres que li suposa; i la pel·lícula no utilitza grans frases o situacions transcendentals per a mostrar-ho, sinó que deixa que, com a estudiant que és, ho vagi aprenent sobre el terreny.

Finalment, cal destacar també el bon treball dels personatges secundaris, sobretot el d’un enemic que –per fi!– està a l’alçada de les circumstàncies. Michael Keaton es posa a la pell d’un “Buitre” que actua empès per uns motius racionals i basats en una injustícia social perfectament reconeixible, i a més està disposat a fer el que calgui per a protegir la seva família. Tot i que els seus mètodes òbviament no són els més exemplars, el personatge fins i tot aconsegueix despertar una certa empatia. A més, serveix per a plantejar una interessant visió en clau de lluita de classes dins d’aquest univers dominat pel multimilionari Tony Stark. D’altra banda, Spider-Man: Homecoming troba en la figura de Ned, amic de l’ànima de Peter, una representació idònia a la figura del nerd, a la qual busca fer un homenatge en què bona part del públic a qui es dirigeix es sentirà identificat. No es pot dir el mateix, però, d’una tia May que apareix en comptades ocasions i gairebé sense incidència en la història.

Resulta curiós que, al capdavall, les escenes d’acció quedin en un relatiu segon pla a Spider-Man: Homecoming. El cert és que John Watts no destaca per buscar una direcció excessivament personal -res de nou dins de l’univers Marvel-, però sí que cal destacar un parell de moments concrets de la pel·lícula. El primer és el rescat al famós monument a Washington, on Watts aconsegueix transmetre’ns una inquietant sensació de vertigen gràcies al moviment pendular de la càmera. El segon encara agafa més alçada, ja que és tot el combat final, rodat i muntat amb un ritme endimoniat, i amb una atmosfera un tant atípica en relació al què ens tenen acostumats els films de Marvel, ja que no hi predomina la lluminositat ni la preocupació que l’espectador no es perdi cap detall. En certa manera, Spider-Man: Homecoming llança un primer avís al jove Spider-Man perquè es prepari per a escenaris força més obscurs de cara al futur.

És obvi que cal entendre el film com una plataforma de llançament d’aquest nou Spider-Man a un univers tan rodat a aquestes alçades com és el cinematogràfic de Marvel. Això tot just acaba de començar, i s’agraeix que Spider-Man: Homecoming tingui la paciència suficient per a deixar que el personatge acabi de madurar a la següent entrega en solitari (que arribarà el 2019), enlloc de pretendre situar-lo al mateix nivell que la resta de personatges ja consagrats. Veurem també si aquesta continuació poleix alguns aspectes com la poc hàbil introducció amb calçador d’alguns elements dels Vengadores, així com l’ús d’uns efectes especials per als moviments de Spider-Man que grinyolen en més d’una ocasió. El que esperem que no es perdi és aquest sentit de l’humor que domina Spider-Man: Homecoming, coronat amb una escena post-crèdits realment xocant i divertida. De moment, la pel·lícula s’emporta un notable, però amb el potencial d’apuntar a notes més altes.