Pocs directors tenen un estil tan visualment identificable com el de Tim Burton. Des de Beetlejuice (1988) fins a Sombras Tenebrosas (2012), el segell del director californià ha estat sempre fàcil de reconèixer -amb algun atenuant puntual- en totes les seves pel·lícules. Doncs bé, sembla que Burton ha decidit rebaixar de forma notable la seva marca personal i apostar per una caracterització de personatges i uns entorns molt més convencionals; si més no és el que es pot extreure de les primers imatges de Big Eyes. El seu nou film explica la història real de Margaret Keane, una pintora dels anys 50 que es va fer famosa pels seus retrats de nens amb ulls desproporcionadament grans, i del seu marit Walter, que es va aprofitar de la ingenuïtat de Margaret per intentar treure tot el profit personal d’aquest èxit i deixar-la sense les seves pintures.
Cine – 2014
Boyhood
Director: Richard Linklater
Intèrprets: Ellar Coltrane, Patricia Arquette, Ethan Hawke, Lorelei Linklater, Steven Chester Prince, Marco Perella, Zoe Graham
Gènere: Drama. USA, 2014. 165 min.
Als 6 anys, Mason ha d’afrontar la seva infància amb més d’una dificultat. D’una banda, els seus pares porten un bon temps separats, cosa que ha limitat la relació d’ell i la seva germana Samantha amb el seu pare; de l’altra, les circumstàncies obliguen la família a traslladar-se a Houston, deixant enrere escola i amics i buscant nous camins per tirar endavant. A partir d’aquí, i fins arribar a la majoria d’edat, Mason va aprenent a afrontar el que la vida li depara a mida que va creixent, a la vegada que va forjant la seva personalitat.En alguna classe de la facultat, recordo haver escoltat i interioritzat una lliçó que, a grans trets, deia que “al cinema hi hem de trobar coses que es diferenciïn i vagin més enllà del que experimentem cada dia en la nostra vida quotidiana; en cas contrari, ja en tenim prou amb la nostra vida com per haver-ho de veure també en una pel·lícula”. Ara ha arribat Boyhood i ha fet trontollar bona part d’aquesta teoria. I un dels fets que ho demostra arriba quan intentes buscar en el seu contingut un reclam per a recomanar-la a algú que no l’hagi vist, i li has d’acabar dient que en realitat no hi passa res d’excepcional, però que és precisament aquesta característica la que li dóna tot el seu valor. I si a més a més has d’avisar que et passaràs gairebé tres hores al cinema davant d’aquesta successió de fets poc excepcionals, la tasca ja és quasi impossible. Un cop vista, però, resulta molt més fàcil entendre la veritable essència del film, la que ens farà recordar-lo durant molt de temps.
Deliver us from Evil
Director: Scott Derrickson
Intèrprets: Eric Bana, Édgar Ramírez, Sean Harris, Olivia Munn, Chris Coy, Lulu Wilson
Gènere: Terror, intriga, policíac. USA, 2014. 100 min.
Ralph Sarchie és un sergent de policía de Nova York en torn de nit que té una especial intuició per a detectar els crims. Després de trobar-se amb una sèrie d’estranys casos en què els implicats presenten comportaments paranormals, comença a descobrir que tots ells estan connectats i tenen en comú un estrany personatge tapat amb una caputxa. Ralph s’endinsa a la recerca d’aquest home, a la vegada que comença a experimentar coses rares també a nivell personal.Després d’iniciar de forma relativament discreta la seva carrera com a cineasta, Scott Derrickson va fer un sòlid pas endavant fa un parell d’anys gràcies a Sinister, una de les cintes de terror més efectives i equilibrades –i també aterradores, perquè no dir-ho– que he vist en els últims temps. En aquest cas, més que el component terrorífic o sanguinari de les imatges, era la capacitat de generar tensió continuada el que permetia Derrickson tenir-nos agafats als reposabraços de forma casi permanent, sense necessitat de recórrer a ensurts programats i previsibles. Tot plegat ens feia estar especialment atents davant la següent proposta del director nord-americà, i aquesta ha resultat ser Líbranos del Mal, una pel·lícula de caire força diferent a Sinister on la trama policíaca inicial va girant poc a poc cap a un terror focalitzat en les possessions demoníaques i els efectes paranormals. El balanç entre pros i contres surt positiu, però el producte no ofereix res de nou.
Lucy
Director: Luc Besson
Intèrprets: Scarlett Johansson, Morgan Freeman, Choi Min-sik, Amr Waked, Yvonne Gradelet, Jan Oliver Schroeder
Gènere: Ciència-ficció, acció. França, 2014. 90 min.
En plena ciutat de Taipei, Lucy és empesa per un amic a fer l’entrega d’un misteriós maletí a un perillós cap mafiós del país. Dins, s’hi amaga una de les drogues més potents que s’han creat mai, i Lucy és obligada a transportar-la a Europa fent de mula, és a dir, amb un paquet dins del seu estómac. No obstant, abans de marxar, un incident provoca que el paquet de droga s’obri i s’escampi pel seu organisme, ocasionant-li una reacció que fins ara mai ningú havia experimentat.És difícil no relacionar el nom de Luc Besson amb el cinema d’acció més efectiu de la dècada dels 90 i també d’aquest inici de segle. Des de Nikita (1990), León: El Profesional (1994) o El Quinto Elemento (1997), escrites i dirigides per ell, fins a les sagues Transporter (2002) i Taken (2008), on és responsable dels respectius guions, el cineasta francès ha imposat un segell propi marcat per un estil directe i expeditiu, sense massa floritures narratives i amb protagonistes de gran carisma. Sorprèn, doncs, que ell mateix hagi gestat una despropòsit de la talla de Lucy, un film molt més proper a la ciència ficció on el deliri progressiu de la seva grandiloqüència visual i les elucubracions metafísiques al voltant de la trama arruïnen un plantejament que no era exempt de potencial. Resultat: aquella quota d’absurditat sempre present les pel·lícules d’acció aquí assoleix nivells exagerats, i a més pretenen que t’ho prenguis seriosament.
Guardians of the Galaxy
Director: James Gunn
Intèrprets: Chris Pratt, Zoe Saldana, Dave Bautista, Bradley Cooper, Vin Diesel, Lee Pace, Benicio del Toro, Michael Rooker, Karen Gillan, Glenn Close, John C. Reilly, Djimon Hounsou
Gènere: Ciencia-ficció, aventures, comèdia. USA, 2014. 120 min.
En una de les seves missions clandestines arreu de la galàxia, el fugitiu Peter Quill roba un orbe sense saber que és una de les peces més cobejades pel malvat Ronan, que aspira a dominar l’univers gràcies al poder que aquesta conté. És per això que Ronan envia Gamora a recuperar l’orbe al planeta Xandar, on Quill intenta vendre’l, però en plena disputa s’hi afegeixen Rocket i Groot, dos peculiars caça-recompenses modificats genèticament, que també volen treure’n profit. Cap d’ells sap, però, el veritable poder que conté aquesta peça.L’univers Marvel mai s’ha caracteritzat per portar els seus còmics de forma especialment lloable a la gran pantalla. Deixant de banda la saga X-Men, el primer Iron Man, els dos primers Spider-Man de Sam Raimi i Los Vengadores, les seves produccions han semblat tallades per un mateix patró de qualitat mitja amb què els films es visionaven amb la mateixa rapidesa que s’oblidaven. La bona resposta generalitzada del públic i l’amplíssima magnitud de personatges i històries que pot oferir la franquícia ha portat a una producció en massa que ha acabat esgotant la fórmula, que encara va quedar més empetitida quan Christopher Nolan va reformular la saga Batman per DC Comics. Ara, però, els amics de Marvel semblen haver trobat el rumb correcte de la mà de la seva nova joia, Los Guardianes de la Galaxia, que es corona com el gran “blockbuster” d’aquest estiu gràcies a un ritme trepidant, uns personatges sorprenents i un gran sentit de l’humor.
Reprendre una saga mítica dels anys 80 que en principi havia quedat tancada és, d’entrada, una mala idea. Que ho preguntin a Indiana Jones o a Star Wars sense anar més lluny. Però davant l’escenari inevitable d’haver-ho de fer, tot el que sigui conservar l’essència dels films originals sempre resulta crucial, ja que el públic no vol veure una reinterpretació, sinó una continuació -encara que sigui actualitzada- dels elements que ho van fer gran. Això és el que semblen estar fent bé els responsables de Mad Max: Fury Road, la quarta entrega de la franquícia, que arribarà exactament 30 anys després de la tercera part i ho farà amb una estètica molt fidel a la d’aquella època i el mateix director, George Miller. Òbviament, la història seguirà a Max, un fugitiu que busca restablir un cert ordre en un món apocalíptic dominat pel caos i la lluita per la supervivència.
Dawn of the Planet of the Apes
Director: Matt Reeves
Intèrprets: Andy Serkis, Jason Clarke, Gary Oldman, Keri Russell, Toby Kebbell, Kodi Smit-McPhee
Gènere: Ciència-ficció, acció. USA, 2014. 130 min.
Després que l’anomenada “grip dels simis” s’hagi estès per tot el món, la població humana del planeta Terra queda pràcticament extingida i són precisament els simis els qui s’han convertit en la raça dominant. Gràcies a l’educació rebuda de petit, Cèsar contribueix a fer evolucionar de forma impressionant la seva comunitat, la qual només veu amenaçat el seu benestar per un grup d’humans supervivents, que es veuen obligats a endinsar-se al seu territori a la recerca de fonts d’energia.A vegades, Hollywood aconsegueix fer-nos creure que està aprenent la lliçó a l’hora de concebre les seves produccions més milionàries i grandiloqüents, i que està entenent que el públic vol quelcom més que dues hores de pirotècnia pensada per acumular zeros en xifres de recaptació. No es pot dir que sigui a nivell generalitzat, encara, però sí que en trobem cada vegada més exemples i més rellevants. Sense anar més lluny, Pacific Rim fa un any o X-Men: Días del Futuro Pasado fa un parell de mesos han estat dos entreteniments d’acció i ciència-ficció que, a banda de la seva espectacularitat visual, han sabut fer gal·la d’una intenció narrativa cuidada. Ara cal sumar-hi l’esperada El Amanecer del Planeta de los Simios, que tan sols necessita els seus deu primers minuts per a convèncer-nos que no tirarà pel dret i que la seva proposta buscarà una personalitat pròpia des del primer moment.
Costa molt, cada vegada més, trobar un tràiler concebut com una peça narrativa en sí, amb un estil i un sentit propi, i que enlloc de resumir la pel·lícula com fan gairebé tots sigui capaç de suggerir a través del seu muntatge. Per això, aparicions com la de Nightcrawler són especialment celebrades. Es tracta del debut com a director de Dan Gilroy, guionista d’El Legado de Bourne o The Fall, entre altres, que aposta per un thriller policíac de caràcter obscur i que desprèn un estil força personal. La història segueix a un periodista freelance que s’endinsa a la vida nocturna de Los Ángeles per dur a terme la seva feina amb mètodes no massa legals ni moralment acceptables, però aconseguint així materials atractius per als mitjans de comunicació. De moment, el plantejament ja enganxa.
Sabotage
Director: David Ayer
Intèrprets: Arnold Schwarzenegger, Olivia Williams, Sam Worthington, Mireille Enos Terrence Howard, Joe Manganiello, Josh Holloway, Harold Perrineau
Gènere: Acció, policíac. USA, 2014. 105 min.
El veterà John Wharton encapçala una unitat d’elit de la DEA, l’agència antidroga dels Estats Units, en una missió a la mansió d’un perillós narcotraficant. A banda d’acabar amb la fortuna que ha fet a través del seu càrtel de droga, l’equip té previst emportar-se una part del botí, però algú els saboteja el pla. Després d’un temps apartats, els retornen la llicència per tornar a actuar, però el que va passar aquell dia no s’esborrarà tan fàcilment.Per a qualsevol actor de 67 anys, seguir protagonitzant pel·lícules no sol ser cap mena de problema -sempre que hagi portat una vida mínimament decent-, però si el teu nom és Arnold Schwarzenegger i el principal al·licient durant la teva carrera cinematogràfica s’ha focalitzat en els teus bíceps, el mèrit ja és més considerable. Més encara si el tipus de pel·lícules que fas als 67 són relativament semblants a les que feies amb 30 anys menys a sobre. I en efecte, a Sabotage trobem a Schwarzenegger en la seva salsa de sempre, tot i que aquest cop rodejat d’una banda d’individus durs amb qui es reparteix la feina, encara que aquests tot just estiguessin aprenent a caminar quan el culturista austríac ja aixafava els seus oponents als cines de tot el món. D’un film com aquest no se’n pot esperar gran cosa més que testosterona, adrenalina i una immensa despesa en bales de tota mena; i així és, però en aquest cas la suma global m’ha semblat un pèl discreta.
Com els agrada als ianquis mesclar les trames esportives de superació personal i assoliment d’èxits amb els suposats valors de la seva pàtria i una musica maca de fons. Tots sabeu ja de quin tipus de pel·lícula em refereixo. Doncs bé, sembla que amb Foxcatcher presenciarem un d’aquests títols tan americans, però que potser ens aporta realment quelcom més. Si més no, el premi a Millor Director al Festival de Cannes no es dóna a qualsevol. El responsable és Bennett Miller, qui ja es va ficar de ple a la temàtica esportiva a Moneyball, encara que fos a nivell de despatxos. La història, basada en fets reals, és la de Mark Schultz, un campió de lluita lliure que somia amb la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88 i per fer-ho es deixa ajudar pel milionari John du Pont. En el camí, ha de combinar el dur entrenament amb la tortuosa relació que té amb el seu germà.






















