Counterpart
Creador: Justin Marks
Intèrprets: J.K. Simmons, Harry Lloyd, Nazanin Boniadi, Olivia Williams, Sara Serraiocco, Kenneth Choi, Ulrich Thomsen, Nicholas Pinnock, Bernhard Forcher.
Gènere: Thriller, ciència-ficció. USA, 2018. 10 capítols de 50-60 min.
Howard Silk és un humil funcionari que porta gairebé 30 anys treballant en un edifici governamental d’alta seguretat, a la ciutat de Berlín. Just després de ser ascendit de forma sobtada, Howard es veu immers en un conflicte que posa en perill la vida de la seva dona, ingressada a l’hospital i en coma des de fa unes setmanes. Això obliga els seus superiors a explicar-li un secret que no coneix gairebé ningú: l’edifici on treballa és la porta d’entrada a un món paral·lel pràcticament idèntic al seu i on cadascú hi té un altre “jo” fent la seva vida corresponent.
L’acaparament en termes de volum i desplegament promocional que exerceixen Netflix i HBO en l’escena actual de les sèries televisives no ens pot fer oblidar que, un esglaó per sota, segueix havent-hi una oferta d’enorme qualitat. I d’entre aquesta oferta, Starz treu el cap com una de les cadenes productores més destacades amb títols com Boss, Torchwood, The Missing o The Girlfriend Experience. Ara, cal afegir-hi Counterpart, una sèrie que a nivell bàsic es podria definir com a thriller d’espies, però que en realitat presenta una premissa clarament de ciència-ficció i a la vegada conté tocs de drama polític. La combinació no és senzilla, però es desenvolupa amb la deguda paciència i intensitat per a consolidar-se de forma molt sòlida. Com que no busca l’addicció instantània ni el cliffhanger constant, Counterpart requereix un extra de confiança passats els primers capítols, però aquesta val la pena. I de quina manera.
El plantejament de la sèrie s’assembla parcialment al d’aquella pel·lícula de Mike Cahill anomenada Otra Tierra, en què la protagonista descobreix que existeix un duplicat del nostre planeta i estableix una relació emocional amb un dels seus habitants. A Counterpart, però, aquesta presència d’un segon món exactament igual al nostre (en aquest cas, en forma de dimensió temporal paral·lela) s’enfoca des de la vessant més conflictiva. És a dir, la més probable en cas que la situació existís de veritat. Espies, amenaces, infiltracions, una diplomàcia agafada amb pinces… El que ens planteja Counterpart és fàcilment equiparable a una relació de Guerra Freda, en què les dues parts viuen en un estat d’alerta i desconfiança mútua constant; tot i ser exactament iguals i tenir-ho tot de cara per a poder col·laborar. Aquesta idea que ni tan sols amb nosaltres mateixos podríem entendre’ns pren una contundència especial dins del missatge que transmet la sèrie.
Vist això, no és gens arbitrari el fet que l’acció estigui localitzada a la ciutat de Berlín. En certa manera, Counterpart aixeca de nou un mur a la ciutat (aquest cop, en forma de túnel interdimensional) i mostra l’absurditat de tenir les dues bandes enfrontades o receloses entre si. És curiós com la sèrie mai fa una referència explícita de sistemes de govern o d’organització política, però ens va explicant poc a poc les diferències entre els dos móns. La desigual evolució tecnològica, les variacions en els comportaments de la població, les mentalitats oposades en temes com la salut o les relacions socials… Counterpart ho va introduint progressivament perquè ens fem una idea de com funciona tot plegat. De fet, l’estètica de la sèrie, sòbria i grisa, sembla traslladar-nos a l’Alemanya de fa 30 o 40 anys; només cal veure l’arquitectura, tant exterior com interior, de l’edifici on treballa el protagonista Howard.
No només en el sentit estètic s’imposa la sobrietat, sinó que aquest qualificatiu s’ajusta a Counterpart de forma molt més global. La construcció de les escenes, la fotografia, el tractament dramàtic, la personalitat dels diferents personatges… tot està banyat d’un aire seriós i d’una rectitud que podrien fer passar la producció per pròpiament germànica. Cal dir que, a vegades, aquesta condició es torna en contra de la sèrie, ja que, per exemple, no és fàcil empatitzar d’entrada amb uns personatges que, en general, presenten tantes ombres, turments o manca d’esperança. També l’acció en si es pot fer mínimament espessa en moments puntuals del tram central de la temporada. No obstant, Counterpart dosifica molt bé la informació i no deixa d’ampliar la seva narrativa capítol rere capítol, i ho tanca amb dos grans episodis finals. Així doncs, val la pena fer un vot de confiança si sorgeix algun dubte.
Més enllà de la seva elaborada trama d’espies i la seva clara incidència en el món de la política i la diplomàcia (completament transferible a l’actualitat), Counterpart sap fer evolucionar el sentit de l’existència dels seus personatges. La (doble) figura de Howard Silk permet anar introduint conceptes com el de “la vida que hauria pogut ser”, la importància de les decisions, de l’ambició i, sobretot, del tracte amb els més propers; un concepte que recorda a allò que planteja el film Ahora Sí, Antes No de Hong Sang-soo. I és aquí on J.K. Simmons fa un treball increïble, tant a l’hora d’interpretar les dues versions per separat, com quan aquestes es troben cara a cara. No es tracta tant de fer-los diferents, sinó d’evidenciar que no ho són tant; i l’actor ho aconsegueix amb un talent enorme. I no és aquest l’únic conflicte existencialista de Counterpart, ja que el d’alguns personatges secundaris també va guanyant pes poc a poc.
Estem, doncs, davant d’una sèrie amb una gran riquesa narrativa i interessants lectures en diversos nivells. I la sensació és que potser cal pensar-hi una mica per a ser-ne conscient. Aquesta sobrietat que impregna tota l’acció, i que fins i tot acaba derivant en una certa fredor emocional cap a ella, no ajuda a realçar-ne segons quines virtuts. Sigui com sigui, Counterpart acaba plantejant una història molt sòlida, i repartint l’interès entre tots els seus capítols sense deixar que en quedi cap de coix. I el millor de tot és que, com a primera temporada, deixa perfectament preparat un escenari que no només té un enorme potencial en les trames ja plantejades, sinó que també presenta encara un ample marge de descoberta. Si es manté fidel al seu estil i escull correctament els nous camins a seguir, és possible que sentim parlar de Counterpart durant força temps.
