M.A.Confidential

Deliver us from Evil

Director: Scott Derrickson

Intèrprets: Eric Bana, Édgar Ramírez, Sean Harris, Olivia Munn, Chris Coy, Lulu Wilson

Gènere: Terror, intriga, policíac. USA, 2014. 100 min.

Després d’iniciar de forma relativament discreta la seva carrera com a cineasta, Scott Derrickson va fer un sòlid pas endavant fa un parell d’anys gràcies a Sinister, una de les cintes de terror més efectives i equilibrades –i també aterradores, perquè no dir-ho– que he vist en els últims temps. En aquest cas, més que el component terrorífic o sanguinari de les imatges, era la capacitat de generar tensió continuada el que permetia Derrickson tenir-nos agafats als reposabraços de forma casi permanent, sense necessitat de recórrer a ensurts programats i previsibles. Tot plegat ens feia estar especialment atents davant la següent proposta del director nord-americà, i aquesta ha resultat ser Líbranos del Mal, una pel·lícula de caire força diferent a Sinister on la trama policíaca inicial va girant poc a poc cap a un terror focalitzat en les possessions demoníaques i els efectes paranormals. El balanç entre pros i contres surt positiu, però el producte no ofereix res de nou.

La veritat és que és una pel·lícula estranya en la seva execució. Primer, presenta un muntatge un tant atropellat en el seu tram inicial, passant d’escena a escena oblidant-se de qualsevol mínim nexe temporal o narratiu; després, quan ja ha lligat els caps que necessitava, conté algunes fases on la història es resol de forma no massa hàbil a nivell de realització i de guió. La pel·lícula, com un tot, resulta difícil d’agafar i cohesionar. Però a pesar de tot això, s’ha de reconèixer que Líbranos del Mal se les empesca per enganxar-te i submergir-te en el seu món, tot i ser conscient que no estàs veient el film de terror més original o atrevit de la teva vida. Encara que els seus trucs i recursos no sempre siguin igual d’afortunats, Derrickson fa l’esforç d’elaborar una trama amb paciència i sap dosificar la seva artilleria, de forma que el film sempre té quelcom de nou a oferir-te a mida que avança i arribes a la conclusió amb l’interès intacte.

Dins de la naturalesa un pèl caòtica de la pel·lícula, Scott Derrickson no es decanta per un estil molt concret dins del gènere de terror. No hi falten soterranis abandonats amb les bombetes foses, nens dormint, rápides panoràmiques amb sorpresa, una mica de “found footage” i també les típiques falses alarmes, però és el component “splatter” el que acaba predominant. És a dir, un estil de violència molt més gràfica basada en cossos sagnants i deshumanitzats, cares mig desfigurades i comportaments sobrenaturals. I és aquí on Líbranos del Mal impacta amb més potència, encara que no arribi a transmetre una veritable por. Busca més agredir la vista que no pas tallar la respiració. El tram decisiu, molt més dinàmic que la resta, ja es focalitza plenament en les possessions demoníaques i l’exorcisme, tancant la història de forma contundent, tot i deixar una certa sensació de ja vist que li resta part de la força que pretén tenir.

També és en aquesta part final quan assistim a tota la capacitat interpretativa de Sean Harris, l’actor britànic a qui recentment hem vist protagonitzar la sèrie Southcliffe. El seu turbulent personatge està ben dosificat al llarg del film i el director ens el va desvelant poc a poc, de mode que li atorga un magnetisme i un misteri especial. I començo destacant aquest actor -teòricament el tercer en discòrdia- perquè no és que Eric Bana es llueixi massa com a protagonista. D’acord que el seu personatge és bastant pla i desproveït de gràcia, però ell tampoc no hi posa massa esma, com si hagués afrontat Líbranos del Mal amb desgana. En canvi, el veneçolà Édgar Ramírez, a qui l’any que ve veurem substituint Keanu Reeves al “remake” de Le Llaman Bodhi, sí que aporta més condiment al conjunt donades les curioses particularitats del capellà a qui interpreta. Pel que fa a Olivia Munn, fa el típic paper de “dona de protagonista policia amb inestabilitat familiar” i poc més.

Líbranos del Mal desconcerta fins i tot en la direcció i el tractament de la imatge, amb algunes seqüències que pràcticament semblen de sèrie B (incloent un “flashback” tronat i un parell de visions nocturnes que fan riure) que després contrasten amb un bon pols a les escenes de suspens. Pel que fa a la resta d’apartats tècnics, bona fotografia i maquillatge -i no em refereixo precisament a coloret i contorns d’ulls-, i acceptable banda sonora de Christopher Young. Globalment, crec que si s’haguessin cuidat una mica més segons quins detalls, el film podria haver estat més homogeni i hauria transmès un caràcter més sobri. Queda clar, doncs, que Scott Derrickson no assoleix el nivell aconseguit amb Sinister i que l’empremta que ens deixarà Líbranos del Mal serà més tènue. Això sí, si trobeu un mussol de peluix, no el compreu, per si de cas.