M.A.Confidential

BORG MCENROE

Posted by Martí on 18 de Mai de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: anys 80, Björn Borg, Borg vs McEnroe, drama, esport, Janus Metz, John McEnroe, Shia LaBeouf, Stellan Skarsgard, Sverrir Gudnason, tennis, Tuva Novotny, Wimbledon. Deixa un comentari

Borg vs McEnroe

Director: Janus Metz

Intèrprets: Sverrir Gudnason, Shia LaBeouf, Stellan Skarsgard, Tuva Novotny, Marcus Mossberg.

Gènere: Drama, esports. USA, 2017. 105 min.

L’any 1980, el tennista suec Björn Borg afronta el que podria ser el seu cinquè torneig de Wimbledon guanyat de forma consecutiva. Aquest cop, comptarà amb un contrincant més dur que mai, el jove John McEnroe, que a més a més és la seva antítesi quant a joc i comportament a la pista. Borg, impassible i maniàtic, hi arriba com a gran estrella mundial del tennis, mentre que McEnroe ho fa rodejat de polèmica i amb el públic britànic en contra.

El tennis no ha estat mai un esport particularment agraït per a l’escena cinematogràfica, però és evident que si hi havia alguna rivalitat digna de ser convertida en pel·lícula, aquesta era la de Björn Borg i John McEnroe. No només van ser dues figures cabdals per aquest esport, sinó que representaven dues formes oposades de concebre la competitivitat; o, en definitiva, dues mentalitats de vida. Borg McEnroe recull aquestes dues vessants en una pel·lícula molt dinàmica, la qual sap jugar sobretot amb el muntatge per a mantenir un punt d’emoció en tot moment, encara que l’espectador en conegui el desenllaç (fet més que probable). Els trams de competició sobre la pista són trepidants i saben treure la cara més espectacular del tennis, mentre que les incursions a la infància i vida privada dels protagonistes aporten els detalls que converteixen aquella final en un duel més enllà de l’esport. Llàstima que Borg McEnroe no hi acabi aportant cap visió pròpia significativa, més enllà de permetre’ns conèixer una mica més les interioritats dels dos tennistes.

LUCKY

Posted by Martí on 14 de Mai de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Barry Shabaka Henley, Beth Grant, David Lynch, drama, Ed Begley Jr., Harry Dean Stanton, James Darren, John Carroll Lynch, Lucky. 1 comentari

Lucky

Director: John Carroll Lynch

Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren, Barry Shabaka Henley, Yvonne Huff, David Lynch, Ron Livingston.

Gènere: Drama. USA, 2017. 85 min.

“Lucky” és un home de 90 anys que viu sol en un poble mig perdut en un desert d’Estats Units. Tot i fumar un paquet de tabac al dia i beure més del que seria recomanable, manté una bona salut que li permet seguir una estricta rutina diària des que es lleva fins que se’n va a dormir, incloent llargues caminades. Un dia, un petit accident fa que comenci a canviar la seva mentalitat.

Diuen que Kurt Cobain va gravar el mític concert “MTV Unplugged” de Nirvana conscient que les seves ganes de viure estaven a punt d’apagar-se definitivament, i que la seva veu i el seu posat reflectien aquest comiat prematur. En el cas de Harry Dean Stanton i Lucky, es podria parlar d’una situació força similar. L’actor, que va morir alguns mesos després d’acabar el rodatge, converteix la pel·lícula en una espècie de testament cinematogràfic a través d’un personatge fet a mida per a poder expressar els seus sentiments. És així com Lucky planteja un recorregut breu i pausat en què, sense necessitat de seguir cap trama concreta ni desenvolupar cap tema en particular, repassa l’experiència vital d’un home que veu com el seu epíleg és cada cop més a prop. No només hi ha una extrema cura en cada escena i diàleg per part del director John Carroll Lynch, sinó que Stanton s’hi deixa la pell; i el conjunt transmet una absoluta humanitat i sinceritat.

COUNTERPART – 1a temporada

Posted by Martí on 10 de Mai de 2018

Posted in: Sèries TV. Tagged: Bernhard Forcher, ciència ficció, Counterpart, espionatge, Harry Lloyd, HBO, J.K. Simmons, Justin Marks, Kenneth Choi, Nazanin Boniadi, Nicholas Pinnock, Olivia Williams, Sara Serraiocco, Starz, thriller, Ulrich Thomsen. Deixa un comentari

Counterpart

Creador: Justin Marks

Intèrprets: J.K. Simmons, Harry Lloyd, Nazanin Boniadi, Olivia Williams, Sara Serraiocco, Kenneth Choi, Ulrich Thomsen, Nicholas Pinnock, Bernhard Forcher.

Gènere: Thriller, ciència-ficció. USA, 2018. 10 capítols de 50-60 min.

Howard Silk és un humil funcionari que porta gairebé 30 anys treballant en un edifici governamental d’alta seguretat, a la ciutat de Berlín. Just després de ser ascendit de forma sobtada, Howard es veu immers en un conflicte que posa en perill la vida de la seva dona, ingressada a l’hospital i en coma des de fa unes setmanes. Això obliga els seus superiors a explicar-li un secret que no coneix gairebé ningú: l’edifici on treballa és la porta d’entrada a un món paral·lel pràcticament idèntic al seu i on cadascú hi té un altre “jo” fent la seva vida corresponent.

L’acaparament en termes de volum i desplegament promocional que exerceixen Netflix i HBO en l’escena actual de les sèries televisives no ens pot fer oblidar que, un esglaó per sota, segueix havent-hi una oferta d’enorme qualitat. I d’entre aquesta oferta, Starz treu el cap com una de les cadenes productores més destacades amb títols com Boss, Torchwood, The Missing o The Girlfriend Experience. Ara, cal afegir-hi Counterpart, una sèrie que a nivell bàsic es podria definir com a thriller d’espies, però que en realitat presenta una premissa clarament de ciència-ficció i a la vegada conté tocs de drama polític. La combinació no és senzilla, però es desenvolupa amb la deguda paciència i intensitat per a consolidar-se de forma molt sòlida. Com que no busca l’addicció instantània ni el cliffhanger constant, Counterpart requereix un extra de confiança passats els primers capítols, però aquesta val la pena. I de quina manera.

Avengers: Infinity War

Directors: Anthony i Joe Russo

Intèrprets: Robert Downey Jr., Chris Hemsworth, Benedict Cumberbatch, Chris Evans, Mark Ruffalo, Scarlett Johansson, Chris Pratt, Tom Holland, Josh Brolin,Elizabeth Olsen, Chadwick Boseman, Anthony Mckie, Dave Bautista, Karen Gillan, Tessa Thompson, Zoe Saldana, Gwyneth Paltrow, Tom Hiddleston, Paul Bettany, Sebastian Stan, Peter Dinklage, Don Cheadle.

Gènere: Superherois, acció, fantàstic. USA, 2018. 155 min.

Amb l’objectiu d’eliminar la meitat de la població del planeta Terra, Thanos inicia la seva despietada recerca de totes les gemmes de l’Infinit per a completar el seu guantellet i tenir un poder insuperable. L’alarma arriba de seguida als diferents integrants dels Vengadores, que tot i no passar pel seu millor moment, es veuen obligats a reaccionar i fer front a Thanos. També els Guardianes de la Galaxia s’hi uniran per a protegir el futur del planeta.

El repte era majúscul, i l’han superat amb nota. Després d’una dècada de presentació i desenvolupament –relatiu, en alguns casos–, Marvel ha unit els camins de pràcticament tots seus els superherois cinematogràfics i ha convertit Vengadores: Infinity War en la pel·lícula definitiva dins del seu gènere. Un enorme cant coral ple d’èpica, acció, dramatisme, intriga i també un sentit de l’humor que cada cop ha anat impregnant més tot l’univers “marvelià”. A base de fragmentar trames i missions, els germans Anthony i Joe Russo ofereixen una incansable col·lecció de moments i escenes que pràcticament no rebaixen el nivell de diversió des del primer fins l’últim dels seus 156 minuts. I el que és més important: prenen decisions que fins ara eren gairebé inèdites als films anteriors. Són tantes les emocions, que Vengadores: Infinity War fins i tot aconsegueix que les seves imperfeccions i punts dèbils (que en té) quedin en segon pla.

12 VALIENTES

Posted by Martí on 2 de Mai de 2018

Posted in: Cine - 2018. Tagged: 12 Strong, acció, Austin Stowell, bèl·lic, Chris Hemsworth, Elsa Pataky, Fahim Fazli, Michael Peña, Michael Shannon, Nicolai Fuglsig, Trevante Rhodes. Deixa un comentari

12 Strong

Director: Nicolai Fuglsig

Intèrprets: Chris Hemsworth, Michael Shannon, Michael Peña, Trevante Rhodes, Elsa Pataky, Austin Stowell, Jack Kesy, Navid Negahban, Laith Nakli, Ben O’Toole, Fahim Fazli.

Gènere: Bèl·lic, acció. USA, 2018. 130 min.

Dues setmanes després dels atacs a les Torres Bessones de Nova York, un grup format per 12 homes de diferents cossos militars nord-americans és enviat a Uzbekistan per a dur a terme una de les primeres ofensives contra Al-Qaeda. Encapçalat per Mitch Nelson, que ha demanat formar part de la missió de forma voluntària, el grup es prepara per a endinsar-se a un terreny desconegut, amb el dur hivern a punt de fer presència.

Enfrontar-se a una pel·lícula com 12 Valientes amb la intenció de trobar algun contingut mínimament profund seria autoenganyar-nos des d’un bon principi. La premissa, els ingredients, els objectius i també els precedents d’aquest tipus de films sortits de Hollywood ja parlen per si sols. Fet aquest exercici previ, fa fins i tot certa gràcia comprovar com 12 Valientes va complint de forma preceptiva bona part dels clixés que li pertoquen, però la veritat és que, inclús així, la pel·lícula queda en ben poca cosa. El director debutant ‎Nicolai Fuglsig no mostra cap esforç per a sortir-se mínimament dels cànons establerts, i fins i tot pateix una mica a l’hora de rodar les escenes d’acció, no massa ben resoltes en més d’una ocasió. Tampoc es forgen relacions especials entre els personatges ni es detecten evolucions de cap tipus, i això que, amb 130 minuts, de temps no en faltava.

ISLA DE PERROS

Posted by Martí on 28 d'Abril de 2018

Posted in: Cine - 2018. Tagged: Animació, aventures, bill murray, Bryan Cranston, drama, Edward Norton, Frances McDormand, Greta Gerwig, Harvey Keitel, Isla de Perros, Isle of Dogs, Jeff Goldblum, Ken Watanabe, Liev Schreiber, Scarlett Johansson, tilda swinton, wes anderson. Deixa un comentari

Isle of Dogs

Director: Wes Anderson

Veus originals: Bryan Cranston, Edward Norton, Bill Murray, Jeff Goldblum, Ken Watanabe, Frances McDormand, Greta Gerwig, Scarlett Johansson, Harvey Keitel, Liev Schreiber, Tilda Swinton, Koyu Rankin.

Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2018. 100 min.

En un futur proper, la ciutat japonesa de Megasaki pateix una epidèmia de grip canina que afecta pràcticament tots els gossos. Davant aquesta situació, el governador Kobayashi, amant confés dels gats, decideix desterrar tots els gossos a una illa propera deshabitada i només usada com a abocador. Sis mesos després, un grup de gossos habitants de l’illa presencien la inesperada arribada d’un nen que busca el seu gos perdut Spots.

Amb el pas dels anys i les pel·lícules, Wes Anderson ha anat assolint un grau cada vegada més alt de “wesandersonització”. Ja sigui de forma conscient o perquè realment no pot concebre un altre estil per a mostrar les seves històries, el director no ha fet més que subratllar una i altra vegada els seus tics formals. Fins i tot ha arribat un punt en que no té massa sentit parlar d’enquadraments estrictament centrats o de travellings laterals calculats al mil·límetre; és Wes Anderson, per tant ja sabem que hi seran. El que sí que cal destacar és la incidència que aquesta estètica té a cada film en concret, i la veritat és que a Isla de Perros resulta especialment significativa. La segona incursió del director a l’animació stop-motion després de Fantastic Mr. Fox no només crea una atmosfera atractiva i molt particular, sinó que creix en ambició per la càrrega política de la seva història.

UN LUGAR TRANQUILO

Posted by Martí on 24 d'Abril de 2018

Posted in: Cine - 2018. Tagged: A Quiet Place, emily blunt, John Krasinski, Millicent Simmonds, Noah Jupe, post-apocalíptic, terror, thriller, Un Lugar Tranquilo. 4 comentaris

A Quiet Place

Director: John Krasinski

Intèrprets: Emily Blunt, John Krasinski, Millicent Simmonds, Noah Jupe.

Gènere: Thriller, terror, fantàstic. USA, 2018. 90 min.

Una invasió al·lienígena ha deixat la raça humana gairebé extingida. Els pocs supervivents que queden han après que poden portar una vida relativament normal si compleixen una única condició: no poden fer cap soroll. En aquest entorn, una família amb tres fills acudeix al poble a buscar provisions, però quan tot sembla haver transcorregut sense problemes, la tornada a la granja on viuen es torna tràgica.

En una època en què per a alguns (masses) sembla utòpic quedar-se callat durant una hora i mitja dins d’una sala de cinema, la idea d’un món en què el silenci és indispensable per a sobreviure no acaba de ser, a priori, del tot dolenta. Bromes apart, la premissa que planteja John Krasinski a Un Lugar Tranquilo resulta tan pertorbadora com interessant, depèn de l’òptica amb la qual es miri. En el fons, la idea és clara: si respectes les normes, els invasors no et molestaran; només una imprudència, un descuit o una negligència et poden condemnar mortalment. I els primers minuts ja resulten del tot reveladors: pràcticament la totalitat de la humanitat ha estat incapaç de complir aquest únic requisit per a seguir amb vida. Així, Un Lugar Tranquilo porta a l’extrem de la literalitat l’expressió “adaptar-se o morir”, i aconsegueix que assistim a cada acció i cada moviment dels personatges amb una enorme tensió.

ALMA MATER

Posted by Martí on 22 d'Abril de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Alma Mater, Diamand Bou Abboud, drama, Hiam Abbass, Insyriated, Juliette Navis, Mohsen Abbas, Síria. Deixa un comentari

Insyriated

Director: Philippe Van Leeuw

Intèrprets: Hiam Abbass, Diamand Bou Abboud, Juliette Navis, Mohsen Abbas.

Gènere: Drama. Bèlgica, 2017. 85 min.

La ciutat de Damasc està sota setge en plena guerra de Síria. En un pis, una família es refugia dels bombardeigs a pesar que no tenen aigua corrent i que han perdut la comunicació amb l’exterior. Tot i que creuen estar lluny de la zona assetjada, la presència d’un franctirador just davant de l’edifici amenaça qualsevol que intenti sortir al carrer, i a més converteix el lloc en un possible objectiu. Enmig de tot això, la mare de la família agafa les regnes per a mantenir la calma i protegir la seva família.

“Oblida l’exterior, el que importa és aquí dins”. La frase que l’avi de la família diu a la seva filla en els primers compassos d’Alma Mater no només resumeix d’allò més bé el significat de la pel·lícula, sinó que sembla una ordre perfectament acatada pel director belga Philippe Van Leeuw. Pràcticament sense sortir del pis en cap moment –tan sols hi ha una mínima excepció–, el film concentra la realitat d’una ciutat assetjada per les bombes amb un especial focus en les conseqüències que suposa per a una família qualsevol. Alma Mater mostra l’horror de la guerra amb cruesa, però no ho fa a partir de les citades bombes (que retronen a l’exterior de la casa i com a molt la fan trontollar), sinó dels comportaments que es deriven de la situació. Capitanejada per una imponent Hiam Abbass, la pel·lícula crea un estat de tensió i dramatisme permanent, i converteix els seus escassos 85 minuts en un trajecte d’allò més intens i incòmode.

LOS HAMBRIENTOS

Posted by Martí on 17 d'Abril de 2018

Posted in: Cine - 2017. Tagged: Charlotte St-Martin, Les Affamés, Marc-André Grondin, Micheline Lanctôt, Monia Chokri, Robin Aubert, terror, thriller, zombis. 5 comentaris

Les Affamés

Director: Robin Aubert

Intèrprets: Marc-André Grondin, Monia Chokri, Charlotte St-Martin, Micheline Lanctôt, Marie-Ginette Guay, Brigitte Poupart.

Gènere: Terror, thriller, drama. Canadà, 2017. 100 min.

En un petit poble d’una zona rural de Quebec, a Canadà, un estrany virus està convertint la població en zombis que deambulen a la recerca de carn humana. Els pocs supervivents que queden miren de combatre els atacants infectats com poden o bé refugiar-se, i hi ha qui inclús no és conscient encara de la situació. Enmig d’aquesta missió desesperada, alguns d’ells es troben de forma fortuïta i miren d’unir forces per a seguir amb vida.

L’escenari d’una infecció a gran escala que desemboca en una invasió zombi ha estat punt de partida de desenes de pel·lícules i sèries durant la última dècada, però ben poques han mirat de trobar-hi una aproximació realista. Sabríem organitzar-nos? Sortiria de seguida un líder amb les idees clares al qual podríem seguir? Sabríem realment a què ens enfrontem? Això és exactament el que proposa Los Hambrientos: un exercici de pura supervivència, desordenada i anàrquica, davant d’un perill imprevisible. Aquesta producció canadenca, que ja va passar de forma convincent pel Festival de Sitges, no necessita gaires recursos per a oferir una mirada inusual al gènere de zombis, però a la vegada assegurar tota la tensió i la cruesa que li pertoca. Tot i el ritme pausat que estableix el director Robin Aubert, especialment al tram central, Los Hambrientos crea una atmosfera que atrapa per complet.

D’A 2018 – Prèvia

Posted by Martí on 11 d'Abril de 2018

Posted in: General. Tagged: Ana de Día, Chesil Beach, Cinema d'Autor, cinema independent, D'A, D'A 2018, Disobedience, First Reformed, Good Time, Lean on Pete, Person to Person, The Day After. Deixa un comentari

La temporada de festivals ja treu fum a la ciutat de Barcelona, i entre tots ells el D’A 2018 (Festival Internacional de Cinema d’Autor) sobresurt de forma especial. La consolidació del festival, que arriba ja a la vuitena edició, es posa de manifest per la presència de grans noms que ja es poden considerar habituals (Arnaud Desplechin, Hong Sang-soo, Guy Maddin, Abel Ferrara…), però també amb incorporacions de luxe com Sebastián Lelio, Andrew Haigh o Paul Schrader. Però per sobre d’això, el Festival D’A és un lloc per a descobriments, tant de l’escena nacional com de la procedent d’arreu del món. Aquí repasso el que pot ser més destacat dels més de 100 títols (entre curts i llargmetratges) que s’hi projectaran del 26 d’abril al 6 de maig.