Insyriated
Director: Philippe Van Leeuw
Intèrprets: Hiam Abbass, Diamand Bou Abboud, Juliette Navis, Mohsen Abbas.
Gènere: Drama. Bèlgica, 2017. 85 min.
La ciutat de Damasc està sota setge en plena guerra de Síria. En un pis, una família es refugia dels bombardeigs a pesar que no tenen aigua corrent i que han perdut la comunicació amb l’exterior. Tot i que creuen estar lluny de la zona assetjada, la presència d’un franctirador just davant de l’edifici amenaça qualsevol que intenti sortir al carrer, i a més converteix el lloc en un possible objectiu. Enmig de tot això, la mare de la família agafa les regnes per a mantenir la calma i protegir la seva família.
“Oblida l’exterior, el que importa és aquí dins”. La frase que l’avi de la família diu a la seva filla en els primers compassos d’Alma Mater no només resumeix d’allò més bé el significat de la pel·lícula, sinó que sembla una ordre perfectament acatada pel director belga Philippe Van Leeuw. Pràcticament sense sortir del pis en cap moment –tan sols hi ha una mínima excepció–, el film concentra la realitat d’una ciutat assetjada per les bombes amb un especial focus en les conseqüències que suposa per a una família qualsevol. Alma Mater mostra l’horror de la guerra amb cruesa, però no ho fa a partir de les citades bombes (que retronen a l’exterior de la casa i com a molt la fan trontollar), sinó dels comportaments que es deriven de la situació. Capitanejada per una imponent Hiam Abbass, la pel·lícula crea un estat de tensió i dramatisme permanent, i converteix els seus escassos 85 minuts en un trajecte d’allò més intens i incòmode.
Alma Mater presenta diverses històries en una. El seu nucli és eminentment un drama familiar amb tots els seus ingredients: la mare com a pal de paller que manté l’equilibri de tot, l’avi amb ganes que ningú el molesti, les filles adolescents amb la tonteria pròpia de la seva edat, la particular mirada de la minyona, un nòvio que s’ha colat per allà… i fins i tot la veïna que ha acudit a refugiar-se. Philippe Van Leeuw combina tots els petits conflictes familiars que van sorgint amb l’excepcionalitat del moment, i posa de manifest que la guerra fins i tot fa que aquestes disputes i problemàtiques es considerin una senyal de normalitat. Així, Alma Mater acosta la seva història a la realitat de qualsevol espectador, sigui més o menys proper a Síria. Una voluntat que ja reflecteix, per exemple, amb la panoràmica inicial, on la càmera recorre tota una casa que podria ser perfectament la nostra i de cop es troba amb la porta protegida amb barrots de fusta.
A part de familiaritzar-nos amb l’entorn, Philippe Van Leeuw també ens identifica amb els personatges. La seva càmera mai ens aporta una mirada aliena a la que tenen els habitants de la casa. Si mirem a l’exterior, és des del seu punt de vista i sense veure més enllà de la seu camp de visió; de la mateixa manera, no hi ha cap pla exterior de l’edifici on té lloc l’acció. Això ens fa més partícips del que passa, i a la vegada accentua la transmissió de la tensió. I és que Alma Mater converteix la casa en un refugi, però també en una presó, depèn de com ens ho mirem. El director fins i tot va reduïnt la llibertat de moviments de la família, arribant a tancar-la en una de les habitacions quan el perill (que no necessàriament prové de la guerra en si) els guanya terreny. Així, Alma Mater va augmentant poc a poc la seva sensació d’angoixa, sobretot pel fet d’anar constatant que trobar un lloc on poder estar sans i estalvis és pràcticament una quimera.
Totes les capes de la pel·lícula acaben pivotant en la mare de la família, que pràcticament mereix una menció a part. De fet, és l’únic personatge l’absència del qual faria canviar per complet la pel·lícula; la resta són, fins a cert punt, prescindibles o circumstancials. No és casualitat, doncs, que Alma Mater sigui el títol amb què s’ha estrenat la pel·lícula a les nostres sales. La veterana Hiam Abbass es posa a la pell d’una dona que sota la seva decisió i fortalesa amaga un turment considerable, i el film ho va desvetllant poc a poc, amb matisos, però sempre dignificant-la. Fins i tot en els seus errors o males decisions. Alma Mater es fixa en l’especial importància de mantenir la solidesa familiar quan tota la resta ha perdut la integritat, i és evident que sense aquesta figura materna, la família estaria del tot perduda. Aquest focus, tot i que el gènere i algunes circumstàncies eren diferents, ja el trobàvem a una pel·lícula com Under the Shadow, aquesta situada a Iran.
Arran d’aquest clar protagonisme, és evident que Alma Mater també conté una significativa mirada feminista. Però no només des d’aquest angle, sinó també en la voluntat de mostrar com les situacions desesperades també fan despertar els pitjors instints masculins d’una societat que de per si ja és prou discriminatòria. Potser sobta un pèl, i fins i tot frega l’excés de dramatisme, que Philippe Van Leeuw prengui segons quines decisions, però el cert és que tot contribueix a deixar-nos cada vegada amb més mal cos. Tot això sense la necessitat de sortir d’aquelles quatre parets, o d’explicar-nos què més està passant. No hi ha dubte que Alma Mater acaba sent un breu testimoni d’una situació que ni de bon tros comença ni acaba en el relat concret que ens explica, i això concentra també bona part del valor de la pel·lícula. Si al llarg de 24 hores pot succeir tot això en una sola casa de la ciutat, imaginem què pot estar passant a tota la resta, i el temps que fa que és així…