THE COVE

Posted by Martí on 30 de Juny de 2010
Posted in: Cine - 2010, documental. Tagged: , , , . 2 comentaris

The Cove

Directors: Louie Psihoyos

Intèrprets: Richard O’Barry, Kirk Krack, Joe Chisholm, Louie Psihoyos, Isabel Lucas.

Gènere: Documental, naturalesa. USA, 2009. 90 min.

Richard O’Barry, l’activista a favor dels dofins més popular del món, acudeix al poble japonès de Taiji, on es sospita que s’estan duent a terme d’amagat grans matances d’aquests animals. Qualsevol persona amb una càmera de fotos o de vídeo que s’acosta a la platja de Taiji rep una contínua coacció per part dels pescadors i de la pròpia policia, per això O’Barry decideix reunir un equip i idear un pla per poder tenir evidències reals del que passa.

És difícil no experimentar una immensa sensació d’impotència en acabar de veure The Cove. El documental, recent guanyador de l’Oscar a aquesta categoria, tracta un tema particularment sensibilitzador com són les caceres de dofins, però, lluny de limitar-se només al recurs fàcil de tirar d’imatges entendridores d’aquests animals o recrear-se amb d’altres de macabres (que també n’hi ha dels dos tipus), profunditza molt més en la injustícia que vol denunciar. L’altra gran particularitat és que la naturalesa del documental l’acaba convertint en un autèntic film de suspens, més o menys com passa a Man on Wire. En aquest cas, un suspens molt més real que el que cap pel·lícula de ficció pot aconseguir.

El film, amb un guió exemplar i molt ben equilibrat, combina l’apartat més personal de Richard O’Barry, necessari per entendre la seva personalitat i els seus motius, amb la missió que ell i un equip d’especialistes planegen i duen a terme per desenmascarar uns fets que no podien seguir ocults. Tot això, sumat a un gran treball de documentació científica i social per demostrar que les caceres de dofins no tenen cap mena de sentit i que tan sols responen a una inexplicable qüestió de tradicions o a un irracional acte de rebel·lió. El film s’esforça per intentar cobrir tots els angles possibles de la història, posar-se a la pell dels responsables i pensar un per què darrere d’aquest horror, però no arriba a cap resposta. Tot i no poder evitar caure en certs tremendismes i teatralitats a la seva part final, ni escapar d’un clar subjectivisme (lògic i inevitable, d’altra banda), el resultat és molt compacte i notable.

Una de les grans virtuts de The Cove és la sensatesa que desprèn el seu protagonista, Richard O’Barry, qui ens transmet sense problemes el fort sentiment de culpa que arrossega des de fa anys i la seva voluntat per esmenar els seus errors del passat i retornar als dofins allò que ell creu que els va treure: la llibertat. Una cosa queda clara, l’home no actua de cara a la galeria, sinó per principis; ell i tots els integrants del seu equip. Algun d’ells ho cita directament, però el cert és que part de la pel·lícula recorda a la planificació d’un robatori, a l’estil d’Ocean’s Eleven. Fins i tot les càmeres tèrmiques i d’infrarojos tenen clar protagonisme. El film aconsegueix veritables moments de patiment i adrenalina, tot i que l’acció no sempre es pugui apreciar amb la claredat i precisió desitjada.

En tot cas, no es pot negar que The Cove és un documental valent i persistent, que cuida molt bé a qui ataca i a qui no, deixant clar que no és un tema generalitzat de Japó, sinó dels interessos estratègics econòmics que la indústria i certs òrgans de govern tenen en el manteniment de pràctiques tan despiadades com aquestes. Un cop més, la cooperació entre països queda en evidència i la preocupació pel medi ambient, relegada a un segon terme. Com ja vaig dir a Océanos, l’altre documental comentat recentment al blog, el missatge ecologista resulta reiteratiu, però m’ha sorprès que a The Cove es transmet de forma un tant pessimista o resignada, com si, tot i l’immens valor de l’obra, no es confiés gaire en el seu efecte a l’hora d’aturar aquestes massacres.

Realment, vist el que veiem a The Cove, resulta difícil aconseguir que Japó aturi aquestes activitats. Potser des de dins del propi país seria la única forma de poder aconseguir alguna repercussió. Precisament, s’acaba de saber que la pel·lícula s’acabarà estrenant a les sales japoneses, tot i les protestes d’alguns sectors de la població, que la consideren antinipona i que ataca a les seves tradicions. Una bona notícia, ja que, com el mateix film evidencia, gran part de la població de Japó desconeix els fets de Taiji. I atrocitats com aquesta, s’han de saber i s’han de difondre. Per això The Cove és un documental que hauria de veure molta gent, això sí, preparada per trobar-se amb imatges dures i sortir amb certa dosi de ràbia continguda.

CLONfidential: True Blood VS Jennifer’s Body

Posted by Martí on 27 de Juny de 2010
Posted in: CLONfidential. Tagged: , . 2 comentaris

Bé, crec que no cal ser molt espavilat per detectar que aquest serà un dels casos més flagrants d’aquesta secció. Senzillament, descarat. True Blood és una sèrie de la HBO estrenada el 2008, mentre que Jennifer’s Body és una pel·lícula de 2009 protagonitzada per Megan Fox. La primera, de temàtica vampiresca; la segona, sobre una noia que es dedica a matar mossegant el coll a les seves víctimes. Les dues, “curiosament”, amb pósters calcats. No sé si els responsables de la sèrie televisiva van demanar explicacions a la productora del film, però és inevitable pensar malament.

D’acord que, avui en dia, no és fàcil crear un disseny totalment inèdit, d’acord que pots adoptar i revisar idees d’altres productes, però després intenta ser una mica més subtil, que això de canviar la banda per on regalima la sang no és suficient per enganyar-nos. Un plagi en tota regla.

CINEMA A LA FRESCA 2010

Posted by Martí on 25 de Juny de 2010
Posted in: General. Tagged: , . 2 comentaris

Ja s’ha convertit en una de les activitats més populars de la ciutat de Barcelona durant les primeres setmanes d’estiu, i aquest any celebra la seva 8a edició. Un cop més, la Sala Montjuïc, situada als jardins del Castell, ha preparat una extensa cartellera amb alguns dels millors títols que s’han estrenat durant els últims dotze mesos. Des de destacades produccions europees com Gomorra o La Clase, passant pel cinema més comercial amb RocknRolla o Revolutionary Road, i rematant amb grans clàssics com La Naranja Mecánica, El Verdugo o La Quimera del Oro Resumint, una oferta que realment satisfà qualsevol tipus d’espectador.

Aquest és el programa complet de Cinema a la Fresca 2010 a la Sala Montjuïc:

  • 5 JULIOL – Buscando un Beso a Medianoche de Alex Holdridge. Una de les últimes sensacions del cinema independent americà (tràiler).
  • 7 JULIOL – La Teta Asustada de Claudia Llosa. Ós d’or a Berlín 2009 i nominada a l’Oscar (tràiler).
  • 9 JULIOL – El Verdugo de Luis García Berlanga. Obra imprescindible del cinema espanyol (tràiler).
  • 12 JULIOL – RocknRolla de Guy Ritchie. Thriller d’acció amb la inconfusible firma del director britànic (tràiler/crítica).
  • 14 JULIOL – La Naranja Mecánica de Stanley Kubrick. Obra mestra inqüestionable dels anys 70 (tràiler).
  • 16 JULIOL – Mi Vecino Totoro de Hayao Miyazaki. Una dels primers films del mestre de l’animació japonesa (fragment).
  • 19 JULIOL – Vals con Bashir de Ari Folman. Va arrasar l’any passat amb diversos premis a millor peli europea (tràiler/crítica).
  • 21 JULIOL – Déjame Entrar de Tomas Alfredson. Un dels títols més aclamats del cinema europeu dels últims mesos (tràiler/crítica).
  • 23 JULIOL – Las Vacaciones del Sr. Hulot de Jacques Tati. Un dels grans exponents clàssics del cinema humorístic francès (fragment).
  • 26 JULIOL – Despedidas de Yojiro Takita. Film japonés que va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa el 2009 (tràiler).
  • 28 JULIOL – La Clase de Laurent Cantet. Drama social guanyador de la Palma d’Or a Cannes 2009 (tràiler).
  • 30 JULIOL – La Quimera del Oro de Charles Chaplin. Obra mestra del cinema mut, amb interpretació de la banda sonora en directe (tràiler).
  • 2 AGOST – Revolutionary Road de Sam Mendes. Brillant drama sobre la vida de les classes altes americanes els anys 50 (tràiler/crítica).
  • 4 AGOST – Gomorra de Matteo Garrone. El títol més popular del cinema italià dels últims anys, basat en les activitats de la màfia napolitana (tràiler/crítica).
  • 6 AGOST – Pel·lícula sorpresa, a escollir entre 25 Kilates, El Truco del Manco o Smoking Room. Tres representants del cine espanyol recent.

SOMEWHERE – Tràiler

Posted by Martí on 24 de Juny de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , . Deixa un comentari

Sofia Coppola no ha necessitat més de quatre pel·lícules per a convertir-se en una de les cineastes actuals que més diversitat d’opinions aixeca entre el públic. Personalment, considero Lost in Translation una de les millors pel·lícules que ens va deixar la dècada anterior, però la resta de la seva filmografia és molt irregular. Amb Maria Antonieta, vaig fer seriosos esforços per no adormir-me. Sigui com sigui, la “fillíssima” del mestre Francis Ford ha aconseguit que els seus moviments es converteixin ràpidament en motiu de notícia. En aquest cas, estem parlant del tràiler del seu cinquè film, Somewhere.

La història tracta d’un famós actor que haurà de replantejar la seva vida abonada al luxe, el sexe i l’alcohol amb la inesperada arribada de la seva filla de 11 anys. La relació entre ells dos serà clarament el pal de paller d’aquesta comèdia dramàtica. Coppola ha escollit com a protagonista a Stephen Dorff, un actor de segona que tindrà una gran oportunitat per a fer un salt a la seva carrera. Al seu costat hi haurà Elle Fanning, la germana petita de la ja popular Dakota Fanning. El tràiler no pinta malament, i té l’al·licient de comptar amb la música de Phoenix i The Strokes (amb una versió acústica del “You only live once” anomenada “I’ll try anything once”).

Somewhere s’estrenarà al Festival de Venècia d’enguany i està previst que arribi a les pantalles a finals de 2010.

OCÉANOS

Posted by Martí on 21 de Juny de 2010
Posted in: documental. Tagged: , . 6 comentaris

Océans

Directors: Jacques Perrin, Jacques Cluzaud

Intèrprets: Jacques Perrin, Lancelot Perrin.

Gènere: Documental, naturalesa. França, 2009. 100 min.


Davant la pregunta del seu nét sobre què és l’oceà, el documentalista Jacques Perrin fa un extens recorregut per les diferents espècies animals que hi habiten i les seves diverses formes de vida i de supervivència.

Probablement no guanyaran el Mundial, però de fer documentals en saben una estona. Desenes d’organismes francesos han participat en aquest documental, considerat un dels més grans realitzats mai vist el seu pressupost (més de 50 milions d’euros) i l’espectacularitat de les seves imatges. Océanos és un retrat increïblement divers de tot el que passa a les profunditats marines, combinant els animals més coneguts per tothom, amb alguns que veiem per primer cop. A banda d’evidenciar la immensa riquesa animal que es pot trobar sota l’aigua, consciencia l’espectador que molts d’ells tenen comportaments més humans del que sembla. És llavors quan el documental ens recorda que tot allò està en veritable perill i que hem de lluitar per a preservar-ho.

En efecte, el missatge ecologista pot sonar a disc ratllat, però també és veritat que, si no el transmeten aquest tipus de productes, els quals ens mostren de forma immillorable què està en joc, no ho farà ningú més. No obstant, a nivell global, Océanos és un documental que busca clarament el component poètic abans que l’acadèmic. Amb un narrador que intervé de forma breu i molt intermitent, i simplement per deixar anar petites metàfores o frases més aviat abstractes, la principal força del producte està en les imatges i en la impressionant qualitat del so “en directe”. En realitat, no trobo gaire sentit al narrador perquè la majoria de vegades no aporta pràcticament res a banda de dir quatre frases per fer-ho tot més bonic. I és que el guió del documental divaga completament, ja que no hi ha un fil argumental ni una successió clara de les diferents escenes. El film canvia d’una situació a l’altra així com així.

El principal problema (o no, segons com es miri) que genera aquest tipus de muntatge és que observem, però moltes vegades no sabem què estem observant. Els animals queden en l’anonimat, no es cita ni una espècie ni s’explica el per què d’un comportament o altre, cosa que, personalment, vaig trobar a faltar en algun moment. De totes formes, Océanos triomfa en el seu plantejament d’oferir imatges impactants, curioses i espectaculars. Imatges tremendament difícils de rodar, d’altra banda, ja que l’aproximació als animals i la capacitat de no interferir en el seu comportament natural és admirable. Entre les millors i més significatives imatges que ens regala, la que he escollit per il·lustrar el post, un exemple insuperable de la convivència entre l’home i la natura.

La part més orientada cap a la denúncia de caràcter ecològic de Océanos, tot i no encaixar gaire amb el que havia estat el documental fins llavors, no escatima detalls a l’hora de mostrar (o recrear, cosa que no queda molt clara) les atrocitats que es duen a terme amb els animals marins. Uns minuts que fan reflexionar, sens dubte. Amb tot, em quedo amb una de les imatges finals: un lleó marí, o semblant, banyant-se amb la seva cria en la mateixa posició que ho faria una mare humana aguantant el seu fill.

No ens enganyem, els documentals semblen tenir el seu lloc reservat els migdies a La 2, però us puc assegurar que l’entrada per veure aquestes fantàstiques imatges en pantalla gran val molt més la pena que ficar-se en qualsevol mediocritat que et pots trobar aquests dies en cartellera. Ja ho vaig fer amb la meravellosa Tierra, ara farà un any, i ara ho he repetit sense penedir-me’n ni un segon. Per tots els amants de la naturalesa o simplement pels que tenen ganes de veure imatges inèdites i conèixer una mica més el nostre planeta, Océanos és una recomanació més que sòlida.

CLONfidential: Carl Fredricksen VS Bobby Robson

Posted by Martí on 20 de Juny de 2010
Posted in: CLONfidential. Tagged: , , . Deixa un comentari

Carl Fredricken, l’entranyable protagonista de la última joia de Pixar, Up, té el seu doble en un altre personatge també entranyable, Bobby Robson, que fa prop d’un any que ens va deixar. Sí, aquell entrenador que tenia com a traductor un tal José Mourinho. Tot i que Robson no tenia el mal caràcter del personatge animat, la semblança física és evident. Qui sap si els genis de Pixar van inspirar-se en el llegendari entrenador i li van afegir unes ulleres de pasta per dissimular. En tot cas, si el sr. Fredricksen tornés a fer un passeig pel cel a bord de la seva casa, estaria força a prop d’on deu ser ara Sir Bobby.

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2010 – Comencen les votacions

Posted by Martí on 18 de Juny de 2010
Posted in: General. Tagged: , . 2 comentaris

Per tercer any, m’he presentat als Premis Blocs Catalunya, un certamen organitzat per Stic.cat, la qual cosa significa que, per tercer any, tornaré a donar la llauna a tothom tant com pugui per demanar que voteu pel blog dins de la categoria de Cultura. Com ja he fet els dos anys anteriors, aplaudeixo aquesta iniciativa i m’alegro que tingui continuïtat, tot i que segueixi veient un clar aspecte a millorar, com és el de les votacions.

Aquest any, tercer procediment diferent. Ara, els blocs es poden votar només una vegada, però amb l’afegit que també es poden marcar amb el popular “M’agrada” els diferents posts que ha publicat recentment. Cada cinc “M’agrada”, es comptabilitza com un nou vot. La meva sorpresa ha estat trobar-me que el nombre de posts que es poden votar a cada bloc no és, ni molt menys, el mateix. Així doncs, els qui en tenen més, disposen d’un gran avantatge per aconseguir més vots. A banda de partir amb clara desigualtat entre uns i altres, ho trobo un sistema que fomenta la quantitat abans que la qualitat.

Sigui com sigui, i tot que aquest sistema em posa les coses molt difícils aquest any, estaria encantat si em donéssiu el vostre vot, i de pas féssiu un “M’agrada” a tots els posts que hi hagi disponibles. Moltes gràcies a tots!!!!

BOARDWALK EMPIRE – Tràiler per anar salivant

Posted by Martí on 17 de Juny de 2010
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , . 4 comentaris

Si Inception és l’estrena de cinema més esperada de 2010, Boardwalk Empire s’ha convertit definitivament en la seva homòloga televisiva. La nova sèrie de la HBO, produïda per Martin Scorsese i bona part dels responsables de Los Soprano i Hermanos de Sangre, serà la gran estrella de la temporada de tardor a Estats Units. El primer tràiler ja deixava entreveure un producte de gran qualitat, però el nou va més enllà i ja converteix en inevitable el fregament compulsiu de mans preveient el que pot suposar aquesta sèrie si es confirmen les sensacions que ens deixa aquest escàs minut i mig.

A banda de la increïble ambientació de l’Atlantic City dels anys 20, presenta el que podria ser un nou personatge memorable: Nucky Thompson. A la pell de l’inimitable Steve Buscemi, només fan falta un parell o tres de diàlegs del tràiler per percebre pinzellades del millor Tony Soprano o fins i tot de Vito Corleone. La resta indica clarament que ens trobarem davant de pura acció de gàngsters i cinema negre. Fantàstic, vaja. A més a més, la cançó de fons, “60 Feet Tall” de The Dead Weather (bon grup, per qui no els conegui), és perfecta per il·lustrar-ho. Sí, massa entusiasme amb tanta antelació no és bo, però sabent la cadena i les persones que hi ha darrere, és difícil que les expectatives no siguin molt i molt altes.

PERSONS UNKNOWN: Mateixa fórmula, resultat incert

Posted by Martí on 14 de Juny de 2010
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , . 10 comentaris

Una recomanació a través de Facebook va fer-me descobrir aquesta nova sèrie que ha començat a emetre la cadena americana NBC. Bé, tampoc tan nova, ja que es va rodar l’any 2008 sota la producció de la FOX i el 2009 va ser comprada pel canal responsable de la seva emissió actual. La prudència al voltant de la seva estrena és evident, el fracàs de moltes altres sèries amb una premissa relativament semblant i que buscaven, encara que no ho reconeguessin, convertir-se en successores de Lost. La primera va ser The Nine, i recentment ha estat FlashForward. Les dues, actualment cancel·lades, presentaven els mateixos elements: història coral, personatges desconeguts entre si, flashbacks corresponents i un gran misteri darrere de tot. Persons Unknown repeteix exactament la mateixa fórmula, tot buscant millor resultat.

La història ens presenta set personatges que es desperten en un hotel sense saber com han arribat allà ni qui els hi ha portat. Un cop poden sortir de les seves habitacions i descobreixen a la resta, descobriran que estan en una espècie de ciutat deserta, on comencen a passar coses força estranyes. A més, un seguit de càmeres segueixen tots els seus moviments. El punt de partida és realment atractiu, ja que el primer capítol genera moltes incògnites, però una d’elles és, precisament, si la sèrie sabrà explotar la resta d’aspectes. De moment, puc dir que ha aconseguit l’objectiu de crear-me expectació per veure el segon capítol, però els personatges m’han semblat bastant fluixets i massa estereotipats. Ara per ara, no pinta a “gran sèrie”, caldrà veure com evoluciona la història. El seu creador, Christopher McQuarrie, és ni més ni menys que el guionista de Sospechosos Habituales, així que es mereix un vot de fe.

Persons Unknown consta de només 13 capítols (els que es van rodar en el seu moment), però si tingués èxit podria tenir més continuïtat. Aquest és el tràiler:

CLONfidential: Run Fat Boy Run VS Nowhere Boy

Posted by Martí on 12 de Juny de 2010
Posted in: CLONfidential. Tagged: , . 2 comentaris

Començo una nova secció al blog! Veient el nom, CLONfidential, no és difícil endevinar quin serà el seu contingut i també evidenciar que no és res que no s’hagi fet abans un munt de cops, però, com es pot comprovar, no només la dedicaré a “clons humans” del món del cinema i la televisió, sinó a altres elements, com per exemple els pósters.

El cas que inaugura la secció va cridar-me l’atenció quan vaig penjar el tràiler de la pel·lícula Nowhere Boy (2009), mentre buscava el póster d’aquest film. Una de les versions presentava el protagonista en primer pla, amb un fons blau i les lletres del títol grans i de color groc. Havia vist aquesta mateixa composició en un altre lloc, i resulta que no és altra que la comèdia Run Fat Boy Run (2007), protagonitzada pel gran Simon Pegg, que aquí va ser estrenada com Corredor de Fondo. A banda de ser ambdues britàniques, destaca la coincidència que la paraula “Boy” aparegui en tots dos casos. Serà que el plujós clima de les illes aporta inspiracions similars?