M.A.Confidential

Sabotage

Director: David Ayer

Intèrprets: Arnold Schwarzenegger, Olivia Williams, Sam Worthington, Mireille Enos Terrence Howard, Joe Manganiello, Josh Holloway, Harold Perrineau

Gènere: Acció, policíac. USA, 2014. 105 min.

Per a qualsevol actor de 67 anys, seguir protagonitzant pel·lícules no sol ser cap mena de problema -sempre que hagi portat una vida mínimament decent-, però si el teu nom és Arnold Schwarzenegger i el principal al·licient durant la teva carrera cinematogràfica s’ha focalitzat en els teus bíceps, el mèrit ja és més considerable. Més encara si el tipus de pel·lícules que fas als 67 són relativament semblants a les que feies amb 30 anys menys a sobre. I en efecte, a Sabotage trobem a Schwarzenegger en la seva salsa de sempre, tot i que aquest cop rodejat d’una banda d’individus durs amb qui es reparteix la feina, encara que aquests tot just estiguessin aprenent a caminar quan el culturista austríac ja aixafava els seus oponents als cines de tot el món. D’un film com aquest no se’n pot esperar gran cosa més que testosterona, adrenalina i una immensa despesa en bales de tota mena; i així és, però en aquest cas la suma global m’ha semblat un pèl discreta.

Sabotage comença com ho han de fer aquestes pel·lícules: amb acció des de la primera escena. No obstant, en aquest cas el fet resulta un pèl enganyós, ja que a partir de llavors dosifica força les escenes més espitoses i es centra en una trama de caire força més policíac. Trobarem una bona batuda en un edifici, una bona persecució en cotxe i també una bona escena on l’amic Arnold pot lluir-se a nivell personal, però el cert és que el film posa força èmfasi a l’argument que gira al voltant de la investigació policial. A priori, no és mala idea, ja que aquesta trama s’elabora de forma bastant digna, però això també duu la pel·lícula a endinsar-se a un terreny que no és el seu. Quan es té ànima d’acció, jugar a thriller policíac pot destapar les limitacions del teu guió, i aquestes arriben en forma de diàlegs, personatges i situacions que grinyolen en nombroses ocasions. A més, el film presenta tocs de “slasher” que tampoc tenen massa coherència.

No diré que Sabotage no és un bon entreteniment, perquè s’ha de reconèixer que sap oferir sempre bons motius per mantenir l’atenció i no permetre que decaigui el seu ritme, però la sensació és que aquesta pretensió d’anar més enllà no l’ajuda. En realitat, David Ayer és un director que sempre ha fugit de la simple acció pura i dura als seus títols, com ja es podia veure a Dueños de la Calle (2008) i també a Sin Tregua (2012), i s’entén que aquí hagi volgut buscar aquest punt més “madur”. I sorprèn, perquè els primers en tirar-li tota la maduresa per terra són els propis personatges, que podríem definir com una nova versió de banda “macarra” que només sap cridar, disparar i insultar. El grup arriba a tenir el seu particular carisma, però se l’explota poc a nivell d’acció conjunta, per després introduir-lo en qüestions més complicades on ja desentona bastant. Només la introducció de la detectiu de policia aporta un toc diferent.

En realitat, és probablement Olivia Williams en aquest paper qui encapçala el nivell d’interpretacions, fins i tot vacil·lant al propi Scharzenegger. I la veritat és que ell tampoc està tan malament. No ens enganyem, no ha estat mai un bon actor -i aquesta és la gràcia, en realitat-, però s’ha de dir que no ha perdut la seva presència i veure’l en pantalla gran segueix tenint quelcom únic; i mira que ho posa difícil amb un pentinat i un vestuari força desastrosos. De la resta de repartiment, tots ells cares bastant conegudes, es podria parlar més aviat de les pintes que porta cadascú, i aquí l’insuls Sam Worthington s’emporta la palma de forma indiscutible, seguit de Joe Manganiello i Josh Holloway. Un cas a part, això sí, és el de Mireille Enos, qui abandona per complet la impertèrrita detectiu de The Killing per construir un personatge realment odiós de principi a fi. Si és això el que volia, felicitats.

Comprenc que David Ayer vulgui buscar un rerefons relativament profund al seu protagonista i també a la seva història -n’és el coguionista-, però Sabotage conté massa elements que no conformen el millor entorn per a fer-ho. Crec que si la pel·lícula hagués tirat pel dret i hagués apostat pels mecanismes d’acció més autèntics i conscients de si mateixos, potser el resultat hauria estat menys confús. Salvant les distàncies, la pròpia saga de Los Mercenarios o les recents Una Bala en la Cabeza i 2 Guns així ho han fet. En aquests casos, la meva sensació és que havia rebut el que podia esperar d’elles, i a més sense embuts i fins i tot amb certs punts d’enginy; amb Sabotage, no em passa el mateix, per això crec que, dins la seva correcció, es queda un esglaó per sota. Arnold, no m’ho tinguis en compte.