M.A.Confidential

Lucy

Director: Luc Besson

Intèrprets: Scarlett Johansson, Morgan Freeman, Choi Min-sik, Amr Waked, Yvonne Gradelet, Jan Oliver Schroeder

Gènere: Ciència-ficció, acció. França, 2014. 90 min.

És difícil no relacionar el nom de Luc Besson amb el cinema d’acció més efectiu de la dècada dels 90 i també d’aquest inici de segle. Des de Nikita (1990), León: El Profesional (1994) o El Quinto Elemento (1997), escrites i dirigides per ell, fins a les sagues Transporter (2002) i Taken (2008), on és responsable dels respectius guions, el cineasta francès ha imposat un segell propi marcat per un estil directe i expeditiu, sense massa floritures narratives i amb protagonistes de gran carisma. Sorprèn, doncs, que ell mateix hagi gestat una despropòsit de la talla de Lucy, un film molt més proper a la ciència ficció on el deliri progressiu de la seva grandiloqüència visual i les elucubracions metafísiques al voltant de la trama arruïnen un plantejament que no era exempt de potencial. Resultat: aquella quota d’absurditat sempre present les pel·lícules d’acció aquí assoleix nivells exagerats, i a més pretenen que t’ho prenguis seriosament.

La veritat és que aquesta gradual pèrdua de papers de la pel·lícula resulta força inesperada. El film arrenca de forma prometedora, sense contextualitzar res i al gra, plantejant el conflicte ràpidament i fins i tot incloent un curiós muntatge amb paral·lelismes del món animal al qual li atorgo certa gràcia, però quan els efectes de la droga comencen a fer-se presents a la protagonista, sembla que Besson se’n contagia per complet. En el pitjor sentit. Lucy encara manté el seu interès a nivell d’acció en algunes fases -espectacular persecució pels carrers de París inclosa- i té quatre tocs d’humor que funcionen, però el seu to cada vegada més transcendental, existencialista i fins i tot didàctic ens va allunyant poc a poc del que voldríem veure. També els efectes especials, atractius en un principi, es van sobredimensionant fins a tornar-se desconcertants i quasi fregar el ridícul. Besson perd la mesura i el conjunt es torna estrident tant a nivell visual com sonor.

El pitjor de la pel·lícula, però, és aquesta suposada voluntat divulgadora que he citat anteriorment; com si tot el que passa ens hagués d’inspirar alguna cosa, fer-nos reflexionar com a espècie o canviar la nostra forma de veure les coses. El film fins i tot apel·la directament a l’espectador al final, en una mena de desafiament o no sé ben bé què. On vas a parar, Besson. Sí, hi ha un munt de pel·lícules de ciència ficció que aconsegueixen fer-nos pensar i traslladar el que veiem a la nostra realitat, però perquè fan que ens identifiquem amb l’acció o els personatges; en canvi, Lucy en cap cas transmet proximitat ni ens fa preocupar de res. Per això la importància que es dóna a si mateixa i la base pseudocientífica en què es recolza gairebé fan riure. Els últims quinze minuts resulten particularment esperpèntics, quan la pel·lícula se surt de mare i entra en una espècie de mescla accelerada entre 2001: Una Odisea del Espacio i els primers minuts d’El Árbol de la Vida.

Qui lluita per arreglar aquest descosit és una Scarlett Johansson, qui encaixa perfectament a la filmografia de Besson com a protagonista femenina -succeint Nikita i Leeloo, en certa manera-, però es veu clarament perjudicada per la resta, i també per un personatge que no acaba de ser coherent del tot en les seves supercapacitats. Johansson posa ofici i bones maneres a la seva faceta d’acció, que ja ha explotat àmpliament com a Viuda Negra, però em segueix costant veure-la en aquest tipus de papers. De la mateixa manera, tampoc m’acabo d’acostumar a Morgan Freeman en aquesta posició de secundari comodí en la qual s’ha acomodat últimament. A Lucy no és que ho faci malament, però és que el seu personatge sembla de broma, com si Besson l’hagués escrit només per explicar als tontos el que passa. Ja són molts títols en què Freeman no ens regala una actuació a la seva altura (jo diria que des que va fer de Mandela a Invictus, ja fa cinc anys) i es troba a faltar.

Veig darrere de Lucy un intent d’evolució o transgressió per part de Luc Besson dins la seva filmografia, però queda clar que el tret li ha sortit per la culata. Els guions de ciència-ficció millor que els deixi pels Nolan i companyia, que poden agradar més o menys, però almenys no deixen al descobert l’engany que hi ha darrere d’una forma tan poc hàbil. I és que tot objectiu que hi havia darrere acaba provocant l’efecte oposat; fins i tot Scarlett Johansson ens acaba resultant avorrida, per no dir que ens cau malament. Això sí, seguiré sent un fidel defensor del seu cinema de sempre del director francès, per tant, que algú li digui que torni a posar els peus a terra i ens faci vibrar amb les seves històries de venjança i acció sense complicacions.