M.A.Confidential

Avengers: Age of Ultron

Director: Joss Whedon

Intèrprets: Robert Downey Jr., Chris Evans, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson, Jeremy Renner, Mark Ruffalo, James Spader, Aaron Johnson, Paul Bettany, Elizabeth Olsen, Cobie Smulders, Samuel L. Jackson, Don Cheadle, Claudia Kim, Andy Serkis, Idris Elba

Gènere: Acció, fantàstic, còmic. USA, 2015. 140 min.

L’any 2012 va ser tot un punt d’inflexió en el cinema de superherois. D’una banda, Christopher Nolan tancava -sense massa encert- la seva memorable trilogia d’El Caballero Oscuro; de l’altra, la Marvel cobria de monotonia i espessiment les seves sagues per culpa de les cada cop més irrellevants entregues d’Iron Man, Capitán América, Thor o The Amazing Spider-Man. Però enmig d’aquest desconcert, va arribar Joss Whedon per a revifar de nou aquest univers gràcies a la frescor, l’humor i l’espectacularitat de Los Vengadores. Tres anys més tard, i amb la renovació del gènere dels superherois funcionant a tota màquina, Whedon repeteix fórmula a Vengadores: La Era de Ultrón, però hi afegeix un extra d’ambició, tant a nivell d’introspecció de personatges com de voluntat d’acostament a l’essència del còmic. El resultat és un film de vocació més humana i complexa, però que a la vegada pateix més per a equilibrar la seva estructura i amagar les seves costures.

És del tot lògica l’evolució entre el plantejament eminentment lúdic de la primera entrega de la saga i les pinzellades més madures i dramàtiques d’aquesta segona, i més si tenim en compte que Joss Whedon, a banda de director, és un gran lector i amant dels còmics. Vengadores: La Era de Ultrón és una pel·lícula que sap parar, baixar els seus personatges a la Terra i atorga-los temps per a què ens parlin amb franquesa, sense la seva vestimenta de superheroi ni continues ocurrències per a treure ferro a cada situació. El problema aquí és l’equilibri d’aquesta tonalitat amb la de la resta de la pel·lícula, i també la difícil gestió que suposa la presència de sis protagonistes a escena. Els minuts que el grup passa a una casa al mig del camp, lluny de l’acció i sota el turment del passat, eren tremendament necessaris per a la saga, però sorprèn que sigui a partir d’aquí que la història baixi en consistència i profunditat, en un encaminament quasi forçós cap el seu clímax final.

Vengadores: La Era de Ultrón deixa empremta del traç de Joss Whedon en la direcció: precisa, focalitzada i en tot moment preocupada de realçar el protagonisme de qui el necessita. El primer pla seqüència, en què la immersiva càmera acompanya de forma suau i dinàmica a cadascun dels personatges, a mida que aquests s’acosten al seu objectiu, és tot un prodigi que aconsegueix fer obrir els ulls a l’espectador des del primer segon de pel·lícula. Whedon repeteix aquest plantejament més endavant, especialment durant la lluita final, on sembla que construeixi autèntiques vinyetes de còmic en moviment, sempre amb un gran pes del segon pla i una integració de la digitalització ben cohesionada. També es nota l’autoria del director en la construcció d’escenes disteses, plenes d’humor i ironia en els diàlegs, complicitats amb l’espectador i continues picades d’ullet a l’univers Marvel. Fins i tot s’hi poden trobar referències i dobles sentits relacionats amb la cultura més actual.

Un altre dels aspectes que evidencia Vengadores: La Era de Ultrón és l’efectivitat de cada personatge dins de l’argument coral. La compensació que aquesta segona part exerceix amb Hawkeye (la seva presència era quasi anecdòtica a la primera part) és justa per al personatge, però no deixa de resultar estranya en un grup on Iron Man, Hulk i la Vídua Negra són els qui donen més joc. La constant preocupació de donar la quota de pantalla preceptiva a cadascú en ocasions perjudica al conjunt, així com la irregular introducció dels nous personatges. Aquí, cal destacar especialment el cas de Vision, que després de generar unes enormes expectatives -és més poderós que tota la resta, diuen-, queda un pèl curt quan entra en escena. El que sí que cal celebrar és la presència d’un enemic com cal, ja que Ultrón és d’aquells malvats amb magnetisme especial, a qui l’espectador té ganes de veure en tot moment. El seu disseny visual i la veu de James Spader hi tenen molt a veure.

És de domini públic que la pel·lícula que tenia concebuda Joss Whedon i la que volia Marvel eren força diferents, i em temo que el resultat final acusa aquest respectiu estirament de corda vers els objectius de cadascú. El destí que segueix cadascun dels personatges durant el tram final, juntament amb un clímax sorprenentment desproveït de tota l’emoció i l’èpica que se’n podria esperar, rebaixen una mica les sensacions que deixa la pel·lícula. En un moment on el cinema de superherois viu una època daurada, Vengadores: La Era de Ultrón no ha aconseguit fer-se un lloc entre aquells títols memorables que recordarem (com sí que va aconseguir, per exemple, Guardianes de la Galaxia l’any passat). El film diverteix enormement i polvoritza les seves quasi dues hores i mitja, però li costa arribar a entusiasmar. En aquest sentit, i encara que sigui degut a la diferent conjuntura viscuda, es queda a les portes del que sí que va aconseguir Los Vengadores en el seu dia.