fantàstic

All posts tagged fantàstic

JOHN CARTER – Tràiler

Posted by Martí on 7 de Desembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

La factoria Disney encara el 2012 carregada d’ambició i preparada per sacsejar les sales d’arreu del món amb una de les seves majors superproduccions fins el moment. John Carter adapta a la gran pantalla la història del personatge homònim creat per Edgar Rice Burroughs (creador de Tarzan) en una sèrie de novel·les de gènere fantàstic i mitològic de principis del segle XX. La pel·lícula explica com el personatge de John Carter, un veterà de la Guerra Civil Nord-americana, és transportat a Mart, habitat per unes estranyes criatures que de seguida el veuen com l’únic salvador possible de la total destrucció del planeta.

Continue Reading

JUEGO DE TRONOS – 1a temporada

Posted by Martí on 3 de Juliol de 2011
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , , . 6 comentaris

Game of Thrones

Creadors: David Benioff, D. B. Weiss

Intèrprets: Sean Bean, Mark Addy, Peter Dinklage, Emilia Clarke, Lena Headey, Jack Gleeson, Kit Harington, Michelle Fairley.

Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 10 capítols de 55-60 min.


En un món antic, set regnes formen part del territori anomenat Ponent i lluiten per fer-se amb el poder absolut. Les famílies Stark, que controla la regió nord, Baratheon, amb presència a l’est, i Lannister, a l’oest, són les més poderoses. Sota el regnat de Robert Baratheon, casat amb Cersei Lannister, la misteriosa mort de la “Mà del Rei” (el seu home de confiança) porta Robert a demanar a Ned Stark que el substitueixi i vagi amb ell a Desembarco del Rey, la capital de tot el territori. La presència de les tres famílies juntes a la ciutat farà que comenci a créixer la tensió, mentre en unes altres terres, Daenerys Targaryen, qui també aspira al tron, comença la seva croada per reunir un exèrcit i recuperar l’hegemonia de la seva família.

L’ambició de la cadena HBO no té límits. Responsable de gran part de les millors sèries de televisió dels últims vint anys, la cadena privada americana ha afrontat una de les adaptacions literàries més complicades que hi pot haver actualment. Vaig descobrir el projecte televisiu sense tenir cap coneixença de l’exitosa saga literària en què es basa (“Canción de Hielo y Fuego”, de George R.R. Martin), però després d’empassar-me els dos primers volums i part del tercer abans de la seva estrena, vaig comprendre l’enorme dificultat que implicava traslladar tot aquest món a uns escassos deu capítols de 60 minuts. I el resultat ha estat realment satisfactori, tot i la gran dificultat que comporta veure Juego de Tronos havent llegit el llibre, concretament el primer, el qual dóna nom a la sèrie. A pesar dels encerts i desencerts a nivell d’adaptació, i l’obligada retallada de contingut per adaptar-ho al format televisiu, HBO ha tornat a parir una gran sèrie.

La sèrie comença dubitativa degut a les clares mancances i sobretot canvis en l’adaptació que presenta l’episodi pilot, cosa que va fer posar el crit al cel a més d’un lector, però poc a poc va remuntant el vol i, a mida que els personatges van guanyant protagonisme, sap plasmar amb molta fidelitat molts dels punts forts de la novel·la. Juego de Tronos ha de prescindir de molts diàlegs i resoldre incògnites abans d’hora, però, per molt que no ho preferim així, no hi ha dubte que el format televisiu requereix un ritme narratiu i un enfoc de la història molt diferents als d’un llibre de més de 800 pàgines. La part central de la temporada, probablement la més complicada a nivell de guió, és d’un nivell molt alt i aconsegueix que els qui ja coneixem els fets els puguem reviure amb la mateixa emoció. Globalment, els capítols passen amb una facilitat increïble, la mateixa amb què devores un capítol darrere l’altre quan llegeixes la novel·la.

A nivell argumental, Juego de Tronos s’alimenta de l’impecable estil de George R.R. Martin, capaç de trencar qualsevol norma narrativa i prendre decisions que deixen l’espectador completament descol·locat i que fan un gir de 180º a tota la situació. Tot i que la sèrie no respecta l’estructura dels llibres, que fan evolucionar les diferents trames a través del punt de vista d’un personatge en concret cada vegada, sap donar a cada nom la dimensió i el carisma que li pertoca. A Juego de Tronos, cada subtilesa o rerefons de cada diàleg o conversa té un gran valor i defineix a la perfecció cada personatge, si més no els més rellevants. El retrat de la filosofia de vida de cada família, els comptes pendents que totes elles arrosseguen del passat i la constant sensació que el més gros encara està per arribar (“Winter is Coming”, el lema de la sèrie, es va repetint) no fan altra cosa que enganxar a tothom qui decideix endinsar-se en aquest món fantàstic.

El treball de càsting és indubtablement un dels punts forts de la sèrie. La caracterització dels personatges és brillant, fins al punt que molts lectors (m’incloc) havien posat cares molt semblants a aquestes en el seu imaginari. Sean Bean aconsegueix que ens oblidem Boromir (tot i la semblança dels papers) i es converteix en un fantàstic Ned Stark, mentre que Lena Headey (Cersei), Emilia Clarke (Daenerys) i Michelle Fairley (Catelyn) donen a les protagonistes femenines tota la força que requereixen. Per altra banda, mereix menció especial Peter Dinklage com a Tyrion, sens dubte l’actor idoni pel personatge. També cal destacar el molt bon retrat de Petyr i Varys, dos dels personatges més imprevisibles i amb més incògnites de la història. Pel que fa al treball dels més joves, tot i que l’edat dels personatges puja clarament respecte el llibre i provoca variacions en l’enfoc de molts d’ells, també és més que digne.

Amb un bon treball d’ambientació, vestuari i localitzacions, Juego de Tronos pateix un cert efecte “low cost” pel que fa a grans escenes de lluita o en el mateix clímax final. Degut a això, escenes que haurien de ser grandiloqüents queden un pèl descafeïnades i perden en emotivitat i transcendència, o directament han estat retallades. Òbviament, la sèrie no podia abastar-ho tot, però potser s’haurien pogut estirar una mica més en algun cas. En tot cas, si ho concebem com a producte televisiu, Juego de Tronos és una sèrie més que notable i acaba fent honor a l’obra en què es basa; un relleu natural per a tots els fans de Tolkien i El Señor de los Anillos. Això sí, els televidents han de saber que la dimensió d’aquesta història i d’aquests personatges és molt millor a les pàgines escrites per George R.R. Martin (sí, he caigut al tòpic de “el llibre és millor”), per tant, la recomanació de la sèrie és efusiva, però no tant com la de la saga literària. Si la 1a temporada ha agradat, espereu-vos amb el que vindrà…

MIDNIGHT IN PARIS

Posted by Martí on 15 de Juny de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 6 comentaris

Midnight in Paris

Director: Woody Allen

Intèrprets: Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Michael Sheen, Carla Bruni, Kurt Fuller, Corey Stoll, Kathy Bates, Adrien Brody.

Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2011. 100 min.


Gil i Inez són una parella nord-americana que arriba a París amb els pares d’ella poc abans de celebrar el seu casament. Tot i tenir diversos compromisos i visites “d’alt standing”, acompanyats per una altra parella d’amics que es troben per casualitat, Gil prefereix endinsar-se a peu pels carrers de París, especialment de nit, i deixar fluir el seu costat més bohemi. Renegant de la seva vida actual, el seu gran somni sempre ha estat poder retrocedir en el temps i viure en el París de l’Edat d’Or, rodejat dels millors artistes del segle XX.

Es diu d’ell que totes les seves pel·lícules són iguals, que repeteix una i altra vegada els mateixos clixés, que fer una pel·lícula per any només el porta a mediocritats, que les seves millors obres es van acabar als 90 i que se li han acabat els dies com a director. Doncs aquest mateix home, amb aquella discreció que el caracteritza i 76 anys a l’esquena, ens acaba de presentar un dels millors films de l’any. Que Woody Allen és sant de la meva devoció ja és conegut per qualsevol lector mínimament assidu del blog (si és que n’hi ha), ja que considero que el seu cinema, sigui millor o pitjor, és més fresc i autèntic que la immensa majoria d’estrenes que ens arriben cada any, però aquesta vegada ha anat més enllà. Midnight in Paris és una de les pel·lícules més originals i rodones del director novaiorquès, i indiscutiblement una de les capdavanteres de la seva filmografia més recent. I a més, ha arribat quan menys ens ho esperàvem.

Tal com passava amb Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula comença com si d’un àlbum de postals es tractés, mostrant, pla rere pla, els punts més emblemàtics de París. Però Allen demostra que no hi va anar precisament a fer el turista i que coneix perfectament la riquesa cultural i artística que contenen els carrers i locals de la capital francesa. No només la coneix, sinó que li fa un gran homenatge a través dels ulls d’un dels seus prototips clàssics de protagonista: un escriptor insatisfet, desubicat i escèptic amb la seva vida actual. És a dir, un altre de tants “alter egos” que el director ha situat a les seves pel·lícules. Midnight in Paris és un cant a la nostàlgia, possiblement el viatge temporal més subtil i immersiu que he vist en molt de temps, que t’atrapa fins aconseguir que tu també en formis part. Un cop més, Woody Allen es reafirma, encara que soni estrany, com un dels directors que millor entén i millor ús fa del gènere fantàstic al cinema.

La pel·lícula està construïda amb una intel·ligència admirable i es manté fidel a un missatge i una visió de la vida actual molt clars, però demostrant al final que en cap cas és una visió inamovible. És fàcil resumir l’esperit de Midnight in Paris amb la recorrent frase “qualsevol temps passat va ser millor”, però el film no s’estanca aquí i ens recorda que no és possible viure només del passat i menysprear per complet el present. Un cop més Woody Allen ens mostra un capítol de la seva filosofia de vida a través de la seva càmera, i ho fa amb un gran respecte i sense resultar pretensiós. En el fons, l’argument és possiblement un dels més “simples” que ens ha presentat últimament, però basa la seva qualitat en l’encant que sap donar a cada conversa, en la delicadesa i respecte amb què Allen tracta a cada personatge. Quan el director es creu el que està rodant, transmetre-ho a l’espectador després és molt fàcil.

Un dels altres pilars de la pel·lícula, i que segurament conformava la gran incògnita abans de la seva estrena, és la solvència del repartiment. Parlo, especialment, d’Owen Wilson. El qui fins ara era considerat un dels “pallassos” de Hollywood sorprèn amb una actuació fantàstica, entenent a la perfecció el seu personatge i donant-li aquesta ingenuïtat i mirada atònita de nen, al mateix temps que una gran convicció en perseguir el que realment vol. Per la seva banda, Marion Cotillard torna a demostrar un poder de seducció inigualable en un paper que li va com anell al dit i segueix evidenciant que és una de les actrius del moment. Pel que fa a Rachel McAdams i Michael Sheen, gaudeixen de menys protagonisme però suficient per demostrar que congenien amb Allen tot i debutar amb ell. Finalment, destacar la breu, però genial aparició d’Adrien Brody a la pell d’algú molt particular i la correcció (i gràcies) de Carla Bruni en el seu “cameo”.

I finalment, com és habitual en les pel·lícules de Woody Allen, queda parlar de París com a un personatge més. No hi ha dubte que el director ha escrit una història feta a mida per comptar amb la capital francesa com a escenari, però lluny de quedar-se amb el reclam turístic, ha aprofundit molt més en la història d’aquesta ciutat única. I és que Allen sempre diu que ha d’estimar la ciutat abans de poder anar-hi a rodar, i en el fons, la seva feina és saber plasmar-ho a través de la càmera, cosa que fa de meravella. Serà vell, serà repetitiu, serà irregular, serà tan criticat com es vulgui, però el dia que aquest senyor deixi de fer pel·lícules, ho notarà molta més gent de la que s’ho pensa. Li permeto les pel·lícules “menors” que faci falta, si en un moment donat és capaç de treure’s de la màniga un film com Midnight in Paris. Següent parada: Roma. L’esperaré amb ganes.

FALLING SKIES i TERRA NOVA – Spielberg aposta per les sèries

Posted by Martí on 22 d'Abril de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Steven Spielberg és el nom que monopolitzarà les properes temporades d’estiu i tardor a les cadenes de televisió, primer a Estats Units i després a la resta del món. A través de la divisió televisiva de la seva productora, DreamWorks Television, el famós cineasta presenta dues sèries que porten el seu segell de forma inconfusible.

Falling Skies serà la primera en arribar, concretament el 19 de juny a Estats Units i tot just cinc dies després, el 24 de juny, a Espanya gràcies al canal TNT (el mateix que l’estrena allà). La presentació no té cap secret ni tampoc és res que no haguem vist abans, ja que mostra un món apocalíptic després d’una invasió al·lienígena al planeta Terra. A priori, la nul·la originalitat del plantejament provoca certa mandra, però caldrà veure com evoluciona aquest tipus de temàtica al llarg de la sèrie, que té La Guerra de los Mundos o Distrito 9 com a referents.

La sèrie està protagonitzada per Noah Wyle, que encapçala el grup de militars i civils que s’organitza per fer front als extraterrestres. Moon Bloodgood, Maxim Knight o Will Patton són altres integrants del repartiment, força desconeguts pel públic en general, ja que provenen d’altres sèries americanes. El tràiler deixa força clar què podem esperar de Falling Skies, bones dosis d’acció i alienígenes per tot arreu, esperem que no ens en cansem.

El segon projecte televisiu de Spielberg és Terra Nova, que, en un principi, s’havia d’estrenar abans que Falling Skies, però que s’ha acabat endarrerint per problemes en la postproducció. Finalment, arribarà a la cadena FOX al setembre, convertint-se en un dels plats forts de la temporada de sèries de tardor. Amb una aparença relativament semblant al planeta Pandora d’Avatar i amb l’evident referent de Jurassic Park, aquest cop ens trobem a l’any 2149, també amb un món apocalíptic, en què la raça humana es troba en alt perill d’extinció. La única solució és viatjar a la prehistòria per canviar el curs de la humanitat.

El protagonista és Jason O’Mara, també habitual de les sèries americanes, acompanyat de Stephen Lang (conegut secundari de Avatar, Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras o Enemigos Públicos) Shelley Conn o Landon Liboiron. Personalment, aquest projecte, força més ambiciós a nivell de pressupost, em genera més expectació, tot i que tampoc estem parlant d’una temàtica pionera. El tràiler és força curt, però trepidant.

JUEGO DE TRONOS – Tràilers finals

Posted by Martí on 10 de Març de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , , , . 1 comentari

A falta de poc més d’un mes per la seva estrena, el fenomen Juego de Tronos ja inunda tota la xarxa. Si bé es veritat que qualsevol sèrie de la HBO genera una especial expectació, com ja va passar amb Boardwalk Empire o The Pacific durant el 2010, el cas d’aquesta nova producció és especial, ja que es podria dir que ja compta per avançat amb milions de fans. I és que la sèrie és una adaptació de la primera novel·la de la popular saga literària anomenada A Song of Ice and Fire, de George R.R. Martin, en un estil assimilable al de J.R.R.Tolkien. El primer dia que vaig parlar d’aquest projecte ja tenia ganes que arribés, tot i desconèixer per complet aquests llibres; ara que m’he llegit els dos primers volums, les ganes s’han multiplicat.

George R.R. Martin construeix un univers totalment absorbent, farcit de personatges d’una dimensió increïble i gran profunditat, que valen més pel que amaguen que no pas pel que mostren. Una història plena de traïcions, enganys, favors, venjances, enveges i, per sobre de tot, ambició de poder. Tot plegat, amb un component èpic brillant i una proximitat als nostres temps molt més estreta del que sembla. Stark, Lannister, Baratheon, Targaryen o Greyjoy són alguns dels noms que convé memoritzar, perquè, com molt bé proclama el tràiler final de la sèrie, el joc de trons en què participen tot just comença.

(Actualització 14/03) Un nou tràiler acaba de veure la llum, aquest força més detallat en els personatges i també en els conceptes de por i sang, claus en aquesta història alhora de decantar la balança cap a uns o altres.

Juego de Tronos s’estrena el 17 d’abril a Estats Units. A Espanya, Canal+ l’estrenarà el 9 de maig i més endavant el canal Nitro, pertanyent a Antena 3, l’emetrà en obert.

Font: ComingSoon

MÁS ALLÁ DE LA VIDA

Posted by Martí on 2 de febrer de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , . 1 comentari

Hereafter

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Matt Damon, Cécile de France, Frankie McLaren, George McLaren, Bryce Dallas Howard, Thierry Neuvic.

Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2010. 130 min.


George Lonegan té l’habilitat sobrenatural de poder parlar amb els morts, però ha decidit abandonar aquesta pràctica pels problemes personals que li ha causat. Tot i la insistència del seu germà, George vol mantenir-se allunyat d’aquest do especial. D’altra banda, Marie és una popular periodista francesa que quasi s’ofega a causa del tsunami que va assolar el sud-est asiàtic l’any 2004, mentre que Marcus és un nen londinenc traumatitzat per la mort del seu germà bessó Jason. Tots tres viuen les seves vides condicionats per aquest contacte amb la mort.

No és gaire habitual que Clint Eastwood flaquegi dues vegades seguides, però em temo que així ho hem d’anunciar. Si fa un any no m’atrevia a superar el 6,5 per puntuar Invictus, la pel·lícula del director americà sobre la sortida de la presó de Nelson Mandela i l’èxit de la selecció sud-africana de rugbi en el Mundial que el propi país va organitzar, ara la sensació és la mateixa. I és que Más Allá de la Vida s’ha quedat lluny d’entusiasmar-me i de transmetre’m les intenses sensacions a les que el mestre Clint ens tenia acostumats. Serà que el pas dels anys l’han estovat o l’han tornat benevolent amb les seves pel·lícules, però un cop més ens trobem amb un film que, tot i contenir tocs de geni al seu interior, resulta poc transcendent i destinat a passar fugaçment per la ment de l’espectador. L’impacte dels primers minuts dóna pas a dues hores en què les tres històries paral·leles que formen l’argument es dilaten sense que cap d’elles tingui la força suficient per aportar la substància que necessita el conjunt.

L’inici de Más Allá de la Vida és visualment espectacular, mereixedor sens dubte de ser vist en pantalla de cinema. Deu minuts de cinema catastròfic perfectament rodats i d’una intensitat molt alta, els quals han valgut l’única nominació als Oscars de la pel·lícula, en l’apartat d’efectes visuals. També la presentació de les altres dues trames és notable, aportant aquell grau de dramatisme tan natural i poc efectista habitual d’Eastwood. No obstant, és a partir d’aquí quan les històries comencen a avançar de forma estranyament feixuga, amb escenes massa dilatades o fins i tot irrellevants. D’acord que el to del film no dóna peu a un ritme trepidant, però la sensació general és que tot plegat se’ns hagués pogut explicar amb una mica més de dinamisme. En tot cas, l’arrel del problema és clarament un guió molt just, ple de tòpics i sense enginy, i que acaba recorrent massa descaradament a la casualitat com a factor que porta a un desenllaç final ensucrat i (ara sí) efectista, impropi del director.

Sota una direcció que demostra un cop més el seu gran talent, Clint Eastwood recupera el que es pot considerar la seva temàtica per excel·lència dels últims anys (Mystic River, Million Dollar Baby, Gran Torino): la mort i les seves conseqüències pels qui pateixen la pèrdua de prop. No obstant, en aquest cas presenta uns protagonistes que, tot i ser emocionalment molt transparents, presenten certa manca d’atractiu i resulten distants. La part central de la pel·lícula és un “impass” en què els personatges deambulen sense massa interès; presenta moments puntuals interessants, de força impacte dramàtic, però la resta és pràcticament un farciment que ben poca cosa aporta. Una evident irregularitat que fa que l’espectador no s’acabi d’implicar. Tampoc el contingut paranormal ajuda a aquesta connexió, segons la meva opinió, ja que, en el fons, la creença en el més enllà no és vàlida per a tothom, però això ja formaria part d’un debat molt més ampli.

El treball dels actors a Más Allá de la Vida no reserva gran cosa a destacar, però són els secundaris els qui sobresurten. Els bessons Frankie i George McLaren, que es reparteixen els paper de Marcus quan l’altre mor, construeixen el personatge més sincer de la pel·lícula, que al mateix temps és el més introvertit i subtil. D’altra banda, en els relativament pocs minuts seus en pantalla, Bryce Dallas Howard també ofereix un molt bon paper a nivell dramàtic. En canvi, els dos rols més importants no brillen per la seva qualitat interpretativa. Matt Damon segueix insuls en papers d’aquest tipus i manté una cara de pa durant tota la pel·lícula que no l’ajuda gaire i que subratlla els pocs matisos del seu personatge. Respecte a Cécile de France, està simplement correcta i tampoc transmet gaires coses, tot i protagonitzar els minuts més trepidants de la pel·lícula.

Si bé no es tracta d’una mala pel·lícula, no hi ha dubte que Más Allá de la Vida no és el que esperem de Clint Eastwood darrere les càmeres. Ningú discuteix el seu talent com a director, però sí que es troba a faltar la seva habilitat per triar històries molt més profundes i intenses, que acaben deixant empremta a l’espectador. Així com Invictus va caure ràpidament en l’oblit, almenys per un servidor, Más Allá de la Vida està destinada a la mateixa sort i es convertirà en un exemplar merament testimonial i prescindible en la seva filmografia. Tot i els seus venerables 81 anys, tots sabem que encara li podem exigir una mica més.

SCOTT PILGRIM CONTRA EL MUNDO

Posted by Martí on 21 de Novembre de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , . 3 comentaris

Scott Pilgrim vs. the World

Director: Edgar Wright

Intèrprets: Michael Cera, Mary Elizabeth Winstead, Ellen Wong, Chris Evans, Anna Kendrick, Thomas Jane, Jason Schwartzman.

Gènere: Comèdia, fantàstic, acció. USA, 2010. 110 min.


Scott Pilgrim és un jove de 22 anys que toca en una banda de música i viu en un soterrani amb un amic gai seu. Quan comença a sortir amb Knives, una noia de 17 anys, tots els seus amics el critiquen per estar amb una menor, però un dia coneix a la noia dels seus somnis, Ramona Flowers. Després de fer tots el possible per sortir amb ella, s’adona que no li serà tan fàcil, ja que haurà de batre als set ex novios de Ramona, els quals presenten la dificultat de comptar amb poders sobrenaturals. Scott els haurà de vèncer un a un per poder conservar a Ramona.

Un dels aspectes que defineix l’entorn cinematogràfic actual és que cada cop es parla més i amb més antelació dels films que s’estrenaran en un futur. Això fa que, sovint sense voler-ho, acudim al cinema amb certes expectatives creades sobre el que ens trobarem i, inevitablement, ens condiciona l’opinió final sobre la pel·lícula, però, a vegades, el cinema ens recorda que té la capacitat de sorprendre’ns quan menys ens ho ens esperem. Scott Pilgrim Contra el Mundo n’és l’últim exemple. La pel·lícula va tenir una gran repercussió a Estats Units, però aquí s’ha presentat sense fer soroll, per això em disposava a veure-la sense esperar-ne res. El resultat és un producte que desborda frescor, originalitat i diversió, sense cap mena de complexe i amb un ritme trepidant que et deixa amb ganes de més tot i acostar-se a les dues hores de durada. Sens dubte, una de les sorpreses agradables de l’any.

El film és una adaptació de la saga de còmics Scott Pilgrim, del dibuixant canadenc Bryan Lee O’Malley, una de les més venudes arreu del món durant la passada dècada, i s’alimenta d’un gran nombre de referents de la cultura popular, com la música, els videojocs, els còmics o internet. La major particularitat de Scott Pilgrim Contra el Mundo és que no només se n’alimenta en el contingut, sinó també en l’estil visual. Des d’un bon principi, el film incorpora un munt d’elements gràfics pertanyents a a tots aquests referents, des de cartellets informatius, fins a onomatopeies per subratllar els sons, vinyetes, ones expansives dibuixades, etc. Tot plegat fa que la sensació és que estiguis veient molt més que una simple pel·lícula, al mateix temps que combina a la perfecció amb tot l’apartat més fantàstic i surrealista de la història i contribueix a introduir enginyosos tocs d’humor.

Scott Pilgrim Contra el Mundo basa el seu èxit en la seva gran originalitat i la genialitat d’Edgar Wright a l’hora d’adaptar-la a la gran pantalla. El director, conegut per ser el responsable de Zombies Party o Arma Fatal, torna a fer ús d’una de les seves millors armes, l’humor absurd. La pel·lícula està plena d’escenes passades de rosca que resulten genials, ja que aconsegueix mesurar-ne a la perfecció les dosis i te les serveix quan menys t’ho esperes. Crec no exagerar si dic que és un dels films amb els quals més he rigut en els últims mesos; i el millor és que no tenia previst fer-ho. L’estructura és realment la d’un videojoc, en que es van passant nivells amb l’objectiu d’aconseguir “salvar la princesa”, una brillant metàfora que funciona a la perfecció i que et fa gaudir com un nen.

El repartiment està encapçalat per un Michael Cera que segueix sense desempallegar-se del mateix patró de personatge en totes les pel·lícules on apareix, però que resulta la cara perfecta per encarnar Scott Pilgrim. Prim, poc agraciat, però simpàtic, atrevit i amb un carisma especial, un personatge ideal per protagonitzar el videojoc. D’altra banda, cal apuntar el bon paper del conjunt d’actors secundaris, força joves tots ells, que entren perfectament al joc surrealista que proposa Scott Pilgrim Contra el Mundo i propicien moments realment divertits, en especial Ellen Wong o Chris Evans. Cap al final, destaca l’aparició de Jason Schwartzman, juntament amb Michael Cera, una de les úniques cares relativament conegudes del film. La sensació general és que deurien passar-s’ho de conya rodant aquesta pel·lícula.

Un altre element a subratllar és la banda sonora, tant la de la pròpia pel·lícula, com les cançons interpretades pel grup de Scott Pilgrim, que aporten una energia increïble al film. En realitat, l’edició de so en general està molt ben treballada. Un element més d’una producció que desborda autenticitat, confiança i sinceritat. Tot i respondre perfectament al que seria el cinema més “pop”, Scott Pilgrim Contra el Mundo està dirigida especialment a aquell públic que està familiaritzat amb les referències de les quals s’alimenta, potser per això no permet ser recomanada fervorosament a qualsevol, però això no treu que es pugui gaudir si s’encara amb la ment lliure de prejudicis i disposat a entrar en la història com si nosaltres estiguéssim jugant al videojoc. No tinc cap dubte que marcarà una tendència, però dubto que la puguin superar.

GAME OF THRONES – La HBO no descansa

Posted by Martí on 16 de Setembre de 2010
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , . 5 comentaris

A escassos dies de l’estrena de la seva sèrie estrella d’aquesta tardor, Boardwalk Empire (aquest proper diumenge 19), la prestigiosa cadena americana HBO ja ha presentat el primer avanç de la seva gran aposta per la primavera de 2011. Es tracta de Game of Thrones, una adaptació de la primera novel·la de la saga moderna A Song of Ice and Fire (Cançó de Gel i Foc), que l’escriptor nordamericà George R.R. Martin va començar a escriure el 1991. La història, ambientada en un món fictici i inspirada en l’època medieval, explica les guerres entre els set regnes que habiten un continent anomenat “Westeros” per a aconseguir el màxim domini sobre els seus enemics. Tot i que la majoria de protagonistes són humans, també apareixen altres espècies de caràcter fantàstic. Com es pot comprovar, les reminiscències a El Señor de los Anillos són força evidents.

La sèrie presentarà el format habitual de la HBO, 10 capítols d’aproximadament una hora, i ha comptat amb la col·laboració del propi autor de les novel·les en l’elaboració dels guions. Presenta un repartiment sense masses estrelles, però on destaquen Sean Bean (Boromir a El Señor de los Anillos) i Lena Headey (Reina Gorgo a 300), i un munt de secundaris amb força experiència en aquest tipus de produccions. Game of Thrones, que es troba en plena època de rodatge, es presenta com una sèrie d’estètica “bruta” i amb un gran treball d’ambientació. Amb la HBO darrere, no hi ha cap dubte que la qualitat està garantida. Esperem que aquesta vegada cuidin els guions tant com els aspectes més tècnics, un equilibri que, tot i que fa mal dir-ho, va fallar a The Pacific, la seva gran superproducció de la passada primavera.

Font: Wappy

LAS VIDAS POSIBLES DE MR. NOBODY

Posted by Martí on 29 de Juliol de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , . 7 comentaris

Mr. Nobody

Director: Jaco Van Dormael

Intèrprets: Jared Leto, Diane Kruger, Sarah Polley, Linh Dan Pham, Rhys Ifans, Natasha Little, Toby Regbo, Juno Temple.

Gènere: Drama, ciència-ficció, fantàstic. Bèlgica, 2009. 130 min.


És l’any 2092 i Nemo Nobody és l’últim humà mortal que queda en un món ningú mor. Acaba de fer 118 anys, però els doctors que el cuiden segueixen sense saber res del seu passat ni de com era la vida terrenal a principis de segle. Nemo intenta recordar, però els seus records el situen en diferents vides cada vegada, algunes d’elles entrecreuades. Per ordenar-les i comprendre-les, haurà de tornar a la seva infància.

La vida ens planteja situacions que requereixen la presa d’una decisió, i aquesta ens pot condicionar la vida molt més del que pensem. Ens fa triar un camí i deixar-ne enrere uns altres, convertint en una incògnita tot allò que hagués comportat una decisió diferent. Mai sabrem si els altres camins ens haurien conduït a una vida millor o pitjor, la resposta només la podem trobar a la nostra imaginació o als nostres somnis. Las Vidas Posibles de Mr. Nobody gira sobre aquest plantejament, i quan dic “gira”, ho dic literalment, perquè presenta una de les estructures més caòtiques que he vist els últims anys, amb continus salts en el temps, l’espai i, per sobre de tot, en la imaginació. En el fons, què és la nostra imaginació si no un gran caos il·limitat d’idees i desitjos, on la realitat es converteix en un concepte totalment indefinit. Si aquest paràgraf us ha semblat confús, però teniu ganes de llegir la resta, us esteu acostant a la sensació que produeix exactament aquest film.

No resulta fàcil simplificar i plasmar de forma escrita el contingut de Las Vidas Posibles de Mr. Nobody (per quina estúpida raó no podien mantenir el títol original de Mr. Nobody?), perquè la pel·lícula no es pot entendre sense la seva espectacular factura visual i sonora. Dormael sorprèn amb una immensa varietat d’estils i gèneres, i un ús molt ambiciós dels efectes especials. Com ja he dit l’estructura ja no és només no-lineal, sinó un autèntic mosaic sense regles que ens va arrossegant i que ens acaba atrapant de forma inevitable. Estem davant d’aquelles pel·lícules davant les quals ens hem de deixar portar, perquè, a banda de la seva estructura i rerefons, conté un munt d’imatges precioses i demostra que Jaco Van Dormael, al qual no tenia el plaer de conèixer, és un cineasta amb un do especial, ja que, a banda de la direcció, també és responsable del guió i la banda sonora.

La pel·lícula és una successió de fragments que van passant i es van entrellaçant, a vegades de forma coherent, a vegades de forma totalment brusca i a vegades sense saber ben bé on acaba un i comença l’altre. Tot i aparèixer, de tant en tant, la sensació que ens estem perdent coses o no podem seguir el ritme, de seguida ens adonem que no tot ha de tenir un sentit o una explicació, com passa amb bona part de tot allò que surt de la nostra imaginació. En tot cas, la pròpia pel·lícula ens ho indica en alguns fragments de caràcter més metafísic i fins i tot científic. Les dimensions espai-temps són molt relatives a Las Vidas Posibles de Mr. Nobody. Com passava a Big Fish, una de les tantes referències d’aquest film, al cap i a la fi la credibilitat d’una història pot dependre de quant se la cregui qui l’explica, i nosaltres no som ningú per negar-li, menys encara si té 118 anys.

Pel que fa a les interpretacions, s’ha de dir que el nivell global és força destacable, sobretot pel que fa a l’apartat femení del repartiment, amb menció especial a Sarah Polley i una Diane Kruger un pèl desaprofitada. Com a protagonista, Jared Leto es troba davant el seu primer gran paper des de Réquiem por un Sueño i respon de forma més que correcte, tot i que no pot evitar provocar-me la sensació que sempre posa la mateixa cara. Ja que he citat un film de Darren Aronofsky, s’ha de dir que el director és una de les grans inspiracions d’aquesta peli, juntament amb la superposició de diferents realitats tan pròpia de Charlie Kaufman (és difícil no pensar en Adaptation i Olvídate de Mí! en més d’una ocasió). També m’atreviria a citar El Club de la Lucha i alguna cosa em diu que l’esperada Inception també hi tindrà alguna cosa en comú.

Tot i que Las Vidas Posibles de Mr. Nobody destaqui per ser fascinant, quasi hipnòtica, a nivell visual, també és molt profunda i amb un potent missatge sobre l’existència humana que t’obliga a reflexionar sobre diverses coses i que t’evoca sensacions i situacions molt concretes. I és que tots podem ser el protagonista d’aquest film (per alguna cosa es diu “Mr. Nobody”), tots tenim aquell moment “i si…” que ens ha deixat una incògnita per sempre, aquella estranya i inquietant vibració que suposa pensar en qui seríem ara si en cert moment haguéssim pres una altra decisió o donat una resposta diferent. Imagineu aquestes vides possibles i per un moment penseu que podrien ser la real, si més no, alguns dels seus elements. Complicat, eh? Doncs benvinguts a Las Vidas Posibles de Mr. Nobody. Aneu a veure-la, potser és una decisió que us canvia la vida.

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

Posted by Martí on 2 de Mai de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , . 8 comentaris

Alice in Wonderland

Director: Tim Burton

Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2010. 100 min.


Amb 19 anys a punt de fer, Alícia acudeix a una multitudinària festa on un “lord” anglès li demanarà per casar-se amb ella. No obstant, Alícia és una noia imaginativa i independent que es distreu amb facilitat, la qual cosa fa que segueixi un conill que veu entre la gent. Això la fa arribar al peu d’un arbre on hi ha una gran llodriguera, a la qual acaba caient quan li rellisca la mà mentre intenta mirar què hi ha dins. Quan arriba al final, es troba en un món pintoresc, ple de peculiars criatures que es pregunten si és l’Alícia que buscaven.

Quan vam saber que Tim Burton s’encarregaria de versionar Alicia en el País de las Maravillas, la gran majoria va expressar que era el director ideal per oferir un nou enfoc d’aquest clàssic dels clàssics literaris de Lewis Carroll. No obstant, aquest entusiasme, que ja es va anar apaivagant quan van aparèixer les primeres crítiques, es converteix en certa fredor quan acabes de veure el resultat. I és que Alicia en el País de las Maravillas, tot i comptar amb un bon ritme i espectacularitat a nivell visual, es converteix en una experiència que no deixa pràcticament rastre. Un argument entrebancat i explicat massa superficialment, a banda de previsible, i una Alícia sense gràcia, quasi inexpressiva, converteixen el conte en entretingut i pintoresc, però a anys llum de la profunditat i el rerefons de la novel·la original.

Alicia en el País de las Maravillas és un film que basa el seu potencial en aquells elements característics que sempre podem esperar del cinema de Tim Burton: el disseny de tota l’ambientació de la història fantàstica, els petits gags inserits amb força enginy al llarg de la peli i la caracterització dels diferents personatges. I és que cap director com Burton sap atorgar als seus personatges aquesta bogeria tan delirant, però ambigua al mateix temps. El Barreter boig i la Reina Vermella en són els màxims exponents, reservats pels dos actors fetitxe del director, Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, però aquest cop també ha aprofitat la creació de personatges totalment per ordinador per explotar encara més aquest sentit. Així doncs, trobem a Tweedledum i Tweedledee, inspirats en Matt Lucas (Little Britain), el Gat de Cheshire amb la veu de Stephen Fry, la Llebre de Març amb la de Paul Whitehouse o l’Oruga Blava amb la d’Alan Rickman. En canvi, Mia Wasikowska es mostra força discreta com a Alícia, personatge que, crec jo, li va massa gran.

El problema és que els personatges, per molt atractius i divertits que siguin, formen part d’un guió que no està a l’altura. Els fets es van succeint per inèrcia, sense massa cohesió ni, a vegades, massa lògica. D’acord que és un conte fantàstic i que el concepte de lògica és molt relatiu, però la sensació general és que el comportament dels personatges és massa confús i poc matisat. D’altra banda, tot el que va passant resulta massa previsible i cau en massa convencionalismes; a la peli li manca impacte, capacitat de sorprendre, d’emocionar, amb la qual cosa resulta molt difícil implicar-te amb el que passa. Com he dit al principi Alicia al País de las Maravillas és un film que es viu de forma massa superficial, que t’alegra la vista pels seus colors i et fa somriure pels seus personatges, però que acaba i et permet posar-te a a pensar en una altra cosa amb molt més facilitat del que seria desitjable. És exactament el mateix que passava amb Charlie y la Fábrica de Chocolate, pel·lícula força equiparable a aquesta.

Pel que fa al tema del 3D, mereix un post exclusiu que ja porto temps pensant en escriure i que ara veig encara més motiu per fer-ho, però començaré a dir algunes coses aquí. Per començar, m’atreviria a dir que Tim Burton li ha tret més partit a Alicia en el País de las Maravillas que James Cameron a Avatar. Si més no, ho he trobat molt més notori. No obstant, haig de dir que també es fa evident que el 3D té inconvenients. Un d’ells és la poca nitidesa dels contorns de les imatges més “properes”, algunes fins el punt de ser indistingibles, provocada pel fet que no som capaços d’enfocar amb tanta rapidesa. Un altre és l’excessiva brillantor de la pel·lícula que provoca el fet de veure certs objectes o personatges de més a prop. Tot plegat fa que les ulleres t’acabin molestant, i ho dic perquè, a part de mi, vaig veure com la gent del meu voltant també se les treia, posava i recol·locava. Tal com vaig dir amb Avatar: sí, és curiós i augmenta l’espectacularitat d’algunes escenes, però la sensació final és que el valor afegit tampoc és tant.

Malauradament, Tim Burton no serà recordat per la seva esperada versió d’Alícia. No transmet els sentiments a flor de pell de Big Fish o Eduardo Manostijeras, ni arriba a la genuïnitat de Pesadilla Antes de Navidad, per posar un exemple. Fins i tot Sweeney Todd em va deixar clarament més satisfet que aquesta. No és fàcil dir això, però crec que ara mateix no és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per aquell que s’esperi un Tim Burton mostrant la seva màxima qualitat. Tot i que has passat una estona entretinguda, Alicia en el País de las Maravillas és massa volàtil un cop abandones el cinema i el director californià és capaç de fer-ho molt millor. Ho sabem perquè ens ho ha demostrat.