Un dels cineastes que ha estat capaç de crear un segell propi en el cinema contemporani, tot i operar de forma majoritària en un segment més massiu, és indubtablement Guy Ritchie. Només cal comparar pel·lícules com Lock & Stock, Snatch: Cerdos y Diamantes o Rock’n’Rolla per a identificar clarament els seus trets característics: històries corals, muntatge adrenalínic, estètica de videoclip, humor negre i força llicències visuals a la recerca de l’espectacle. També a la recent saga de Sherlock Holmes es pot percebre la mà el director britànic. Ara, Guy Ritchie es remunta als anys 60 per a adaptar The Man from U.N.C.L.E., una sèrie nord-americana d’espies de gran èxit a la televisió d’aquella època, on explicarà la història de dos agents secrets que busquen una organització descendent dels nazis alemanys que suposadament està preparant un atac nuclear.
acció
All posts tagged acció
Kingsman: The Secret Service
Director: Matthew Vaughn
Intèrprets: Colin Firth, Taron Egerton, Samuel L. Jackson, Mark Strong, Michael Caine, Sofia Boutella, Jack Davenport, Mark Hamill, Sophie Cookson
Gènere: Acció, comèdia. Gran Bretanya, 2015. 125 min.
Davant l’emergent amenaça del retorçat multimilionari Valentine Richmond sobre tota la població mundial, l’agència britànica d’espionatge secret Kingsman necessita reclutar un nou membre. El veterà espia Harry Hart aposta per Eggsy, un jove conflictiu i immadur, però que resulta ser fill d’un antic membre del cos amb qui Harry està en deute. Mentre Eggsy comença el seu entrenament, Hart té la missió d’investigar més de prop a Richmond per a conèixer més detalls del seu pla.Dins de la voràgine de adaptacions cinematogràfiques de còmics de tota mena, Matthew Vaughn s’ha convertit en una espècie de figura a l’ombra i un tant rebel. Les seves incursions a la saga X-Men (director de la celebrada Primera Generación i coguionista de la recent Días del Futuro Pasado) van anar precedides d’una obra molt més anàrquica com Kick-Ass, que precisament desmitificava per complet el gènere dels superherois i a la vegada jugava a formar-hi part. Ara, Vaughn utilitza les mateixes armes a Kingsman: Servicio Secreto, on adapta un còmic de Mark Millar que té el cinema d’acció, espies i agents encoberts com a objecte de transgressió. El film n’agafa tots els tòpics haguts i per haver, i els centrifuga per a oferir-ne una versió extremada i autoparòdica, prioritzant en tot moment el seu efecte més primari i directe que no pas la originalitat o riquesa del seu fons. Una superficialitat totalment deliberada i executada amb gran enginy.
L’imminent 2015 vindrà carregat d’estrenes esperadíssimes, però també es podria convertir en l’any dels retorns fallits. Deixant de banda l’episodi VII de Star Wars que per ara no ha mostrat suficient com per poder fer cap previsió mínimament fonamentada, a la ja comentada seqüela de Jurassic Park, Jurassic World, s’hi afegeix ara Terminator Genisys, una nova arrencada de la saga apocalíptica futurista que pretén avançar de forma relativament paral·lela a les pel·lícules que hem vist fins ara. Sota la batuta d’Alan Taylor, director de Thor: El Mundo Oscuro i de diversos capítols de sèries com Juego de Tronos, Los Soprano o Mad Men, la nova franquícia segueix el mateix argument que el film original, però hi afegeix -segons s’ha dit- alguns canvis. En tot cas serem de nou a l’any 2029, on enmig d’una guerra entre humans i robots, John Connor, el cap dels rebels que controlen Skynet, envia el soldat Kyle Reese al passat per salvar la seva mare.
Seguint la ja despiadada tendència actual d’agafar qualsevol producte que va ser un èxit en el passat i reaprofitar-lo per tornar-ne a treure rendiment, era difícil que una franquícia com Jurassic Park en sortís indemne. I així és, 22 anys després de l’estrena d’una pel·lícula que va revolucionar -aquesta sí- el cinema d’aventures i ciència-ficció que havíem vist fins llavors, ens arriba Jurassic World, una seqüela que ens torna a portar a la famosa illa Nublar per assistir a l’evolució del parc temàtic i preparar-nos per a una nova catàstrofe. La pel·lícula, dirigida pel jove Colin Trevorrow i produïda per Steven Spielberg -hi havia de ser d’una forma o altra-, ens mostra tots els avanços tecnològics i a nivell d’espectacle del parc, però també els perills de l’experimentació amb noves espècies que es duu a terme al seu laboratori. Un argument que, a priori, no sembla massa diferent al de l’original.
C3PO, Cortocircuito, Wall·E, i ara… Chappie? Més enllà de la seva vessant destructiva o revolucionària, la història del cinema també ha reservat un lloc per aquells robots que aconsegueixen tocar-nos la fibra sensible pel seu humanisme, i tot sembla indicar que l’any que ve ens n’arribarà un nou exemple. Chappie és la nova pel·lícula de Neill Blomkamp, el jove director sud-africà que va entrar en escena de forma contundentment gràcies a l’aplaudida District 9, encara que després ens va desmuntar força les expectatives amb Elysium. Ara, Blomkamp segueix fidel al gènere de ciència-ficció futurista i s’endinsa en l’univers de la intel·ligència artificial amb la història -escrita per ell i Terri Tatchell- d’un robot que aprèn a pensar, sentir i actuar de forma autònoma després de ser “educat” per l’enginyer que l’ha creat, amb totes les conseqüències que això provoca.
The Equalizer
Director: Antoine Fuqua
Intèrprets: Denzel Washington, Marton Csokas, Chloë Grace Moretz, Melissa Leo, Bill Pullman, Haley Bennett
Gènere: Acció, thriller, policíac. USA, 2014. 125 min.
Robert McCall és un home aparentment normal que treballa a uns grans magatzems de bricolatge, però de nit té l’estrany costum d’anar-se’n a una cafeteria a llegir un llibre. Allà, sempre es troba amb Teri, una prostituta molt jove que treballa a les ordres d’un mafiós rus anomenat Slavi. Un dia, la noia no apareix, i Robert decideix anar a buscar Slavi i la seva banda per saldar comptes, cosa que fa aflorar una etapa passada de la seva vida.Denzel Washington formaria part d’una eventual llista d’actors que, per si sols, t’empenyen a anar a veure una pel·lícula. L’últim exemple el vam tenir fa dos anys, quan el seu magnífic paper a El Vuelo li va valdre la última de les seves sis nominacions als Oscars. Precisament, la relació de Washington amb els premis de l’Acadèmia està del tot lligada al director Antoine Fuqua, ja que va ser sota les seves ordres a Training Day (2001) que va aconseguir seva segona estatueta com a millor actor protagonista. 13 anys després, els dos tornen a encreuar les seves trajectòries a The Equalizer, que adapta una popular sèrie nord-americana de televisió dels anys 80, però en aquest cas la fórmula de l’èxit no funciona amb la mateixa solvència. I no és que l’actor hagi perdut cap facultat, ja que torna a estar imponent, sinó que el film es veu molt penalitzat per un guió dèbil i una direcció que, de tant adornada, acaba resultant pretensiosa.
A pesar de la seva filmografia sorprenentment poc prolífica -no arriba a la desena de títols-, la qualitat de Michael Mann darrere la càmera ha estat suficient per crear un segell propi. I si n’haguéssim de destacar una propietat, aquesta seria sens dubte l’elegància. Tot i les darreres decepcions amb Enemigos Públicos (2009) i Corrupción en Miami (2006), n’hi ha prou amb citar Collateral (2004), El Dilema (1999) o Heat (1995) per a corroborar la seva entitat. És per això que anunciar una nova pel·lícula de Mann sempre és un esdeveniment, i aquest concretament tindrà lloc l’any que ve amb l’arribada de Blackhat, un thriller d’acció en què una conspiració cibernètica a nivell mundial obligarà els Estats Units a confiar en un veterà “hacker” que estava empresonat. Argument típic i tòpic, però que a les mans de Michael Mann adopta un atractiu especial.
Lucy
Director: Luc Besson
Intèrprets: Scarlett Johansson, Morgan Freeman, Choi Min-sik, Amr Waked, Yvonne Gradelet, Jan Oliver Schroeder
Gènere: Ciència-ficció, acció. França, 2014. 90 min.
En plena ciutat de Taipei, Lucy és empesa per un amic a fer l’entrega d’un misteriós maletí a un perillós cap mafiós del país. Dins, s’hi amaga una de les drogues més potents que s’han creat mai, i Lucy és obligada a transportar-la a Europa fent de mula, és a dir, amb un paquet dins del seu estómac. No obstant, abans de marxar, un incident provoca que el paquet de droga s’obri i s’escampi pel seu organisme, ocasionant-li una reacció que fins ara mai ningú havia experimentat.És difícil no relacionar el nom de Luc Besson amb el cinema d’acció més efectiu de la dècada dels 90 i també d’aquest inici de segle. Des de Nikita (1990), León: El Profesional (1994) o El Quinto Elemento (1997), escrites i dirigides per ell, fins a les sagues Transporter (2002) i Taken (2008), on és responsable dels respectius guions, el cineasta francès ha imposat un segell propi marcat per un estil directe i expeditiu, sense massa floritures narratives i amb protagonistes de gran carisma. Sorprèn, doncs, que ell mateix hagi gestat una despropòsit de la talla de Lucy, un film molt més proper a la ciència ficció on el deliri progressiu de la seva grandiloqüència visual i les elucubracions metafísiques al voltant de la trama arruïnen un plantejament que no era exempt de potencial. Resultat: aquella quota d’absurditat sempre present les pel·lícules d’acció aquí assoleix nivells exagerats, i a més pretenen que t’ho prenguis seriosament.
Reprendre una saga mítica dels anys 80 que en principi havia quedat tancada és, d’entrada, una mala idea. Que ho preguntin a Indiana Jones o a Star Wars sense anar més lluny. Però davant l’escenari inevitable d’haver-ho de fer, tot el que sigui conservar l’essència dels films originals sempre resulta crucial, ja que el públic no vol veure una reinterpretació, sinó una continuació -encara que sigui actualitzada- dels elements que ho van fer gran. Això és el que semblen estar fent bé els responsables de Mad Max: Fury Road, la quarta entrega de la franquícia, que arribarà exactament 30 anys després de la tercera part i ho farà amb una estètica molt fidel a la d’aquella època i el mateix director, George Miller. Òbviament, la història seguirà a Max, un fugitiu que busca restablir un cert ordre en un món apocalíptic dominat pel caos i la lluita per la supervivència.
Dawn of the Planet of the Apes
Director: Matt Reeves
Intèrprets: Andy Serkis, Jason Clarke, Gary Oldman, Keri Russell, Toby Kebbell, Kodi Smit-McPhee
Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 130 min.
Després que l’anomenada “grip dels simis” s’hagi estès per tot el món, la població humana del planeta Terra queda pràcticament extingida i són precisament els simis els qui s’han convertit en la raça dominant. Gràcies a l’educació rebuda de petit, Cèsar contribueix a fer evolucionar de forma impressionant la seva comunitat, la qual només veu amenaçat el seu benestar per un grup d’humans supervivents, que es veuen obligats a endinsar-se al seu territori a la recerca de fonts d’energia.A vegades, Hollywood aconsegueix fer-nos creure que està aprenent la lliçó a l’hora de concebre les seves produccions més milionàries i grandiloqüents, i que està entenent que el públic vol quelcom més que dues hores de pirotècnia pensada per acumular zeros en xifres de recaptació. No es pot dir que sigui a nivell generalitzat, encara, però sí que en trobem cada vegada més exemples i més rellevants. Sense anar més lluny, Pacific Rim fa un any o X-Men: Días del Futuro Pasado fa un parell de mesos han estat dos entreteniments d’acció i ciència-ficció que, a banda de la seva espectacularitat visual, han sabut fer gal·la d’una intenció narrativa cuidada. Ara cal sumar-hi l’esperada El Amanecer del Planeta de los Simios, que tan sols necessita els seus deu primers minuts per a convèncer-nos que no tirarà pel dret i que la seva proposta buscarà una personalitat pròpia des del primer moment.



















