Les Affamés
Director: Robin Aubert
Intèrprets: Marc-André Grondin, Monia Chokri, Charlotte St-Martin, Micheline Lanctôt, Marie-Ginette Guay, Brigitte Poupart.
Gènere: Terror, thriller, drama. Canadà, 2017. 100 min.
En un petit poble d’una zona rural de Quebec, a Canadà, un estrany virus està convertint la població en zombis que deambulen a la recerca de carn humana. Els pocs supervivents que queden miren de combatre els atacants infectats com poden o bé refugiar-se, i hi ha qui inclús no és conscient encara de la situació. Enmig d’aquesta missió desesperada, alguns d’ells es troben de forma fortuïta i miren d’unir forces per a seguir amb vida.
L’escenari d’una infecció a gran escala que desemboca en una invasió zombi ha estat punt de partida de desenes de pel·lícules i sèries durant la última dècada, però ben poques han mirat de trobar-hi una aproximació realista. Sabríem organitzar-nos? Sortiria de seguida un líder amb les idees clares al qual podríem seguir? Sabríem realment a què ens enfrontem? Això és exactament el que proposa Los Hambrientos: un exercici de pura supervivència, desordenada i anàrquica, davant d’un perill imprevisible. Aquesta producció canadenca, que ja va passar de forma convincent pel Festival de Sitges, no necessita gaires recursos per a oferir una mirada inusual al gènere de zombis, però a la vegada assegurar tota la tensió i la cruesa que li pertoca. Tot i el ritme pausat que estableix el director Robin Aubert, especialment al tram central, Los Hambrientos crea una atmosfera que atrapa per complet.
Una de les particularitats de la pel·lícula és que mai dóna una noció clara del que està passant, més enllà de l’evident presència dels infectats com a perill mortal i la necessitat d’evitar-los o eliminar-los. Qualsevol informació sobre l’origen de tot plegat, el seu abast, la seva possible solució o les seves conseqüències resulta del tot irrellevant per a Los Hambrientos. De la mateixa manera, no hi ha cap patró concret de comportament dels zombis, ni opcions per a dissenyar cap estratègia infal·lible de salvament, ni un objectiu concret al qual arribar. És aquí on la pel·lícula forja el seu caràcter imprevisible, situant-nos al mateix nivell de (poc) coneixement que els protagonistes. En el fons, Los Hambrientos plasma d’aquesta manera la que probablement seria la nostra situació en un cas com el que planteja: desorientats, desorganitzats i sense cap ajuda sobre on anar o com actuar. I és per això que el film aconsegueix un plus d’identificació de l’espectador amb el que està passant.
Robin Aubert aposta per una història coral que li permet mostrar diferents perfils de personatges i comportaments, i on les jerarquies (tot i que són força difuses) sorgeixen de forma natural i acordada. Tot i que el personatge de Bonin sembli erigir-se com a líder en un principi, les heroïcitats i els sacrificis pertanyen a tots en algun moment o altre. De fet, la força principal de Los Hambrientos acostuma a recaure en els personatges femenins, com la parella de veteranes Therèse i Pauline, o la petita Zoé en qui acaba dipositada bona part de l’esperança. Aquest equilibri de forces entre els diferents protagonistes, sense cap líder clar a qui seguir ni cap distribució concreta de rols, contribueix també a la condició inusual de Los Hambrientos dins del gènere zombi. I de nou propicia que els successos puguin donar-se de la forma menys esperada.
Una de les virtuts de la pel·lícula és que no només els humans supervivents tenen una incidència en l’evolució i el significat de la història, sinó que els infectats també són motiu d’estudi. Pràcticament des de l’inici, Los Hambrientos sorprèn i incomoda amb les actituds canviants i peculiars dels zombis. A banda de la seva evident captura d’humans per a alimentar-se, es van detectant diverses particularitats com el fet d’agrupar-se seguint criteris concrets, o fins i tot el que semblen veritables estratègies. Aquí, Robin Aubert fa gala d’una direcció tremendament efectiva, despertant la tensió i el terror gràcies a simples moviments de càmera i jugant sempre amb l’entorn boscós o rural. Però és en la segona meitat de pel·lícula quan Los Hambrientos suscita els grans misteris que rodegen els infectats, sobretot a través del que semblen rituals amb una veritable consciència darrere. Un al·legat ecologista? Una crida religiosa? Una crítica social?
A pesar d’aquesta vocació alternativa i d’estar rodada amb uns recursos evidentment limitats, Los Hambrientos segueix contenint tot el que es pot esperar d’una pel·lícula de zombis. Les persecucions són trepidants, no s’escatima cap dosi sanguinària quan es requereix, i sobretot es manté una sensació de perill molt particular. Només el relatiu ensopiment del ritme en alguns trams centrals de la pel·lícula, on Robin Aubert allarga innecessàriament escenes i diàlegs, té veritable incidència negativa en el conjunt. Los Hambrientos fins i tot aposta per l’èpica en el seu tram final, demostrant també una versatilitat sorprenent. Això sí, sempre conservant un estil propi marcat sobretot per l’atmosfera inquietant que li proporcionen els entorns naturals. Segurament més enllà d’aquest bosc s’estan produint escenes semblants, però això ja va a càrrec de l’ampliació narrativa que en vulgui fer cadascú, com a mostra definitiva de la llibertat que ens dóna aquesta humil i potent producció canadenca.
Retroenllaç: FESTIVAL DE SITGES 2018 – Primer avanç | M.A.Confidential
Retroenllaç: FESTIVAL DE SITGES 2018 – Primer avanç – 12 años de esclavitud
Retroenllaç: FESTIVAL DE SITGES 2018 – 12 años de esclavitud
Retroenllaç: FESTIVAL DE SITGES 2018 – Cesar Lopez
Retroenllaç: FESTIVAL DE SITGES 2018 – Prèvia (part II) | M.A.Confidential