Youth
Director: Paolo Sorrentino
Intèrprets: Michael Caine, Harvey Keitel, Rachel Weisz, Paul Dano, Jane Fonda, Tom Lipinski, Poppy Corby-Tuech, Madalina Diana Ghenea
Gènere: Drama. Itàlia, 2015. 115 min.
A vegades, en el món del cinema, el repte més important per a un director no és el d’aconseguir fer la seva obra més rodona i aclamada, sinó el de saber afrontar i gestionar aquella que vindrà a continuació. I sembla que Paolo Sorrentino ha caigut en aquest parany. Després d’entregar-nos una pel·lícula majúscula com La Gran Belleza, el director italià sabia que hi hauria molts més ulls i moltes més expectatives posades en el següent pas dins de la seva filmografia, però la seva reacció sembla haver estat la de donar el partit per guanyat abans de sortir a jugar-lo, ja que La Juventud dóna clares mostres d’excés de confiança i d’autocomplaença. Mentre a La Gran Belleza tota l’ampul·lositat quasi surrealista i el lirisme de les imatges quedaven totalment justificats pel rumb narratiu que mantenia film, aquí la impressió és que hi ha massa capritxos del director que naveguen sense cap destí concret.
El film conté traces del millor Sorrentino, i fins i tot una certa prolongació d’alguns de les idees que ja tractava a la seva anterior obra. La Juventud torna a ser un títol carregat d’ironia, ja que és el reflex d’una mancança enlloc d’un concepte visible al llarg de la història. I no, no resulta tan evident com que els dos protagonistes superen la setantena, sinó que ens remet de nou a un objectiu abstracte que s’ha perdut pel camí i es busca recuperar. A La Gran Belleza, Jep Gambardella mira de superar la seva frustració i el seu menyspreu cap a l’entorn social on viu mitjançant la recerca d’una veritable motivació vital -la bellesa en el seu sentit més complet-; aquí, Fred Ballinger i Mick Boyle ofereixen dues visions diferents de la vellesa a partir de dues personalitats clarament diferenciades, però que en el fons estan marcades, respectivament, per aquelles coses que els han fet sentir joves al llarg de la seva existència.
Tota la trama més directament lligada a aquests dos protagonistes conforma la vessant més atractiva de La Juventud, no només perquè és on Sorrentino exposa la seva idea principal, sinó perquè Michael Caine i Harvey Keitel brillen a l’hora de dotar els seus personatges d’una especial tendresa i melancolia, i saben interpretar perfectament la subtil evolució que tots dos van experimentant a mida que avança la història. La seva complicitat i també la finor del seu humor ajuden a l’especial empatia que adoptem vers ells. Els problemes arriben, però, quan el director italià complementa aquest fil principal amb tots els detalls secundaris presents al complex vacacional on transcorre l’acció. Amb ells, pretén alimentar la seva visió sobre el binomi joventut-vellesa en els temps actuals, pero en canvi acaba fent divagar tot el conjunt; són imatges cuidades i de gran pes estètic, però al capdavall poc significatives.
És aquesta impressió de que Sorrentino va incorporant a la història un grapat de plans, escenes i fins i tot alguna subtrama simplement “perquè sí”, per agradar-se, la que poc a poc va escapçant la solidesa de la pel·lícula. El desenllaç de la trama centralitzada en Paul Dano -tot i que en un principi apunta força bé-, l’estrany tractament amorós en el cas de Rachel Weisz, l’aparició de Miss Univers i, per sobre de tot, una esperpèntica paròdia de certa estrella futbolística que ha tocat fons fan que no puguem gaudir de la pel·lícula de forma homogènia. Són fragments que acaben descol·locant i trencant el to de la trama principal. Els 15 o 20 minuts finals, on Sorrentino s’adorna de forma totalment innecessària i adopta una grandiloqüència que tira enrere, ho acaben d’esguerrar. La veritat és que resulta una pena, ja que a La Juventud s’hi identifiquen molt bones idees, així com un potencial que no s’acaba d’aprofitar.
Ningú negarà al director italià que compta amb un virtuosisme especial a l’hora de composar imatges de gran poder estètic, així com una visió àcida -un cop més- d’allò que l’alta societat considera com a luxe o “bona vida”; tampoc se li pot retreure cap falta de coherència o incidència en la seva defensa de les emocions o dels valors interiors com allò que realment aporta integritat i felicitat a les persones, per molt que a nivell extern o material es disposi de tot. El que sí que se li podrà criticar és no haver aplicat tot això a La Juventud. Més enllà de la seva capacitat d’encandilar-nos amb la càmera i de fer-nos observar els seus plans com si de quadres es tractés, el que més apreciem de les seves pel·lícules és precisament la força interior: allò que ens entra a la ment i no només pels ulls. Potser aquí Sorrentino creia haver trobat la seva “gran bellesa” particular, però lamentablement cal dir-li que ha fet un pas enrere.
Martí
